Mostrar certa ignorància pot no semblar el millor consell per a un executiu d’una empresa. Però per a Itay Talgam és força clar que ser una mica ignorant és sovint la millor forma d’estimular i desenvolupar el potencial d’una persona. Per qui no ho acabi de veure, recomanem la lectura del seu últim llibre, El maestro ignorante (Ediciones Urano, 2017). En ell, ofereix alguns consells perquè els líders renovin la seva forma de mirar la figura del mestre i descobrir que hi ha altres actituds i comportaments que poden portar una persona a dirigir equips reeixits.
- Participa en el SORTEIG d'aquest llibre al final de l'article -
El llibre s’estructura en tres parts en les quals desenvolupa conceptes com el de negoci, líder o ignorància perquè el mateix lector faci les seves pròpies reflexions. El seu secret, però, no és cap altre que fer que els directius i executius prenguin el paper de mestre d’orquestra i deixin de ser el “conferenciant principal”, com els etiqueta, a ser “l’oient principal”. És a dir, una escolta atenta esdevé per a Talgam la clau del lideratge.
Que l’autor del llibre prengui com a exemple una figura musical no és casualitat. Talgam és director d’orquestra, deixeble del mestre Leonard Bernstein i ha treballat a Israel, els Estats Units, Alemanya i Rússia, entre altres països. Al seu currículum també hi ha sumat en la seva última etapa professional sessions, conferències i xerrades TED sobre temes de direcció i lideratge a l’entorn corporatiu.
Aquest recorregut professional l’ha portat a identificar sis grans mestres de l’àmbit musical com a rols que poden extrapolar-se a l’entorn empresarial. Tots ells, amb un estil definit i una estratègia pròpia que ha fet que l’èxit o la seva consideració com a professional fos més o menys agraïda.
- Riccardo Muti: és autoritari, explícit i no deixa espai perquè els músics es desenvolupin.
- Arturo Toscanini: Talgam reconeix que el fet de ser una persona que ha viscut en època de dictadura va marcar el seu estil. També el defineix com un home autoritari i totalment intolerant amb la falta de talent o d’emoció per part del seu equip.
- Richard Strauss: deixa poc espai a la creativitat, però prefereix no interferir en els processos i dóna un cert espai perquè les coses segueixin el seu curs natural.
- Herbert von Karajan: prefereix que el control sigui espiritual, no dóna instruccions i això genera una gran pressió sobre el seu equip, de qui espera que desxifrin missatges que no sempre estan clars.
- Carlos Kleiber: anima els músics a crear un ambient de companyonia on les bones relacions entre ells són les que han de marcar l’equilibri i l’harmonia entre la feina de cadascú. Talgam el defineix com una persona que confia que cada músic sap què ha de fer, sap motivar i això li dóna l’autoritat que té en el sector.
- Lenny Bernstein: l’autor del llibre parlar del seu mestre com un director que deixa fluir els músics, gaudir i transmetre aquesta felicitat mentre exerceixen la seva feina.
Són sis exemples diferents i que l’autor del llibre utilitza per fer pensar el lector. Per això, la seva darrera pregunta és: I ara què? Amb una profunda reflexió, anima cada persona a ser ell mateix, però aprenent a escoltar les persones i el context que l’envolten.
Vols un exemplar del llibre? Entra al sorteig i participa-hi, regalem un llibre entre els lectors de VIA Empresa.