Segons dades de l’Associació d’Empreses Productores de Teatre (ADETCA), la temporada 2022-2023 ha estat la segona millor de la història del teatre català, gràcies a l'assistència de 2.789.751 espectadors, amb una recaptació rècord de 84,89 milions d'euros, un total de 1.072 espectacles i 12.503 funcions, una ocupació aproximada del 60% i un 66% de produccions catalanes. Quant a idiomes, el 43% han estat en català, el 30% en castellà i el 27% en altres llengües.
Unes magnituds que freguen de molt a prop la xifra de 2.890.713 espectadors registrada la temporada 2011-2012, que continua sent la primera del rànquing. Nada esimposible del Mago Pop; Improshow; Grease, el musical; Pretty Woman i La Trena, encapçalen la llista d'èxits.
Per la seva banda, el Grup Focus integra 17 empreses amb seu a Barcelona i Madrid, és l’empresa líder del sector teatral de tot l'estat i va tancar l’exercici 2022 amb una facturació de 52 milions i un EBITDA de 3,4 milions d’euros. El Grup, fundat fa gairebé 40 anys per Daniel Martínez, Jordi González, Amparo Martínez i Ángel Torrecillas, treballa en cinc grans àrees de negoci: teatre, audiovisual, serveis tècnics, esdeveniments i màrqueting i ha internacionalitzat els seus productes de teatre i audiovisuals.
La temporada 2022-2023 ha estat la segona millor de la història del teatre català, gràcies a l'assistència de 2,78 milions d'espectadors
Isabel Vidal és directora general de Focus, presidenta d’ADETCA i vicepresidenta de la patronal espanyola FAETEDA, i remarca que aquests resultats han estat possibles gràcies a una tasca concertada entre el sector públic, el sector privat i els mitjans de comunicació, que han acabat creant un model d’èxit digne de reconeixement i estudi.
Focus, en boca seva, “porta gravat a l'ADN la seva vocació d'excel·lència i de retorn a la societat” i més concretament a la societat barcelonina. “Tot això ho hem fet des de Barcelona i per Barcelona”, subratlla, “la ciutat que ens ha permès créixer com a empresa i a la qual volem retornar feina, esperit crític, desenvolupament i reputació.”
Quan la bellesa mou el món
Aficionada al bàsquet i plenament convençuda dels efectes benèfics de la cultura als àmbits econòmic, social i cultural, Vidal va néixer al barri barceloní de Gràcia, al si d’una família treballadora amb inquietuds culturals, on va ser sobretot la mare qui li va ensenyar a estimar l’art i la literatura.
Angelina, perruquera d'ofici, és una apassionada del teatre, la fotografia, el cinema i la música que de jove omplia el pis de llibres comprats a termini al famós Círculo de Lectores: Flaubert, Dostoievski, Cela, Cervantes, Terenci Moix, Tolstoi, Bronte i altres, que llegia de nit mentre escoltava David Bowie ben baixet per no despertar el pare matiner que s'aìxecava ben d'hora per anar a treballar.
Vivien en un quart pis sense ascensor, petit però ple de bellesa. “La bellesa mou el món i crea riquesa, no solament espiritual sinó també material”, explica. ”Un país sense cultura és un país sense ànima, sense capacitat de crear comunitat, sense futur”. “A mi sempre m'ha mogut l'excel·lència, tant la cultural com l’empresarial, perquè totes dues son necessàries i probablement una no existiria sense l’altra”.
Isabel Vidal: ”Un país sense cultura és un país sense ànima, sense capacitat de crear comunitat, sense futur”
I per il·lustrar la seva idea sobre el país que somia, obre El mundo de ayer de Stefan Zweig i llegeix: “El primer ministre, el magnat més ric, podia anar pels carrers de Viena sense que ningú es tombés per mirar-se’l. En canvi, qualsevol dependenta o qualsevol cotxer reconeixia un actor de la cort o una cantant de l'òpera (...).
”Els pares no van poder triar, però jo, arribat el moment, vaig poder anar a la Universitat a estudiar la carrera que volia”. Va fer Dret, com havia fet el seu oncle, perquè “volia ser jutge i impartir justícia”. Una sortida que molts estudiants de lletres escollien com a millor opció, quan les carreres d'humanitats semblaven oferir un futur econòmic força més incert. “Pensava que d’aquella manera podria ajudar a millorar l'economia familiar”.
I com moltes altres joves compromeses amb el seu futur, Isabel va buscar-se una feina per ajudar els pares a pagar-li els estudis. Va ser providencial: una de les seves primeres tasques va ser en una agència d'hostesses, que en comptes d'enviar-la a cobrir algun dels salons de Fira Barcelona, com era habitual, la va enviar a vendre entrades de teatre en un stand de la plaça Catalunya.
Tantes en va vendre, tantes obres de teatre va poder veure de franc, que va arribar a cridar l’atenció del llavors tresorer d’ADETCA i director de teatres de l’empresa Focus, Javier Urbasos, que l’any 1996 la va fitxar per formar part del seu equip. L’any 2016, vint anys més tard, Isabel Vidal ja era directora general.
Abans d'arribar al seu càrrec actual, la jove executiva ja havia fet un llarg aprenentatge com a cap de personal de Focus, des d’on va conèixer tota mena de personatges característics de l'escena. Un món intens, engrescador, però complicat, on els cops de fortuna no acostumen a ser permanents, els recursos econòmics mai són suficients i la gestió dels egos pot arribar a ser tot un art.
El poder terapèutic de la cultura
Tal vegada aquella intensitat va ser el motiu d’una certa crisi personal bàsicament causada per la relació que mantenia amb els artistes, amb qui havia de negociar constantment. “Estava perdent la perspectiva”, confessa ella mateixa.
La reconnexió va arribar de la mà de la literatura i el cinema, gràcies tant a la lectura de Stefan Zweig, recomanada pels seus caps, “grans lectors”, com a la història del doctorMckee (“The Doctor”) interpretat per William Hurt en una pel·lícula basada en el llibre A Taste of My Own Medicine d'Ed Rosenbaum, que també li va tocar la fibra sensible.
El doctor McKee era un metge insensible a les angúnies dels seus pacients que canvia radicalment d'actitud quan ell mateix emmalalteix. “Sortosament, a casa m'havien ensenyat a valorar la bellesa”. Aquella crisi li va servir per entendre que “els artistes són justament els principals transmissors de la bellesa i que només per això ja mereixen tota la paciència i la consideració del món, en especial dels poders públics, el sector privat i tota la societat”.
Un bé molt fràgil que cal protegir, “no solament perquè ajuda a socialitzar i genera felicitat i comunitat, sinó també pels seus efectes terapèutics”. En aquest sentit, Isabel Vidal confessa que és una perfeccionista que quan arriba a una sala l’escaneja tota de dalt a baix, des de la il·luminació fins a la neteja del terra, “perquè tot allò també forma part de la imatge que donem al públic més enllà de la qualitat de la representació, que ja ha passat una qualificació prèvia”.
Quan va accedir a la presidència d’ADETCA es va proposar incrementar l’assistència de públic a les sales, impulsar un gran pacte polític i social per posicionar el teatre al centre de les polítiques culturals del país i desenvolupar el sector animant a la participació de les noves generacions d'actors, actrius i agents teatrals en el projecte.
La seva junta directiva, formada per Maria José Balañá, del Grup Balañá, com vicepresidenta de Teatres, Marina Marcos, d’El Maldà, com vicepresidenta de Sales de Proximitat, Toni Albaladejo (Anexa), com a vicepresident de Productores, Marta Montalbán, com a secretària, Joan Negrié (Sala Trono) com a tresorer i Jofre Blesa (Sala Versus), Òscar Balcells (teatre d’Igualada) i Ferran Murillo (teatre Tantarantana), com a vocals, participen d'aquests objectius.
Cultura, identitat i metròpoli
Però tota proposta social necessita dues coses: un públic receptor i un espai físic concret on projectar-se. En aquest tema Isabel Vidal no té cap dubte. Tal com va explicar en una conferència organitzada per Rethink BCN, a Foment del Treball, l’oferta ha de ser, com a mínim, d’àmbit metropolità. “No hi ha cap definició del concepte de metròpoli, ni històrica ni actual, que no inclogui la cultura com element consubstancial”, sosté.
El concepte material de metròpoli s’ha construït a força de trobar solució a problemes tan significatius com la mobilitat, l’urbanisme, les comunicacions i el transport. Però, n'hi ha prou amb això per bastir una identitat metropolitana?, es pregunta.
Isabel Vidal: "Tot i la bona imatge internacional que tenim en creació literària, musical, audiovisual, museística i teatral, no sempre sabem explicar-nos prou"
La resposta, evidentment, és negativa: “Barcelona és una ciutat culturalment potent, de nivell molt superior al d’altres ciutats culturals d’Espanya, d’Europa i del món”, malgrat el debat permanent sobre la seva suposada decadència i pèrdua de lideratge”.
Doncs on és problema?, demana el periodista. “Doncs que tot i la bona imatge internacional que tenim en creació literària, musical, audiovisual, museística i teatral, no sempre sabem explicar-nos prou. Un sentiment que probablement està relacionat amb la constatació de la gran quantitat de potencial desaprofitat”.
I no serà que hi ha algunes persones que confonen la seva pròpia decadència amb una hipotètica decadència col·lectiva? Insisteix el periodista. “Jo no parlaria de decadència, respon. “Potser sí d’estaborniment a l’hora de recuperar el lloc que cada agent ha d’ocupar”.
I probablement, també hi hagi una certa confusió conceptual de base: “No hem de confondre accés a la cultura amb gratuïtat de la cultura, que és un negoci tan lícit com qualsevol altre, que produeix riquesa i llocs de treball i construeix ciutat. Només cal veure com determinades inversions en infraestructures culturals han regenerat barris sencers i com l’ús cultural de l’espai públic és una bona eina per sentir-se ciutadans.
En aquest sentit, Vidal creu que l’actual repte de Barcelona rau a forjar una nova consciència cultural que depassi els límits de la ciutat, que hauria de ser com un cor que bombeja i rep vitalitat amb la xarxa de ciutats del seu entorn. “Però perquè aquest sistema funcioni, cal la participació de ciutats tan culturalment actives com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Viladecans o Sant Adrià de Besòs, posem per cas”.
Isabel Vidal: "No hem de confondre accés a la cultura amb gratuïtat de la cultura, que és un negoci tan lícit com qualsevol altre"
Per aconseguir-ho, caldria crear infrastructures que permetin connectar aquestes ciutats amb l'oferta privada. “Si hi hagués inversió pública en equipaments en tot aquest territori, l’empresariat cultural de Barcelona respondria sens dubte cap aquests municipis”.
El model público-privat de Barcelona
“Si obres un teatre, una biblioteca, un cinema o una sala per aprendre a pintar, en qualsevol lloc del món, tens un actiu molt superior a qualsevol inversió en pedra que et plantegis”, explica.
Vidal sosté que és la cultura la que proporciona el major retorn material i immaterial a l’hora de construir un imaginari de societat vertebrada. “Més enllà de les comunicacions, no hi ha res que construeixi millor una societat que la cultura”, assegura. “Només amb carreteres no n’hi ha prou”.
Sortosament, explica, Barcelona ha incubat des de fa molts anys un sistema d’equilibris entre l’administració pública i l’empresa privada, “que ha superat històricament a l'antic mecenatge personal per passar a ser de caràcter empresarial, que ha entès tant la importància de la cultura com agent tractor d’influència, feina, responsabilitat social i econòmica, com la necessitat de crear un sistema organitzat i coordinat amb el sector públic, capaç d'atraure talent i construir nous mercats en entorns de bellesa i, per tant, de felicitat i riquesa”.
Barcelona ha incubat des de fa molts anys un sistema d’equilibris entre l’administració pública i l’empresa privada, “que ha superat històricament a l'antic mecenatge personal"
Però l’executiva considera que per millorar aquest punt d'entesa, cal que el sector públic entengui que la cultura i més concretament, el teatre, ha de tenir cura dels marges i els beneficis com ho fa qualsevol empresa, sigui de sector que sigui. “Sense això no hi pot haver manteniment ni inversions en noves estructures ni recerca de nous mercats”, diu. Una tasca que desborda les capacitats de les administracions i ha d’anar acompanyat de les empreses privades.
“Només que les administracions lluitessin una mica més contra la violència burocràtica que dificulta les nostres produccions, ja estaríem una mica més contents” acaba dient. És a dir, la mateixa plaga d’excessiva burocràcia que alenteix el progrés de tantes altres empreses, culturals o de qualsevol altre sector.