Quin és el turisme que volem? Aquesta pregunta s’ha fet moltes vegades i ha estat tema de debat en diverses ocasions. Què preferim, el turisme més familiar, tranquil i que, aparentment aporta menys beneficis, com és el de Menorca; o un turisme de masses i que ha fet d’Eivissa una marca reconeguda internacionalment? Aquesta és la resposta que intenten donar Guillem López Casasnovas i Miquel Àngel Casasnovas en el seu llibre Menorca i Eivissa. Dues illes, dos relats històrics i econòmics (Edicions Documenta Balear, 2018).
Fins fa poc, el model turístic menorquí era reconegut i se’l considerava d’èxit. Què l’ha posat en qüestió? El que es coneix com a balearització, és a dir, “fer diner fàcil del turisme, encara que això signifiqui trinxar el litoral, construir edificis massa alts i massificar els espais, fins a arribar a devaluar la pròpia oferta turística”. Un model turístic que gaudeix de bona salut i creix. Ara bé, el debat sobre si ha tocat sostre és un tema d’actualitat avui en dia.
Manca d'indicadors
Una de les reivindicacions que fan palès els autors d’aquest llibre és la manca d’indicadors per mesurar els efectes que ha tingut el turisme en la població illenca. I és que la comparació d’ambdues economies amb el PIB per càpita “no fa justícia a la prosperitat relativa”. Segons Guillem López Casasnovas i Miquel Àngel Casasnovas, s’hauria de mesurar amb la renda disponible per càpita o amb aquesta a paritat de poder adquisitiu, dos indicadors dels quals actualment no s’ofereixen dades detallades per comunitats autònomes.
Què ha posat en qüestió el model turístic menorquí? La 'balearització'
No obstant això, i tenint en compte les limitacions de l’indicador, el PIB per càpita és un 15% superior a les Pitiüses que a Menorca (quan fa 10 anys eren més o menys equivalents). Ara bé, a causa de la forta immigració temporera d’Eivissa, aquesta dada no reflecteix realment la riquesa de les famílies eivissenques.
Sigui com sigui, una cosa queda clara i fa pensar: “En les últimes dècades cap comunitat autònoma espanyola ha fet créixer tant el seu PIB com la balear, però cap ha perdut tantes possibilitats en termes de prosperitat com les Balears”, assenyala l’economista Miquel Puig en l’epíleg del llibre.
Diferent història, diferent economia
Què ha portat a aquesta situació? Tradicionalment, Menorca i Eivissa han seguit una evolució prou diversa: mentre que la primera ha fet bandera d’un medi natural encara prou ben preservat i lluita per fer valer el seu títol de Reserva de la Biosfera, la segona fa molt temps que s’ha situat de manera destacada en el mapa de l’oci internacional i ha esdevingut una potent marca (Ibiza) que va més enllà del turisme tradicional. Un resultat fruit d’una llarga i diferent evolució al llarg dels anys.
Els menorquins han imposat una major restricció al creixement turístic en voler preservar el seu entorn natural
Històricament hi ha dos moments que marquen les diferències entre una illa i l’altra: abans i després del boom turístic. Abans del boom, Menorca era una illa més rica, més culta, més industrialitzada, més oberta al comerç i menys caciquil que Eivissa. Com s’explica això? Segons els Casasnovas, per la barreja de factors naturals -el port natural de Maó i les salines eivissenques-, l’orografia -plana a Menorca, abrupta a Eivissa-, i les pautes culturals d’herència de la terra -tendents a la concentració a Menorca i a la divisió a Eivissa-. Tot això va provocar que si a Menorca hi havia diversos agents econòmics com propietaris agrícoles i urbans, industrials i comerciants, a Eivissa una família concentrava el poder econòmic a través de les finances.
Un dels hotels més famosos d'Eivissa | iStock
Dues situacions que, quan va arribar el boom turístic, van portar al fet que l’any 1960 Menorca tingués 42.300 habitants i les Pitiüses 37.200 i, avui, la primera xifra s’ha multiplicat per 2,2 i la segona per 4,1. Totes dues illes tenen una clara vocació turística, però matisada de manera diferent. Primer perquè Menorca està més exposada a la tramuntana i això fa que la temporada estival sigui més curta. Però també perquè els menorquins han imposat una major restricció al creixement turístic en voler preservar el seu entorn natural i perquè, d'altra banda, Menorca té una certa tradició industrial, vinculada a la producció de formatge i de calçat, de la qual Eivissa està mancada.
L'oportunitat de la globalització
La globalització, que ha permès la balearització del turisme i que tant creixement ha donat a les illes, s'ha d'aprofitar també no només per atraure turistes, sinó també per atraure talent de tot el món. Aquesta és l'oportunitat que ha d'agafar Menorca i que no ha de deixar escapar. L'economia no pot fiar-ho tot al turisme i calen noves iniciatives vinculades a serveis i activitats industrials. Menorca ha de diversificar la seva economia més enllà del turisme. Ara bé, això no s'aconseguirà sol, sinó que "depèn de l'emprenedoria, i són els poders públics que la poden afavorir i reconèixer, però mai substituir".
I és que, com diu el catedràtic d'Història de la Universitat Pompeu Fabra, Albert Carreras, en el mateix llibre, "els menorquins descobriran que el millor model és el seu, i que han de preservar a mantenir-lo, tot aprofitant, per descomptat, les oportunitats que ofereix la globalització".