L’educació és l’aclamada solució per a tots els problemes mundials. Tot se soluciona si sabem fer servir les eines que ens proveeix el pensament per entendre la llengua, la cultura o la naturalesa. Però a l’hora de la veritat, educar és una tasca complicada, complexa i que només progressa a base de prova i error.
Com la mateixa criatura que aprèn a les palpentes, incorporant el que considera positiu i rebutjant allò que li fa mal o no li funciona, el procés de perfeccionament dels sistemes educatius funciona de la mateixa manera. I per moltes tècniques i teories contrastades i valorades internacionalment, la tasca educativa dependrà de moltes més coses que els llibres que llegeix la criatura, les tècniques que apliquin els seus educadors o de l’ambient que tinguin a casa.
Des de la seva mort, moltes persones hem descobert bell hooks i la seva teoria social, política i educativa. Sempre m’ha fet pena, conèixer pensadores quan s’han mort. Si només les hauria pogut descobrir abans potser les hauria anat a escoltar a algun lloc. O potser no, potser les hauria llegit sense pena ni glòria, donant-les per fetes i pensant que sempre hi haurà moment de recuperar-les.
El cas és que fa anys que l’obra de l’autora d'Ain't I a Woman? Black Women and Feminism (1981), All About Love: New Visions (2000) o The Will to Change: Men, Masculinity, and Love (2004), nascuda com a Gloria Jean Watkins, m’ha caigut a les mans i he pogut assaborir de manera transversal, des de la seva teoria crítica, la seva lectura sobre els feminismes o, ara, la seva proposta educativa gràcies a la nova adaptació d’Eumo Editorial del seu llibre Ensenyar a Transgredir: l’educació com a pràctica de llibertat (2024).
La concepció de l'educació com a pràctica de llibertat ha estat objecte de molta discussió, contrastada en diferents àmbits i explorada en diverses formes d'implementació
Aquest llibre, que he pogut assaborir entre la sorra de la platja, veient criatures jugar amb les onades, la sorra o els seus iguals, m’ha fet pensar i reflexionar no només en la manera com l’educació com a pràctica es desenvolupa avui en dia, sinó també en com se’m va desenvolupar a mi i a la meva generació, d’una època en què els educats en la dictadura implementen noves maneres de transmetre’ns el món a nosaltres.
Avui en dia, el discurs de bell hooks és àmpliament conegut i discutit. No dic això com una crítica negativa, sinó com una constatació que les seves idees han estat àmpliament adoptades en diversos àmbits de la reflexió educativa i, en alguns casos, integrades amb èxit en programes educatius. La concepció de l'educació com a pràctica de llibertat ha estat objecte de molta discussió, contrastada en diferents àmbits i explorada en diverses formes d'implementació. Tanmateix, mentre l'educació per a la llibertat i la superació dels sistemes educatius tradicionals ha estat a l'agenda educativa durant anys, i s'han aconseguit avenços importants, encara no hem aconseguit una implementació clara i definitiva.
Transgredir vol dir “violar, desobeir, una llei, un precepte, una ordre”. Vol dir trencar amb un dogma establert, rebutjar-lo com a vàlid, no reconèixer la legitimitat que se li ha atorgat. Però transgredir, com trencar un ou, és una cosa que es pot fer un cop, o de manera temporal, però no pot ser un estat constant perquè, aleshores, passa a formar part de la pràctica reconeguda com a normal. Transgredir és un fet excepcional, i per això l’obra de bell hooks, si bé importantíssima, extremadament rellevant i de lectura obligatòria per a qualsevol professional del sector educatiu, és un clàssic que no es pot aplicar de manera literal avui dia.
Transgredir en una època en què les coses no poden anar pitjor en termes de justícia racial i de gènere era una revolució necessària i desafiant, però no correspon als reptes d’avui
A bell hooks se l’ha d’entendre dins del seu context, i entendre la transgressió que en aquell moment suposa entendre l’aula com un espai de llibertat. Comprendre que transgredir en una època en què les coses no poden anar pitjor en termes de justícia racial i de gènere era una revolució necessària i desafiant, complicada i decisiva, però que no correspon als reptes d’avui. Avui en tenim d’altres, de reptes. No menys importants, ni tampoc de menor urgència, on l’opressió es troba en un context diferent i on transgredir potser no és la solució única.
bell hooks havia de trencar amb un sistema que tan sols presentava algunes escletxes, però nosaltres necessitem un sistema encletxat on hem de posar adob per fer-hi créixer noves plantes, noves formacions que arrelin i nodreixen les nostres llavors. De la mà de les teories de Paulo Freire i Alice Miller, hooks va desenvolupar la seva proposta, una que ara nosaltres prenem per orientar els foscos anys que venen a partir de la nostra veu col·lectiva.