Res s'acaba, diuen. Però hi ha coses que és necessari que acabin perquè tinguin sentit. No pot ser sempre el teu aniversari, ni tampoc pots estar sempre bojament enamorat d'algú. No pots ser sempre un infant i, a molts, això de viure per sempre ens resultaria més un mal de cap que qualsevol altra cosa. Hi ha un valor en allò que s'acaba, així com en trobar a faltar allò que ja no hi és. Si bé a estones pot resultar dolorós o incòmode, encara ho seria més estirar un xiclet d'una cosa que ja fa temps que s'ha acabat.
A casa en som molt, de Harry Potter. De fet, la mare tenia un acord no escrit amb la llibreria de confiança per donar-li sempre els llibres una mica abans del dia que es posava a la venda a les llibreries. Des de fa uns mesos, però, ens estem cansant de tots els productes, seqüeles, llibres alternatius i noves edicions que no deixen de treure en una indústria que només enriqueix uns royalties que fa temps que han passat a ser absurds. El mateix està passant amb la saga de la Guerra de les Galàxies de George Lucas. I aquests són només alguns dels molts exemples que destaca Grafton Tanner a Persemprisme, editat per l'editorial Tigre de Paper aquest 2024.
La finalitat del que Tanner ha anomenat 'persemprisme' és, justament, suprimir la nostàlgia com a emoció per tal que això de "trobar a faltar" no sigui mai una realitat
La nostàlgia és una sensació dolorosa, però no més que la solució que el capitalisme ha trobat per aquesta: el persemprisme que, en paraules de Tanner, és "la sensació, incòmoda i enganxosa, que tot és el mateix" o, en paraules del compositor François J. Bonnet, "un temps estàtic en què no pot passar res". Si davant la nostàlgia els humans reaccionem a partir de l'explosivitat, el capitalisme, que busca només mantenir aquells processos que ens poden aportar lucre econòmic o una despesa sostinguda i amable, fora de conflicte, busca eliminar-la. Sí, la finalitat del que Tanner ha anomenat persemprisme és, justament, suprimir la nostàlgia com a emoció per tal que això de "trobar a faltar" no sigui mai una realitat. Com podries trobar a faltar una cosa que no s'ha acabat mai?
Fa anys que la ciència juga a trencar els límits humans, i una de les seves últimes joguines és la intel·ligència artificial. A mi el progrés tecnològic ja no em sembla una cosa massa desitjable d'entrada, però quan estàs de vacances i al teu amic el desperta una veí de Cristiano Ronaldo dient-li que és el millor i li esperen coses molt boniques per començar el dia, t'adones que potser, i només potser, això se'ns n'està anant de les mans. I quan veus un vídeo de la Lola Flores anunciant una cervesa et comences a mirar les coses d'una altra manera.
Hem satisfet mancances a partir del consum del seu anhel i, amb això, la nostàlgia ha esdevingut una sensació que podem modificar a partir de la nostra voluntat
Hem congelat el temps per poder continuar lucrant-nos-en. Hem estès els xicles fins a límits inimaginables com la paleta de maquillatge de la Luna Lovegood i hem creat bases de dades infinites on guardar totes aquelles fotografies que, si desapareixen, també ho fan de les nostres vides. Hem entrat, en paraules de Tanner, en un estat beta permanent del qual ja no es pot escapar i on la nostàlgia s'ha eliminat per convertir-la en un producte. Un producte a preservar, restaurar i, finalment, persempreritzar. Hem fet remix de totes les cançons antigues i hem ressuscitat a tots els grups de música, grans clàssics i pel·lícules perquè la seva essència s'adapti for years to come a tot allò que fem. Hem satisfet mancances a partir del consum del seu anhel i, amb això, la nostàlgia ha esdevingut una sensació que podem modificar a partir de la nostra voluntat.
L'ara no ha desaparegut, però el per sempre de les coses que ja no estan al nostre abast (com sí que ho està l'ara) resulten molt més atractives. L'obsessió per continuar una narrativa ja morta converteix la nostra en una existència esgotadora, on la nostàlgia s'ha convertit en el pitjor dels mals del capitalisme: un narcòtic. Per això, cal recordar que si part de la cultura resideix en l'art de preservar el que s'ha fet fins ara, "una cultura que només preserva no és cultura", que deia Mark Fisher. Davant d'aquest panorama, Tanner només hi veu una solució: tornar a fer de la nostàlgia una emoció a gestionar com qualsevol altra i ser més devots del silenci i la contemplació. Acceptar que, al capdavall, sense clàssics no es pot avançar, que una narrativa que s'estén a l'infinit acaba esgotant-se. Que allò que s'acaba és, moltes vegades, l'única manera de donar lloc a un nou començament.