Si emprendre ja és una tasca titànica, mantenir el pols vital d’un projecte en el temps resulta un objectiu pràcticament impossible. Segons les dades de l’INE, només el 40% de les empreses superen els cinc anys de vida. Més encara, de les 76.844 companyies que es van fundar en l’Espanya efervescent del 1992, només 16.000 es mantenen actives. La mort sobtada empresarial és un fenomen global, amb excepcions. Al Japó, el nom de Kongo Gumi genera un respecte reverencial per a una firma que es manté activa des de l’any 578 en un dels negocis més volàtils com és el de la construcció.
Com s’ho fa una empresa per sobreviure 15 segles fent edificis? La fórmula barreja artesania, religió i bons vincles polítics. Un pergamí familiar de més de tres metres permet remuntar-se 40 generacions enrere, fins a trobar el nom de Kongo Shigemitsu, que va iniciar la llarguíssima trajectòria empresarial de la família.
Shigemitsu va ser un dels tres artesans de la regió coreana de Baekje que van viatjar al Japó per petició del Príncep Shotoku, considerat l’introductor del budisme al país. Fins llavors, la religió de culte a l’imperi era el sintoisme i no hi havia tradició de mestres en la construcció de temples. Shotoku va buscar-ne a l’estat budista de Corea i va encarregar a Shigemitsu la construcció del primer complex religiós budista finançat per l’estat, el Shitennoji d’Osaka.
Quinze anys després dels inicis dels treballs, el 593 es va inaugurar el temple, amb les mateixes característiques que avui presenta: colors vius, amb una pagoda de cinc pisos i uns detalls fets amb fusta que va donar als Kongo el reconeixement de mestres artesans.
Com s’ho fa una empresa per sobreviure 15 segles fent edificis? La fórmula barreja artesania, religió i bons vincles polítics
Fins al segle XIX, l’empresa Kongo Gumi renovarà la seva aliança amb les diferents dinasties que van governar el Japó amb l’encàrrec principal de fer el manteniment del Shitennoji i les obres de reconstrucció necessàries després de guerres i dels diversos desastres naturals que van succeir-se a la zona. Si bé els principals ingressos de la companyia provenien del seu primer treball a Osaka, l’expansió del budisme li va permetre estampar la seva firma en altres construccions emblemàtiques del país, com el temple Koyasan i el castell de la mateixa ciutat d’Osaka.
Després de gaudir de la protecció i l’abundant finançament que els Tokugawa van proporcionar als constructors de temples budistes, l’empresa va patir les primeres dificultats de la seva història amb l’inici de l’era Meiji, el 1868, que aplica preceptes occidentals, persegueix el budisme i reinstaura el sintoisme com a religió de culte.
És en aquests temps de dificultats quan el 32è dirigent de l’empresa, Yoshisada Kongo, escriu el Shokuke kokoroe no koto. Una llista de 16 preceptes sobre els quals se sustenta l’empresa des del seu naixement i que inclou normatives formals –com la manera de vestir o de tractar els clients-, metodologies de treball i de formació. El llibre posa èmfasi en l’obligació dels seus treballadors de llegir i aprendre aritmètica, i fixa un període de 10 anys d’aprenentatge per a perfeccionar les tècniques de treball i convertir-se en mestre artesà.
Kongo Gumi genera un respecte reverencial per una firma que es manté activa des de fa 15 segles
Però si la companyia va sobreviure a l’era Meiji va ser per un dels preceptes més innovadors incorporats per Yoshisada Kongo en el seu tractat. “El més important és conservar el nom de la família Kongo, i per fer-ho, al llarg de la història hem trencat amb la tradició quan ha estat necessari per garantir la supervivència de l’empresa”.
Aquest principi va permetre a l’empresa diversificar el seu negoci i dedicar-se a la construcció de cases tradicionals i recintes d’oficines, seguint l’evolució d’un Japó que entrava en el món industrial.
El 1912, mor l’emperador Meiji i, amb els Taisho, l’empresa torna a apropar-se a l’estat. Malgrat això, el segle XX serà de grans complicacions per a l’empresa, amb moments dramàtics com el suïcidi ritual d’Haruichi Kongo per no ser capaç de mantenir l’empresa durant la gran recessió. Una mort que va permetre la pujada de l’única dona directiva en la història de l’empresa, Yoshei Kongo, que va aconseguir remuntar la companyia entrant en el negoci de la producció de taüts de fusta.
Kongo Gumi trampejarà durant tot el segle XX amb la construcció i manteniment de temples, els taüts i amb projectes immobiliaris convencionals fins el que al 1990 esclata la bombolla del sector al Japó i l’empresa accepta, per primer cop, endeutar-se. La situació financera de la companyia s’enreda fins el que al 2005 suma un deute de 33 milions de dòlars.
El suïcidi d'Haruichi Kongo, un dels dirigents de l'empresa, va permetre la pujada de l'única dona directiva
El perill de desaparició va commocionar al Japó, i el 2006 l’empresa d’Osaka Takamatsu decideix incorporar Kongo Gumi al seu negoci. Ara, sota el paraigüa d’una altra marca i amb la direcció d’Ogawa Kanji, la històrica companyia torna a estar especialitzada en edificis religiosos i manté l’artesania i la qualitat com a principis innegociables de la seva activitat, però l’enfocament és diferent. Kongo Gumi ja no espera encàrrecs del govern, sinó que promou nous projectes de construcció i restauració.
Segons les dades governamentals, al Japó hi ha uns 75.000 temples i 80.000 santuaris. Kongo Gumi té feina per 15 segles més.