La mentida i l'autoengany són dos mecanismes recurrents quan una persona no vol reconèixer allò que fa malament i Rebecca Bloomwood (Isla Fisher) ho demostra a Confessions d'una compradora compulsiva (P.J. Hogan, 2009). Es declara una periodista enamorada de la moda i situa com a màxima aspiració a la vida treballar en la millor revista del sector. Ara bé, no és tan contundent a l'hora de reconèixer que tenir una targeta de crèdit entre les mans és la seva perdició. La casualitat, i els números vermells dels seus comptes bancaris, la porten a treballar de columnista a la revista Ahorro seguro, on ha de donar consells sobre les finances domèstiques.
La idea no sembla tan desgavellada quan comprèn que tant la capçalera econòmica com la revista on ella sempre ha somiat escriure són productes del mateix grup de comunicació. El primer és estar a dins, escalar posicions es converteix en la segona fase de l'estratègia. L'error, però, està a presentar-se amb un currículum exagerat i sense reconèixer que pot no estar preparada per aquesta feina.
El preu real dels diners
"Una cosa és el preu d'un objecte, i una altra el seu valor". La reflexió passa desapercebuda per Rebecca Blomwood quan el seu futur cap de redacció, Luke Brandon (Hugh Dancy), li diu de manera fortuïta. Intenta fer-li veure que un preu tant pot ser sobrevalorat com infravalorat i que la necessitat i el valor de l'objecte en venda és molt diferent entre les persones.
Aquesta és la mateixa idea que intenten fer entendre al grup de compradors compulsius anònims al que Bloomwood intenta anar. Un lloc on l'experiència personal de cadascun dels addictes al consum ens porta a pensar en com la societat està creant un nou concepte del diner com a recurs il·limitat.
L'economia és cosa de tots
Un dels elements més destacats del guió de la pel·lícula és l'adaptació de conceptes financers i de macroeconomia a la comptabilitat domèstica. Així és com relaciona el tipus d'interès de les targetes amb la qualitat d'una peça de roba de marca; fent entendre que igual que un jersei no pot ser tornat a la botiga després d'usar-lo, no es pot reclamar res al banc si no s'ha llegit la lletra petita del contracte abans de signar-lo.
Bloomwood és la mostra de com l'argument de "jo no hi entenc en economia" no és vàlid. Una lliçó sobre com els números que tothom fa a diari poden ser traslladats a les qüestions macroeconòmiques, on cadascun dels ciutadans influeixen amb la seva bona o mala gestió personal.