Les històries empresarials estan plenes de casualitats. Bill Bowerman li deu l'èxit de les seves Nike a la màquina de fer gofres de la seva dona, els Corn Flakes no són més que un descuit en el control d'un forn i les xips són la reacció desesperada del xef George Crum a la impertinència d'un client que no parava de tornar-li a la cuina les seves patates fregides tradicionals. A Mary Walton, la inspiració li va donar el seu coixí. Era l'any 1880 i l'enginyera vivia a tocar d'una de les vies elevades per on circulava el tren de Nova York. Cansada del soroll escandalós de la màquina, aquella nit Walton va posar-se el coixí sobre el cap, tapant-se les orelles. El que era un acte instintiu i desesperat va convertir-se en la guspira que encendria la seva lluita contra la contaminació acústica.
El soroll de la Revolució Industrial
Animats pel desenvolupament constant que es vivia des dels inicis de la Revolució Industrial i per les novetats en transport que s'acumulaven, els novaiorquesos van aplaudir la construcció d'una via elevada per on circularia un tren que uniria la major part de la ciutat en un temps rècord. La infraestructura es va inaugurar el 2 de juliol de 1878 amb grans celebracions.
Clar que, els veïns de Nova York no havien tingut en compte els inconvenients d'aquella construcció. A diferència dels cavalls, els trens deixaven anar fum i cendra que queia constantment sobre els carrers i, sobretot, emetien un soroll insuportable durant les 24 hores que circulaven. La premsa de l'època fins i tot parlava de l'augment de crisis nervioses i trastorns psicològics a la ciutat després de l'apertura de la via elevada.
Una de les afectades va ser la reconeguda enginyera Mary Walton. Les molèsties causades pel tren i aquell coixí la van portar a buscar una solució que milloraria la vida dels habitants de Nova York. A la seva pròpia casa va construir una maqueta de les vies sobre la que va fer diverses proves fins a trobar un sistema que minimitzés el so emès pels trens. L'invent consistia a recobrir les vies amb una capsa folrada amb cotó i plena de sorra capaç d'eliminar el contacte directe del tren amb els carrils. Un invent que va vendre a l'empresa del ferrocarril el 1881 per 10.000 dòlars.
Invents de sostenibilitat
Clar que en aquella època Walton ja era una enginyera reconeguda. Tal com li passaria després amb el tren, a la inventora li havia tocat patir les molèsties derivades de la industrialització. Els Estats Units s'estava omplint de fàbriques i, al costat de tots els beneficis econòmics i socials que portarien, existien inconvenients com la quantitat de residus generats.
Walton es va centrar en tots els fums que sorgien de les xemeneies industrials i va buscar la manera d'evitar aquesta font de contaminació. La seva solució va ser crear un sistema que desviava les emissions cap a dipòsits d'aigua estancada, des d'on es derivaven al sistema de clavegueram, on desapareixien. Un invent gens casual que li va donar renom i riquesa.