"Tallar el cap o destruir el cervell", repetien les notícies davant uns superats Simon Pegg i Nick Frost al ja clàssic de la comèdia de terror Shaun of the Dead, amb què Edgar Wright va explorar l'any 2004 els efectes d'una apocalipsi zombi sobre les apàtiques vides de dos joves a un suburbi de Londres. Les amenaces que l'aixecament dels morts suposa per la rutina d'un barritreballador a una ciutat europea, tot i ser una premisa més apropiada pel cinema fantàstic, també recorren el darrer llibre del Nobel d'Economia PaulKrugman. A Contra los zombis (Crítica, 2021), el nord-americà repassa els darrers prop de 20 anys de les seves intervencions a tribunespúbliques amb un fil conductor comú: el constant combat, sovint en condicions precàries, contra el pensamenteconòmicconservador i la seva influència sobre l'economiapolítica dels Estats Units – i de vegades del conjunt d'Occident.
El zombi de què parla el keynesià d'Albany no es cola a un supermercat perifèric, sinó a la Reserva Federal. La metàfora, reconeix, no és de collita pròpia – la recull d'un article sobre el sistema sanitari canadenc – però li és operativa: els seus zombis són idees, en aquest cas econòmiques, refutades un i mil cops, però que "es neguen a morir", no abandonen el debat públic ni l'activitat reguladora. La constant dels articles de Krugman, aquí, és la que va impulsar als 80 la carrera de Sam Raimi – no només resistir contra els zombis, sinó passar a l'ofensiva. La privatització dels mecanismes de protecció social, les polítiques d'austeritat o les rebaixes fiscals a les rendes altes són els morts vivents del professor de Princeton, que fa servir la seva tribuna al NewYorkTimes com a boomstick.
Paul Krugman explora a 'Contra los Zombis' dècada i mitja d'anàlisi econòmica, crítica i demandes d'acció institucional progressista
L'autoanomenat LiberalModern – en termes nord-americans – ofereix, mitjançant una recopilació de prop de 100 articles publicats al llarg de més de dècada i mitja, els debats, sovint cíclics, que els mitjans conservadors – i no només – construeixen al voltant de diferents mesures econòmiques, fins i tot amb els mateixos punts de discurs: estat petit, retrocés de la despesa pública, rebaixes fiscals i privatitzacions. Des dels intents de l'administració Bush de retallar els beneficis per als treballadors jubilats amb un desmantellament de la ja limitada Seguretat Social estatunidenca fins a les "fallides" rebaixes fiscals de DonaldTrump, Krugman aporta a Contra los Zombis proves de tota una vida combatent una perspectiva que considera profundament ideològica.
La dificultat de resumir les idees exposades per Krugman respon a la miríada de circumstàncies en què l'economista les concreta en les seves columnes. L'enfrontament contra a falsa noció de la ineficiència del sector públic ha recorregut el seu debat amb l'embat neocon contra el sistema públic de pensions; mentre que la necessitat d'una fiscalitat progressiva i una perspectiva expansiva d'estímul a la demanda té l'experiència ja de dues crisis econòmiques mundials en tot just 12 anys.
La gran derrota que lamenta el novaiorquès, però, no és contra els "zombis republicans", sinó amb l'administració Obama. Especialment durs són els articles contra les polítiques d'estímul "insuficients" portades a terme després de la caiguda de Lehman que, com recorda, no van servir per limitar els efectes de la crisi sobr el sistema productiu dels Estats Units – per massa conservadores, no per anar per un camí errat – però si van oferir un talking point a favor de l'austeritat per, primer, els portaveus del GOP a les cambres de Washington i, després, per governs i economistes conservadors d'arreu del món.
Política de la mort
El filòsof camerunès Achille Mbambe va explorar l'any 2003 – i exposar de forma més profunda al seu llibre de 2019 – la idea de necropolítica, la capacitat per dictar com les persones poden viure o han de morir. Mbambe no parlava, o no només, d'un autoritarisme violent, el droit de glaive, sinó de l'exposició de les persones a la mort, a l'amenaça contra la vida mateixa. Tot i que els morts de què parla Krugman caminen pel món de les idees, el seu efecte, tal com l'exposa l'economista, ha estat sovint la retirada de les parets que separaven els ciutadans, especialment els més desfavorits, d'aquestes amenaces.
"Alguns dels meus articles representen un intent de disparar els zombis al cap un cop més. Al cap i a la fi, s'ha de seguir provant"
L'habilitat de Krugman per aterrar debats econòmics – des de la TeoriaMonetàriaModerna fins al model Hicks Hansen – és, sobretot, una capacitat per connectar les idees dels economistes amb els efectes que les polítiques públiques tenen sobre l'existència material dels ciutadans a sobre els que governen. La reivindicació de l'eficiència de la gestió pública de la salut i les pensions no és un apunt economètric, sinó la convicció que la cosa pública és l'actor més capacitat per facilitar i defensar la vida i la salut. De fet, les tribunes del Nobel estan recorregudes d'apunts morals, d'una distinció entre bons i dolents més experiencial que tècnica. Sobre la sentència del Tribunal Suprem que confirmà la constitucionalitat del programa Obamacare – que critica, igual que els estímuls del president, per insuficient – Krugman recorda haver "demanat un whisky doble i haver-lo begut apressadament" en conèixer les notícies.
En un sistema de dos partits com el dels Estats Units, les reclamacions econòmiques de Krugman agafen un clar color blau. Les seves exigències, de fet, van més dirigides a uns demòcrates a què demana gosadia que no pas a uns rivals republicans als quals renúncia ja des de les primeres columnes registrades, les crítiques a l'administració Bush per la seva gestió de la Seguretat Social i per la Guerra d'Irak. La ja nombrosa biblioteca Krugman entre els articles del Times serveix – o el seu autor la vol fer servir – com a crida a l'acció institucional. L'economista incita als legisladors que considera en la seva trinxera a acabar de matar les idees que no volen morir, i a canviar-les per un nou discurs global més favorable a la vida – per estalviar-se el naixement dels "monstres", com l'auge de Donald Trump, que neixen a l'interregne. "Alguns dels meus articles representen un intent de disparar els zombis al cap un cop més. Al cap i a la fi, s'ha de seguir provant", conclou.