“És una nit com qualsevol altra”, es consolava pensant l’Anna quan va veure que li havien posat guàrdia per Cap d'Any. Però el cert és que ara que el cel comença a enfosquir i ella es prepara per anar a l’hospital aquest últim capvespre del 2024, se li encongeix una mica el cor.
En fi, és la feina que hem triat, diu mentre aparca el cotxe al pàrquing de l’hospital, que està més buit que de costum. Aquests dies fa bon aparcar aquí. A la planta, tots es coneixen i en nits com la d’avui, es crea una mena de clima de complicitat que no es produeix en altres guàrdies, per molt estressants que hagin estat. És com si fossin els “elegits” per la mà divina de la sanitat pública.
Quan arriba als boxes, revisa els informes de les companyes que surten. Sembla que no hi ha gaire moviment. Ben alegres, entre alguns infermers i zeladors, preparen la taula dins l’office. Soparan, menjaran raïm i faran un glopet de cava.
L’Anna fa la ronda per les habitacions que té assignades. Canvia una via a la 212, comprova la tensió de la 217 i a la 219 hi ha corredisses. En Julià, un home de 93 anys amb una mirada blava com el mar, que va entrar fa uns dies per unes complicacions renals, fa els seus últims alenars. Dins l’habitació ja hi ha els metges que l’ausculten. El fill d’en Julià és a fora. L’Anna no pot fer altra cosa que agafar la mà d’aquell home que marxa d’aquest món amb la mateixa serenor que va arribar-hi fa gairebé un segle.
L’Anna abraça el fill d’en Julià. Implicar-se emocionalment en una feina és això perquè la sanitat va de persones, no de xifres. Ho vam aprendre durant la pandèmia i sembla que a poc a poc ho anem esborrant.
La vetllada transcorre igual que qualsevol altra, només que a l’office de la planta, i per torns, van sopant en petits grups que riuen i parlen de les millores en les retribucions dels sous i de les guàrdies que fa uns mesos van acordar els sindicats amb l’ICS. Unes millores que no són suficients per la pressió del sistema públic ara que, potser, hauran d’absorbir els 1,7 milions de mutualistes de MUFACE. Unes millores que no són suficients per a personal tècnic no qualificat i per a zeladors. En fi, que l’últim sopar de l’any es fa entre l’asèpsia de l’hospital i la consciència d’un col·lectiu que sembla ser, constantment, l’ase dels cops.
Falta poc per la mitjanit. A l’Anna li sona el busca i el maleeix. Corre passadís amunt, tot desitjant que sigui una feina curta i pugui tornar per menjar el raïm amb les companyes. La Petra està estirada sobre la llitera. Esbufega frenèticament. L’Anna li agafa la mà a la Petra perquè veu que haurà d’actuar ràpidament. Li injecta una via. La doctora està avisada. No trigarà a arribar.
Però la doctora que no arriba i toca arremangar-se. La Petra es caragola de dolor. Has vingut sola? La Petra diu que no, que la seva parella és a la sala d’espera. L’Anna, passadís avall que va a buscar-la. A la sala d’espera només hi ha una noia, la Blanca que es mossega les ungles i escriu pel mòbil. Sonen els quarts. L’Anna i la Blanca, passadís amunt, corren fins al box i la doctora que no arriba.
Un. La Petra plora de dolor. Dos. Està molt dilatada. Tres. No crec ni que arribem al paritori. Quatre. La Blanca besa a la Petra, que es fa contorsions i apreta les dents. Cinc. L’Anna renega per la falta de personal: jo no soc llevadora! Sis. L’Anna prepara els estris al costat de la llitera. Set. S'arremanga les mànigues. Vuit. Ja li veig el cap. Nou. Petra, respira i empeny. Deu. Molt bé, ho fas molt bé, preciosa. Onze. L’Anna recorda amb claredat com es feia la maniobra. Té mig cosset entre les mans. Dotze. Un plor preciós trenca el silenci de l’extenuada mare.
La Petra es posa l’infant al pit i s’abraça a la Blanca. L’Anna, amb les cames tremoloses, aparenta tranquil·litat, però està feta un sac de nervis. Ha nascut aquell infant amb el nou any. Tot són bons presagis. L’Anna es renta les mans i la ginecòloga arriba. Tot ha sortit bé. Aquestes coses passen, i felicita a l’Anna per la bona feina.
Hores més tard l’Anna surt de la guàrdia. Es posa dins el cotxe i plora. Ha rebut un gran regal, i ha entès com funciona la vida. Un any s’acaba i un altre comença de la mateixa manera que uns marxen per deixar lloc als que arriben. Encén la ràdio i comença un vals de Johann Strauss.