Joan Mas Cantí hauria pogut ser un pijo de la Diagonal, com n’hi ha tants. Però ni ara que té 94 anys ni quan en tenia 20 i barrinava en aquelles llargues tardes d'estiu que passava a Camprodon amb el seu amic Carles Ferrer Salat què podien fer per sentir-se més còmodes com a futurs dirigents econòmics del país, el nostre personatge ha deixat de participar activament i discretament en totes les grans operacions de modernització de la societat civil que tant ha contribuït a construir.
Un munt d’operacions, en gran part gestades al laboratori del Cercle d’Economia, que és un club que és més que un club. És un centre de debat i energia intel·lectual compartida, on han nascut moltes de les millors iniciatives econòmiques del país. Com explica Jordi Alberich, exsecretari sènior de llarg recorregut a l’entitat, gairebé totes les iniciatives que van “des del suport a aquells tecnòcrates” de l’Opus que pilotaven el famós pla d'estabilització de l’any 1958, enfront dels darrers falangistes del franquisme, fins a la concessió dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1986, que havien de canviar radicalment la realitat i la imatge internacional de la capital de Catalunya.
La burgesia il·lustrada i les seves responsabilitats
Joan Mas Cantíi Carles Ferrer Salat provenien de famílies industrials que parlaven català, pensaven a millorar un país que no els agradava i enraonaven, sovint, sobre com canviar-lo. Ferrer era un bon estudiant que va acabar tres carreres (IQS, Econòmiques i Filosofia i Lletres). A Mas, segons explica ell mateix, no li agradava estudiar i va acabar fent un peritatge a l'Escola Industrial de Barcelona. Però tots dos van aconseguir revifar, del bracet i amb l'ajut inestimable de Carles Güell de Sentmenat i Artur Suqué, entre altres, les energies d'una classe social atrapada en aquell ambient arnat, que fluctuava com ànimes en pena entre el nacionalisme emergent, una esquerra clandestina que encara no havia renunciat al marxisme i una nova classe rica i descatalanitzada de nouvinguts sense massa inquietuds socials ni culturals.
Joan Mas Cantíi Carles Ferrer Salat provenien de famílies industrials que parlaven català, pensaven a millorar un país que no els agradava i enraonaven, sovint, sobre com canviar-lo
Això no vol dir que en Mas Cantí, tot un culer que havia jugat de davanter centre al juvenil de l'Espanyol, i companyia no muntessin a cavall a la Cerdanya o el Ripollès, no esquiessin a La Molina, no juguessin a tenis al Polo o no fessin de tant en tant l’aperitiu al Bagatela. Però ells, des de la seva posició, eren conscients del seu paper. No feien la política clàssica de resistència del seu temps, però impulsaven polítiques socials homologables a Europa. Joan Mas Cantí va néixer el 1929, any de l'exposició Internacional de Barcelona, en una família del tèxtil que el situava a l'elit de les famílies més afortunades del país. Carles Ferrer Salat venia d'una família vinculada a la indústria farmacèutica. Carles era un jove inquiet, treballador, ambiciós i distant. Joan era un tipus alegre, imaginatiu i extremadament sociable que bàsicament buscava la felicitat, pròpia i aliena. Un bon dia d’estiu havien quedat tots dos al passeig Maristany de Camprodon, on els Ferrer tenien una magnífica residència. Però Mas Cantí va arribar mitja hora tard. S’havia descuidat a Barcelona el famós salconduit, un document de la policia franquista llavors imprescindible per circular per zones frontereres.
El Gentlemen's Club
Els dos amics, que coneixien Europa i la comparaven tot sovint amb l'ambient carregós que els envoltava, es van sentir avergonyits i indignats. Carles va dir “hem de fer alguna cosa!” Joan va respondre: “fem un Club d’Opinió!”. I en aquell entorn tan poc carpetovetònic va ser on l’idea va anar prenent forma. Farien una societat d’inspiració britànica dedicada al debat d'idees, capaç de treure la caspa a aquell país que ofegava les llibertats. El grup inicial es va nodrir bàsicament d’alguns veïns del passeig Maristany: Ramon Garcia Nieto, Josep Armenteras o els germans Ribot. Més tard, Ferrer Salat en va parlar amb Carles Güell de Sentmenat i Artur Suqué, dos dels seus millors companys de l’Institut Químic de Sarrià, un altre centre de renovació política i intel·lectual del moment.
Farien una societat d’inspiració britànica dedicada al debat d'idees, capaç de treure la caspa a aquell país que ofegava les llibertats
Tot molt british, com semblava reclamar l'entorn físic on va germinar la idea. Sembla demostrat que el passeig Maristany, dissenyat per l’arquitecte Bernardí Martorell, està inspirat en el paisatgisme anglès, i més concretament, en el castell de Balmoral, que el fill d’en Francesc Maristany, Alejandro, havia conegut i fet conèixer a l’arquitecte, després de la seva estada a la Gran Bretanya. Suqué era gendre del primer alcalde franquista de Barcelona, Miquel Mateu. Carles Güell de Sentmenat era fill d’una aristocràtica família de llarga tradició il·lustrada. Tots quatre van constituir-se en les quatre potes bàsiques i complementàries que necessita qualsevol projecte per tirar endavant inventant, potser sense saber-ho, el sistema de lideratge compartit avui dia tan imprescindible en la direcció de les empreses més avançades.
En aquella taula on cadascú aportava les seves millors capacitats, els quatre gentlemans es repartien els papers: Ferrer representava la imatge pública i, en certa manera, el lideratge. Mas, era l'aglutinador imaginatiu i estrateg. Güell, l’organitzador que connectava millor amb la més antiga aristocràcia burgesa. Suqué, casat amb la filla d’un eminent falangista, el facilitador de contactes entre els joves europeistes i el Régimen. Un règim que se’ls mirava de reüll, malgrat l’exili que gairebé totes aquelles famílies havien viscut durant la Guerra Civil, amb l'única excepció del pare d’en Mas Canti, metge, que va voler romandre a Barcelona fins al final de la guerra com a cirurgià de l’Hospital de Sant Pau.
Vicens Vives, el mestre
Ferrer Salat havia conegut Jaume Vicens Vives quan estudiava Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 30 d’octubre de 1954, Vicens Vives publicava un article a la revista Destino titulat Hacia una nueva burguesia, que entre altres coses deia: "però la burguesia es diversa y multiforme, y en cualquier momento puede iluminar un nuevo sector que recobre el timón de la nave social… cuando se pronosticaba su desaparición ha reaparecido bajo nuevas formas y con nueva pujanza, consecuente con los ideales que aportó y difundió desde sus burgos medievales: espíritu de empresa, pactismo político, tolerancia ideológica e igualdad de oportunidades sociales".
Tres anys abans, seguint la idea de Mas Cantí, havien fundat el primer club liberal de debats de l'època franquista, el Club Comodín, que fins al 1958 no va poder adoptar el nom de Círculo de Economía. Deu anys més tard, el maig de 1968 (moment històric de grans canvis a tot el món) Carles Güell de Sentmenat escrivia un altre article valent, probablement gestat en equip, que explicava les dificultats d’aquella colla de joves il·lustrats a l'hora de modernitzar el país. L'article, publicat a Información Comercial Española, orgue oficial del Ministerio de Comercio deia així: “La clase empresarial catalana, no dispone aún de la variedad de instrumentos necesarios para participar activamente en las decisiones de la política económica”. I continuava dient: "el sistema de sindicación, de contratación, reglamentación de conflictos laborales y despido, han de aproximarse progresivamente a los de los países de la Europa Occiental más desarrollados a cuyas economías debemos integrarnos… el empresario, para orientar y resolver la política social debe dialogar con interlocutores válidos, realmente representativos de los trabajadores y por lo tanto con autoridad para el diálogo y el acuerdo”.
Les trobades partien del fet que la universitat oficial del seu temps no els servia per entendre el món on vivien
Tota una declaració d'intencions que difícilment el govern franquista hauria consentit en altres líders d’opinió sense els cognoms aristocràtics d’en Güell de Sentmenat, com era el cas d’en Jordi Pujol, un altre agitador social tot i que de significació política diferent, que just aquell any inaugurava la seu de Banca Catalana al Passeig de Gràcia. Pujol visitava, sovint, Vicens Vives que va veure de seguida la conveniència de connectar aquells dos mons diversos que coincidien en bona part d’objectius. Per això el va convidar a assistir a una de les reunions formatives que solien celebrar a casa seva els futurs fundadors del Cercle. Tots sabien que la procedència social d’en Pujol era una altra, però el seu alt nivell cultural (parlava i escrivia francès, anglès i alemany) no tenia res a envejar a ningú i els impulsors van veure que no en podien prescindir.
Aquelles trobades partien del fet que la universitat oficial del seu temps no els servia per entendre el món on vivien, de manera que van acabar convertint-se en unes autèntiques sessions de formació i aprenentatge, impartides inicialment pel mateix Jaume Vicens Vives i Josep Benet, a continuació per Jesús Pabón, que els va instruir sobre Francesc Cambó i la Lliga; l'historiador monàrquic, opusdeista i antifranquista Rafael Calvo Serer; el doctor Josep Trueta, sogre d’en Ramon Trias Fargas, que els parlava de l'exili; el filòsof Josep Ferrater Mora; l’historiador del cinema català Miquel Porter Moix; l’escriptor i poeta Maurici Serrahima i el catedràtic d'economia Fabià Estapé, entre altres. Una autèntica universitat alternativa.
Seria justament Estapé, un home decisiu, juntament amb Joan Sardà, en el desenvolupament dels Plans d’Estabilització del tecnocràtic govern franquista, qui, anys després, i ja constituït el Cercle d’Economia, el va anar obrint a alguns dels seus alumnes més inquiets, gairebé tots d’ideologia moderadament esquerrana, com ara Ernest Lluch, Narcís Serra o Josep Piqué (també procedent de l’esquerra universitària) i més tard, Andreu Morillas, Rafael Suñol o Ignasi Camí, que en van ser secretaris generals. Aquella contribució feia evident l’aliança entre els grans representants empresarials de la dreta més democràtica i il·lustrada del país i els professionals de l’esquerra més dialogant i constructiva sobre la que es va fonamentar el prestigi del Cercle.
Un club d'escacs
El Club Comodín va ser fundat l’any 1951 amb un nom possibilista, que va ser finalment autoritzat per les “autoridades competentes” després d'uns quants estires i arronses, dirigits a evitar qualsevol sospita d’utilització política. Comodín era un nom prou polisèmic perquè tothom s'hi trobés a gust. Tècnicament, era un club d’escacs, i per tant “la autoridad competente” que el va autoritzar va ser la Delegación Nacional de Deportes, que anys després seria dirigida per Joan Antoni Samaranch, amb qui posterioment havien de coincidir en el gran projecte dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Les casualitats existeixen, perquè els objectius socials del club coincidien amb l'afició de dos brillants expresidents del Cercle, Vicenç Oller i Salvador Alemany, grans jugadors d’escacs que van estar fent partides online entre ells fins als darrers dies de malaltia de l’enyorat Vicenç Oller. El Comodín tenia les seves regles, un xic curioses vistes amb els ulls d’ara. La primera era que, com antigament al Cercle del Liceu i a tots els clubs anglesos de l'època, les dones no podien ser sòcies. Per evitar motius de conflicte o tal vegada duels de matinada entre gelosos membres del Club? Per procurar espais de repòs matrimonial als seus atabalats membres? Per poder parlar tranquil·lament de negocis o d’altres senyores absents? Per poder-ne convidar alguna de tant en tant?
El Comodín tenia les seves regles, un xic curioses vistes amb els ulls d’ara
No sembla que cap d’aquestes raons, plenament vigents als clubs anglosaxons i als inicis feliçment superats del Cercle del Liceu i el Círculo Ecuestre, puntuessin en el cas del Comodín. Però sí es tractava de fer una societat filobritànica, que era una manera subtil i elegant de fer-la antifranquista. Ho havia de ser amb tots els ets i uts. Fins i tot a l'hora d’acceptar o rebutjar un nou soci, que es feia pel sistema del blackballing, d'origen maçònic, en el qual una sola bola negra dins del sac de les votacions servia per negar l’entrada a un aspirant. Organitzar un club d’escacs amb simbologia aliadòfila i segons com, maçònica, en temps en què el Règim forçava a canviar de nom a l’Hotel d’Anglaterra del Passeig de Gràcia per Hotel Majestic i els maçons eren empresonats pel sol fet de ser-ho, responia segurament a l’esperit un xic elitista d’en Ferrer Salat, però també sens dubte a l’innegable sentit lúdic d’en Mas Cantí, que coneixia bé l’estil de vida de les elits britàniques.
El noi de l'Eixample que no volia manar
Joan Mas Cantí era un noi de casa bona de l’Eixample que vivia a la cruïlla dels carrers Mallorca i Llúria i estudiava als Jesuïtes de Sarrià on els companys acostumaven a triar-lo com a delegat de curs. Molts d’aquells companys el van seguir també en l’aventura, primer al Club Comodín i després al Cercle d’Economia. Acabat el batxillerat, i influït per la família, i com dèiem abans, Mas Cantí va fer peritatge a l'Escola Industrial de Barcelona, malgrat la seva primera intenció de fer Econòmiques a la Universitat de Deusto, també dirigida per jesuïtes.
La família tenia una fàbrica d’acabats tèxtils a la Rambla del Poblenou i un altre a la cantonada dels carrers d'Aragó i Vilamarí. Totes dues, finalment liquidades pel mateix Joan a causa de les primeres crisis del sector. Una tercera, en canvi, fundada per ell mateix l’any 1972 en associació amb antics clients i competidors, va poder subsistir trenta anys més amb resultats positius. Mas Cantí, en paraules de la gent que el coneix bé, és un home feliç, constructiu i conciliador, que ha rebutjat molts cops càrrecs i presidències de les entitats públiques i privades que li han estat oferides. La seva influència, sempre exercida des d’un discret segon pla, ha estat, en canvi, decisiva en gairebé totes.
La família de Mas Cantí tenia una fàbrica d’acabats tèxtils a la Rambla del Poblenou i un altre a la cantonada dels carrers d'Aragó i Vilamarí
Entre les principals, on la seva intervenció ha estat decisiva, cal esmentar la fusió de la Cambra de Comerç (liberal) i la d’Indústria (proteccionista), la recuperació de Foment del Treball, la fundació de la CEOE, la fundació del centre financer Contax i del centre de control de qualitat Calitax, la fundació del Banc d’Europa, la fundació d’Enclavamientos y Señales, primera empresa robotitzada d’Espanya ideada pel catedràtic Gabriel Ferraté, la fundació de l'escola Aula, la fundació del Consorci d'Informació i Documentació de Catalunya, la junta directiva del Barça i la gestació del Centre Català, un partit “giscardià” (inspirat en el president francès Giscard d’Estaigne), que va ser el seu l’únic fracàs conegut.
Totes aquestes històries es poden llegir més documentadament al llibre Intuición y Perseverancia editat pel Cercle amb la col·laboració d’en Jordi Alberich, la tasca ingent del periodista Andreu Farràs i el testimoni d'una gran quantitat de fonts autoritzades. Però ara i aquí destacarem que en Mas Cantí ha estat probablement l’home que ha rebutjat més cops la possibilitat de presidir els projectes i institucions més rellevants del seu temps. “Sempre he pensat que hi havia algun dels meus amics més capaç que jo per exercir aquelles responsabilitats”, diu. La veritat és que els seus amics els van poder convèncer per ser president del Club Comodín, de la Jove Cambra de Barcelona, del Cercle d'Economia i del Patronat de l’Hospital de Sant Pau, de l'escola Aula i de Calitax, però no van aconseguir que fos president (només va ser-ho mig mandat) del Consell Català del Moviment Europeu, ni senador per la UCD quan li va demanar en Leopoldo Calvo Sotelo, ni diputat independent a les llistes de Convergència Democràtica amb opcions de ser conseller de la Generalitat, ni candidat a president del Barça enfront d’en Josep Lluís Núñez, ni secretari de Foment del Treball (càrrec finalment exercit pel gran Vicenç Oller) o president de la Fundació Cercle d'Economia.
La contribució empresarial als Jocs Olímpics de Barcelona
No va tenir més remei, en canvi, que acceptar el càrrec de Comissionat dels Jocs Olímpics Barcelona 92, tot i que en principi també s’hi havia negat al·legant que el seu anglès era de “nivell turista” i n’hi hauria altres que ho farien molt millor. La història dels Jocs Olímpics havia començat molts anys enrere, també amb la seva intervenció. Un bon dia de l'any 1958, l'alcalde Josep Maria Porcioles va proposar que Barcelona tornés a organitzar una nova exposició Internacional per créixer i rellançar la seva imatge.
Al cap de pocs dies, Mas Canti, acompanyat d'en Ferrer Salat i en Carles Güell visitaven Porcioles al seu despatx de la plaça de Sant Jaume per aconsellar-li la candidatura de Barcelona per organitzar uns Jocs Olímpics. Tot un cas d’intuïció. La perseverança va venir després. Però arribat el moment i un cop havia dimitit Armand Carabén, superat per la controvèrsia constant entre l'alcalde Maragall i el president Pujol, va quedar lliure el càrrec de Comissionat que calia cobrir immediatament. Havia de ser un nom de consens entre els dos grans poders polítics del moment, però Pujol i Maragall no s’acabaven de posar mai d'acord en qui havia de ser-ho … Fins que, un cop desestimat Josep Tarradellas, l’alcalde va proposar Mas Cantí i Pujol el va acceptar immediatament. Només hi havia un problema: en Mas Cantí va dir que no.
Un problema que va deixar de ser-ho una bona tarda al domicili familiar d’en Ferrer Salat, al carrer Llúria, quan tot d’una, el més alt de tots dos es va llevar de la cadira, es va situar a un pam de la cara d'en Mas Cantí i, amb un gest carregat de transcendència històrica, el va comminar a acceptar el càrrec, apel·lant al seu sentit de la responsabilitat. O, per ser més exactes, dient-li que seria un irresponsable si no ho acceptava. Dit i fet, davant d’arguments de pes, en Mas Cantíno acostuma a tenir dubtes.
Dos bancs, dos partits polítics
Curiosament, la fundació del Banc d'Europa i la fundació del partit Centre Català van ser dues iniciatives clarament diferenciades de l'àmbit d'influència pujolista. Pel que fa al banc, tant Pujol, que va participar en la seva gènesi, com els gentleman del Cercle pretenien dotar Catalunya d’una eina financera “pròpia” i moderna de suport a la indústria del país. Però arribat el moment, els Pujol, pare i fill, van optar per comprar la fitxa de la banca olotina Dorca, que havia de ser l'embrió de Banca Catalana.
La iniciativa, liderada per Florenci Pujol, Jordi Pujol i el seu gendre i cunyat Francesc Cabana, va acabar en mans del BBVA, on ara dorm el seu bell somni. El Banc d’Europa va acabar en mans de CaixaBank, que encara disposa de la marca, tot i que en Mas Cantí (autor intel·lectual de la denominació) no entén per què no la fa servir. En qualsevol cas, tot i partir d’un mateix impuls constructiu, cal advertir la diferent simbologia d’una denominació i l'altra: totes dues defugint la connotació ibèrica. Una mirant terra endins. L’altra, mirant nord enllà, on segons Espriu “diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. L'altra discrepància notable és el fet que l’alta burgesia que dirigia el Cercle i la burgesia menestral que finalment obtindria el poder a la Generalitat, s’inscriu al camp dels partits polítics. Pujol va fundar Convergència l’any 1974, un any abans de la mort de Franco, en una assemblea celebrada a Montserrat, una altra icona clàssica del seu projecte.
S'entén que Mas Cantíi els seus col·legues s’adonessin que no hi havia cap partit polític amb qui es poguessin identificar
L'antecedent del partit dels joves giscardians, que es volia “catalanista, federalista, europeista i defensor de l’economia social de mercat i de la iniciativa privada”, tenia la seva seu a la Diagonal, molt a prop de les instal·lacions del Cercle d’Economia… i del domicili d’en Joan Mas Cantí. Tan diferents eren els objectius d’uns i altres? No pas amb els del futur Partit Reformista liderat a Catalunya per Miquel Roca amb el suposat suport de l'aparell de Convergència. En qualsevol cas, en aquell moment CDC es considerava de centreesquerra (Miquel Roca i Josep Maria Cullell n’eren, però els seus coaligats Ramon Trias Fargas i Macià Alavedra, no) i el Centre Català deia que volia ser “un partit centrista amb una ala de centreesquerra que garantís la seva posició centrista i, naturalment, amb un sector de centredreta i de dreta manifesta”.
Vist d’aquesta manera, s'entén que Mas Cantíi els seus col·legues s’adonessin que no hi havia cap partit polític amb qui es poguessin identificar. Tal vegada, la democristiana Unió Democràtica s’hi hauria acostat, però el seu líder, Anton Cañellas, va decantar-se més per un pacte amb el partit governamental d’Adolfo Suárez, la Unión del Centro Democrático mentre la resta d’Unió Democràtica, més endavant, es decantava per l’acord amb la pujolista Convergència.
Cap de les dues opcions acabava de fer el pes als joves giscardians. Una per oficialista i massa vinculada al passat franquista d’Adolfo Suárez. L'altra per ser obertament nacionalista, autodefinir-se de centreesquerra i desprendre un cert aroma montserratí, que unit a l’estil jeràrquic i manaire del seu líder, no els acabava de convèncer. El Centre Català, presidit per Joan Mas Cantí, amb en Joaquim Molins Amat de secretari general i en Carles Ferrer Salat i Carles Güell de Sentmenat com a vocals, va tenir dos anys de vida, entre 1976 i 1978.
És, tal vegada l'única espineta clavada a la memòria d’en Mas Cantí, un home que es considera catalanista (“perquè vull el millor pels catalans d'ara i del futur), sobiranista ("perquè vull per Catalunya la major sobirania possible que sigui compatible amb l’eficiència”), nacionalista (“perquè Catalunya és una nació, però no un estat nació com les altres nacions estat europees”) i federalista (“perquè com deia Vicens Vives la solució només està en una futura federació europea amb presència de les regions més potents”).
“I moderació, sobretot molt de realisme i molta moderació”. I és que, com va dir Fabià Estapé un dia que Mas Cantí s'havia perdut a la mitja part d’un partit del Barça, “qualsevol dia el detindran per ser tan extremadament moderat”.
Que sigui per molts anys!