"A mi, encara que no em seleccionin, m'agrada fantasiejar amb la vida que tindria si em contractessin a una feina", em diu un amic a una terrassa, en un dia entre setmana. Si una cosa és bona de ser autònoma és que tens festa quasi tots els dies que vulguis, i això compensa pels diumenges que treballes sense parar. La veritat és que jo hi jugo molt, a fer pujar castells de núvols. I em va agradar veure que no era l'única psicòtica que, cada vegada que coneix a algú nou o envia un currículum per una nova feina s'imagina en quin tipus de sostre viuria, en aquest escenari hipotètic. A la meva ment, he estat l'amant d'una escenògrafa de Bulgària, m'he casat a sobre de la Table Mountain un parell de vegades i he viscut a totes les capitals de Llatinoamèrica en un estudi blau i vistes a un bosc urbà.
Fa uns quants caps de setmana em vaig comprar unes aquarel·les i un llençol. Els pinzells ja els tenia a casa d'un altre rampell que m'havia agafat feia uns altres mesos, quan vaig decidir que volia pintar al parc romantitzant la meva vida amb una amiga. La manera de fer front a les crisis existencials de les dones de vint-i-set anys és un cas d'estudi que no entenc com no està més cobert entre la teoria del comportament. Aquella nit vaig col·locar el llençol preciós a la primera paret lliure que vaig trobar, i no va ser fins un dia, desvetllada abans d'anar a dormir, que vaig començar a pintar. Per donar una mica de context, la meva pobra mare em va intentar estimular de totes les maneres possibles en les arts plàstiques i escèniques durant la meva infància. Malgrat que no vam acabar mai de trobar cap encaix perfecte, crec que l'esperit de la creativitat sempre ha restat present. Amb el pinzell sucat amb colors verds, vaig començar a fer línies aleatòries, pensant en què en resultaria, d'aquella estranya combinació. El color verd corria barrejat amb aigua i la llefiscosa mescla que sortia dels diferents tubets s'anava barrejant creant nous colors i tonalitats. Vaig pensar en el meu primer xicot, que era i és artista, i també en totes les classes de treballs manuals d'on sortia amb les mans embarronades de pintura, làtex i mocs. També vaig acabar pensant què n'hauria estat de mi, si hagués seguit el camí de l'art.
"He començat a imaginar i pintar futurs escenaris possibles, pensant en com seria, viure com una artista, fer exposicions i generar consciència sobre els reptes globals a partir de modelar la bellesa del món"
De manera prou coincident, han obert una sala d'exposicions al costat de casa des de fa unes setmanes. Fa dies que me'ls miro indiscretament des de la finestra mentre ells fumen un piti entre pauses de creació. També observo curosament les coses que instal·len i em fan gràcia: son com una tribu suburbana de models modernets d'una marca de pantalons de segona mà que recapten fons per preservar una espècie d'alga submarina. L'altre dia, mentre esperava una amiga, vaig anar a treure el cap i preguntar què fan, exactament. Des d'aleshores he començat a imaginar i pintar futurs escenaris possibles, pensant en com seria, viure com una artista, fer exposicions i generar consciència sobre els reptes globals a partir de modelar la bellesa del món. Amb el meu pinzell he continuat pintant (o potser hauria de dir esguerrant) el pobre llençol que vaig comprar en una botiga de rebaixes, fent que el que primer eren ratlles ara es converteixi en una flor o un planeta, encara no ho sé. De moment, la imaginació encara corre dins dels pinzells.