Poc abans de la publicació de la seva darrera obra, The Weird and the Eerie –un enorme treball d'anàlisi cultural al voltant de les nocions d'estrany i esgarrifós en diferents instàncies de la literatura, la música i l'audiovisual, des de Twin Peaks fins a The Fall passant per Lovecraft o H.G. Wells– Mark Fisher es va treure la vida a l'edat de 48 anys. Anys abans de la pandèmia de la covid-19, que ja ha estat un cop devastador per a la salut mental col·lectiva, Fisher, una de les ments més brillants de la seva generació, ja argüia que "la gran pandèmia de salutmental que colpeja el nostre temps no podrà ser tractada, molt menys curada, si es pensa com un problema privat que afecta exclusivament individus fets malbé".
Prop de mitja dècada després, el fotògraf Matt Colquhoun, autor de l'assaig Egress: On Mourning, Melancholy and Mark Fisher, recopila i publica el que havia de ser la continuació -L'ombra- de la seva obra fundacional, Capitalist Realism, al voltant d'un seminari ofert als seus alumnes de Goldsmith, a Londres, sota el títol Postcapitalist Desire. Al seu assaig de 2009, Fisher explorava els límits de la realitat que el mode de producció capitalista havia establert. La definició del realisme capitalista de Fisher era, segons afirmava, "l'atmosfera per la qual el capitalisme és l'únic sistema econòmic viable i, per tant, no hi ha alternativa", en una línia similar a la famosa reflexió de l'eslovè Slavoj Zizek, quan afirmava que "és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme".
Mark Fisher: "No es pot entendre l'economia més que el que es podia entendre l'Esglèsia Catòlica a l'Edat Mitjana. L'economia és teologia"
L'aproximació del curs que ara recull Colquhoun està molt relacionada amb els mecanismes –encara que no ho sembli, profundament econòmic– pels quals Fisher estimava que s'havia construït el realisme capitalista: el desig. A la seva primera obra, el britànic defensava que aquest realisme es basava en l'afirmació que el desig humà, per natura, és només compatible amb la competició i el mercat, i per tant amb el mode de producció capitalista. A Postcapitalist Desire va, de fet, més enllà. Al voltant d'una anàlisi de la publicitat de grans empreses que es van apropiar de l'imaginari contracultural dels anys 80 –com Apple– Fisher arriba al seu simposi a la conclusió que, de fet, el que s'havia aconseguit no era assimilar el desig humà amb el sistema capitalista, sinó establir que qualsevol alternativa era incompatible amb la idea mateixa de desig.
Tot i les profundes consideracions econòmiques que es fan a Postcapitalist Desire –al voltant del consum, el treball o els objectius mateixos del capital– Fisher aclareix, a la seva sessió sobre la classe treballadora a l'economia del segle XXI, una visió del fet econòmic que és central per al seu pensament. Mentre discuteix sobre la producció de sabates amb els seus alumnes -"les sabates només són interessants en tant que són realitzables com a capital"- el britànic arriba a una conclusió profunda sobre el concepte mateix d'economia i la seva intel·ligibilitat. "No es pot entendre l'economia més que el que es podia entendre l'Esglèsia Catòlica a l'Edat Mitjana. L'economia és teologia", afirma Fishe.
Producció i libido
"El treball requereix una subordinació del desig", pensa Fisher –work, i no labour; és a dir, treball remunerat, i no activitat transformadora. La concepció del treball que exposa Fisher al llarg dels seminaris que recull la seva obra pòstuma el posa en relació –una molt explícita si es llegeix Postcapitalist Desire– amb economistes com el canadenc Nick Srnicek, autor del Manifest Acceleracionista, amb un cert plantejament reunit amb una economia del posttreball. Al seu text, de fet, Srnicek recorda que el mateix Keynes preveia una organització del treball a dues generacions vista amb jornades diàries de tres hores –quelcom que, evidentment, no s'ha realitzat.
"El treball requereix una subordinació del desig"
Les alternatives al mode de producció actual, pensa Fisher, han de partir de les condicions existents –unes per les quals el desig s'ha establert com a pàtria única del capital. La transició cap a una economia que redueixi les jornades laborals, redistributiva, necessiten entendre's des de dins del sistema depredador, insostenible i explotador que veu en el capitalisme –en tant que "un alliberament total del capitalisme seria un alliberament del desig". En una suggerent conclusió, enfront d'aquells que proposen entendre Marx al costat de Freud, Fisher etziba: "Per entendre el capitalisme, hem de pensar Marx al costat de Sade".
Al seu comentari sobre Postcapitalist Desire, el mateix Nick Srnicek alaba l'habilitat de Fisher per "enfondir idees amb una vida que es llegeix d'una manera preciosa en aquests seminaris". La capacitat del professor per tractar la relació entre desig i economia –desig i sistema econòmic, ben dit– d'una forma engrescadora que, de fet, funciona d'una manera semblant a les projeccions de l'autor d'unir el desig contracultural amb l'economia heterodoxa. "Qui entrarà en contacte amb l'obra de Fisher no va ser Fisher mateix, sinó gent que encara està per venir", conclou un esperançat Colquhoun, que veu en l'obra del seu mestre una eina veritablement transformadora.