L’Òscar cursava segon d'economia i se sentia força desencantat amb la carrera. Un dia, fent endreça a casa dels pares, va trobar la seva petita locomotora elèctrica i, en un moment magníficament proustià, va veure’s assegut a terra de l'habitació col·locant les vies del tren, l'estació en miniatura i el diminut revisor, un pont, arbres i els vagons d’aquell petit tren de mercaderies. En arribar la nit, l’Òscar tenia molt clar què fer amb la seva vida… o això pensava. Una ràpida recerca a Google li va obrir encara més els ulls quan va veure un titular: "Si estàs pensant a fer-te maquinista, ara és el moment!"
Mesos després d’aquella revelació, un dissabte de febrer va presentar-se a les proves d'accés: un examen de matemàtiques, un de cultura general i poca cosa més. Amb la titulació de batxillerat ja tenia gairebé un peu a dins, pensava. A l’exterior de la Facultat de Dret de Bellaterra, on es feia l'examen, s’amuntegaven diversos centenars de persones que volien optar a la prova. "Bufa", va pensar... "sí que hi ha gent".
"Hi ha jubilació massiva de maquinistes! És el vostre torn! La professió sense atur! Un sou de més de 50.000 euros anuals!"
Dos o tres homes ja jubilats anaven somrient i fent broma i recordant aquelles anècdotes de la vida de maquinista: quan eren dos dins la cabina. Quan els donaven entrepans, quan es quedaven a dormir fora de casa… Era una vida d’aventura i de servei públic. L'Òscar els imaginava en blanc i negre, com Buster Keaton, però en realitat no feia tants anys d'aquella vida que els vells relataven.
Uns altres, fills i filles clarament de personal de Renfe venien des d’Osca o des de València, per seguir amb aquesta passió familiar. Mentrestant, van somrient els examinadors: "Hi ha jubilació massiva de maquinistes! És el vostre torn! La professió sense atur! Un sou de més de 50.000 euros anuals!"
"Ja veurem", comenten els més escèptics… "Diuen que hi ha sortida laboral per a tots els aspirants, i que és un procés ràpid i senzill, ja que hi ha un relleu generacional, però jo crec que s’ha publicitat massa i és un reclam d’aquestes acadèmies, que fan el negoci...". L'Òscar parava l'orella i va sentir, per primer cop, que allò era un regal enverinat.
Al cap de pocs dies, i amb un "APTO" sota el braç, va demanar al banc els 21.200 euros que val la formació a un dels 12 centres d’Espanya. Un total de 650 hores teòriques i 500 de pràctiques li havien de donar el títol per a conduir trens de mercaderies i de passatgers. Li han assegurat que hi ha un percentatge enorme d’aprovats, i que ell no en serà l'excepció. A més, durant el primer any de feina, ja podrà tornar el préstec. I au, a fer la via!
I amb la llicència sota el braç (en aquell centre on la qualitat formativa brillava per la seva absència) l’Òscar no tenia feina i, com ell, altres 800 aspirants
A aquella petita acadèmia homologada hi havia més de 400 inscrits dels quals només el 50% van poder acabar el curs. Classes massificades, qüestions acadèmiques no ateses i simuladors de cabines de control que no funcionaven. I tant que l'Òscar va aprendre més del seu trenet de modelatge que amb la realitat virtual. I, tot i això, va ser un dels 200 que van obtenir la llicència.
En acabar aquell any d’estudi, i amb la llicència sota el braç (en aquell centre on la qualitat formativa brillava per la seva absència) l’Òscar no tenia feina i, com ell, altres 800 aspirants. Van haver d’esperar a les oposicions de Renfe, mentre els interessos del préstec anaven estrenyent-lo mes a mes. D’aquell famós relleu generacional, ja s'havia produït un 85%, per tant, les places ja estaven cobertes.
Ara, l’Òscar està estudiant cursos i preparant-se sine die per a les pròximes oposicions de Renfe mentre que veu com altres centenars de maquinistes titulats surten dels centres homologats a concórrer per a les mateixes places.
Aconseguirà el nostre amic Òscar dur a terme el seu somni de ser maquinista? Serà una vida tan atractiva com pensava? No us perdeu el pròxim episodi d'Òscar, el maquinista.