Mo Gawdat va abandonar el seu càrrec de director executiu de Google [X] l’any 2018. L’enginyer acabava la seva trajectòria al capdavant de la unitat d’innovació del gegant tecnològic per trobar, literalment, la fórmula de la felicitat. I no només la va trobar, en forma d’algoritme, sinó que la va convertir en un best seller mundial: L’algoritme de la felicitat. Després de Scary Smart (2021) -no traduït al castellà ni català-, llança el seu tercer llibre, Esa vocecita en tu cabeza, una guia per resetejar el cervell basada en la seva experiència en programació i coneixements de neurociència.
Ha viscut gran part de la seva trajectòria professional a tres grans companyies tecnològiques que tenen un important impacte en la societat mundial (a més de Google, IBM i Microsoft), i ha fundat més de 20 empreses, de sectors molt diversos. Amb les seves conferències, inspira a milions de persones de tot el món. El seu objectiu? Ajudar a mil milions de persones a ser felices.
Les tecnologies tenen un impacte penetrant en la humanitat perquè es relacionen amb nosaltres d’una manera molt íntima. Arriben on la resta de persones del nostre voltant no arriba, ens acompanyen en moments de solitud, compartim amb elles la nostra privacitat, els nostres pensaments… Quin paper tenen, per tant, a l'hora de fomentar la nostra felicitat?
Hem creat unes tecnologies que responen, en veritat, a les necessitats d’una societat capitalista; als objectius d’unes empreses que, durant els últims 50-60 anys han estat enfocats en aconseguir beneficis, ser productiu i créixer. I, en aquest sentit, no tinc res a retreure. Ara bé, aquestes tecnologies, en veritat, són una arma de doble tall, com molts invents de la humanitat. El ganivet és bo perquè em permet tallar el menjar, però si l’utilitzo per fer mal algú, ja no és tan bo. El problema no està en el ganivet, sinó en com l’utilitzem.
I malauradament, moltes de les coses que no ens agraden avui dia de la tecnologia és com la utilitzem. Som nosaltres qui escollim utilitzar les xarxes socials d’una manera que ens provoca infelicitat. Som nosaltres qui escollim utilitzar el mòbil fent-nos mal a les cervicals o dedicant-hi un temps insà. Escollim utilitzar Netflix de manera que ens hi perdem dins de la plataforma durant hores i hores. Com ens fa sentir la tecnologia és el resultat d’una sèrie de decisions que prenem envers aquesta tecnologia. Són aquestes decisions les que ens fan feliços o infeliços.
"Som nosaltres qui escollim utilitzar les xarxes socials d’una manera que ens provoca infelicitat"
Què és Google [X]?
És el braç innovador de Google. Un equip creat quan Larry Page va ser nomenat oficialment CEO de Google (2011), que es va ubicar en una entitat separada de la companyia amb l’objectiu de proporcionar-los llibertat per crear coses. Això es va fer en un moment en què Google va començar a créixer i, per tant, començava a ser menys creativa i una mica més rígida. I vam crear cotxes de conducció autònoms, o el Project Loon, que volia proporcionar Internet a tot el món mitjançant globus a gran alçada, etc. També Google [X] va ser responsable de molts projectes de robòtica i d’intel·ligència artificial que han vist la llum després… tecnologia que podia ser molt bona per a la humanitat, però també molt perjudicial.
Heu sigut -vosaltres i les grans tecnològiques- els pares de la intel·ligència artificial.
Així és. I podem encara fer molt, com a pares, per ensenyar a la màquina a tenir en compte els interessos humans, per prioritzar la felicitat i promoure bones relacions entre nosaltres. Aquestes màquines i algoritmes poden aprendre de nosaltres i, en conseqüència, prioritzar-nos com a resultat.
Va decidir fer un canvi radical de vida i deixar Google després de perdre el seu fill, l’Ali, de 21 anys, i es va dedicar a buscar la felicitat. Realment, es pot buscar la felicitat?
Tècnicament, la felicitat no es troba, sinó que tornes a ella. L’ésser humà és feliç per defecte. Naixem feliços. Som feliços quan arribem a aquest món, si aconseguim cobrir les necessitats bàsiques, clar. Si un nen està alimentat i se sent segur i estimat està tranquil i té pau, és feliç. No necessita més.
"Som infeliços perquè no tenim ben programada aquella veueta que habita al cap"
Nosaltres tampoc?
En veritat, nosaltres tampoc. No necessitem gaire cosa per ser feliços. L’únic que hem de fer és deixar de fer allò que ens fa infeliços. M’ho miro amb mentalitat d’enginyer.
Entendre el cervell com si fos un computador.
Els humans som anàlegs a les màquines. Som previsibles. Si treballes massa, et sentiràs cansat, tindràs més facilitats per posar-te malalt… És fàcil. O ho sembla, clar, perquè en el fons som una màquina complexa, però previsible.
Les persones deixem de ser felices perquè la nostra màquina comença a torçar-se, perquè la màquina no funciona com ho hauria de fer, perquè aquella veueta que tenim al cap no la tenim ben programada.
"Hauríem de poder escollir quines notícies rebem, per si aquestes ens estan fent infeliços"
Però què importa més, allò que vivim o allò que pensem?
En veritat, cap esdeveniment del món et pot fer feliç o infeliç fins que tu ho converteixes en un pensament i, després, és aquest el que et fa infeliç. Algú podria estar-me insultant en castellà i a mi, com no l’entenc, no importar-me gens ni mica. En canvi, si entengués que m’està dient que sóc una persona horrible, podria fer-me sentir molt malament. És aquest pensament el que em fa infeliç.
Rebem un input, el processem i obtenim un resultat.
Exactament. I podem controlar com rebem aquest input, com processem la informació i, en conseqüència, el resultat.
Però podem eliminar o silenciar inputs?
Crec que hauríem de permetre’ns filtrar alguns. Per exemple, amb les notícies. Crec que avui dia la societat i els mitjans prioritzem les notícies negatives, la majoria d’articles que llegim als diaris són negatius. I, sí, hem d’estar informats, però hauríem de poder escollir quines notícies rebem, per si aquestes ens estan fent infeliços. Poder filtrar-les, segons els nostres temes d’interès.
O escollir bé el mitjà.
Exacte. No puc canviar el món i fer que la BBC publiqui informacions positives, però sí puc ser selectiu amb les notícies que rebo o el mitjà o periodista que m’informa.
“Quin és el paràsit més persistent? No és un virus, no és un cuc intestinal. És una idea"
Què són els paràsits persistents?
El concepte el vaig agafar de la pel·lícula Origen. El film comença amb Leonardo DiCaprio justament fent aquesta pregunta. “Quin és el paràsit més persistent?” No és un virus, no és un cuc intestinal. És una idea, el pensament.
Un exemple.
Una vegada vaig conèixer una dona que creia que no podia escollir ser feliç perquè va viure un episodi horrible quan tenia 17 anys. Però aquella dona tenia ja 74. S’havia passat 57 anys mantenint viu aquell mateix pensament. I li havia funcionat? No. Podria haver patit durant uns anys -cinc, els que necessités-, però després aprendre d’aquell fet i millorar la seva vida. Evolucionar cap a un altre pensament.
O jo mateix. Vaig perdre el meu fill. No podia fer res per retornar-lo a la vida. No podia fer res per canviar la situació. Què podia fer al respecte? Quedar-me 57 anys sent la víctima de la meva vida el tornaria a la vida? No.
I què va fer? Cap a quin pensament ho va portar?
Vaig agafar el seu record, la seva essència i els seus ensenyaments i els vaig compartir amb més de 50 milions de persones. Ni tan sols puc dir-te quantes persones cada dia m'envien un missatge a les xarxes socials dient que estimen l'Ali, malgrat que no el van conèixer mai. Sí, no vaig tornar-lo a tenir a ell, però em vaig sentir millor.
A Esa vocecita en tu cabeza diu “Si permeto que alguna cosa em faci infeliç, almenys ha de ser veritat”.
Oi que és simple?
Quines coses acceptem que realment no són certes?
Les prediccions. Totes les afirmacions sobre el futur no són certes perquè encara no han passat. De fet, si parlem de futur, ho hem de fer com ho fan els enginyers: dir quina probabilitat té de succeir. Això, almenys, és una aproximació a la veritat, i ens pot servir per actuar o estar preparats. Però no donar-ho per bo.
El mateix succeeix amb el passat. El passat només és cert en el moment en què passa. Quan aquest moment acaba, només és cert al teu cap. Només pots tornar-li a donar vida com a record.
"Només podem viure en el present, i qualsevol altre temps, sigui passat o futur, està només dins del nostre cap"
Però si perds la feina, l’has perdut. És una realitat.
Sí, pots haver perdut la feina aquesta setmana, però avui ja no la tornaràs a perdre. Avui estaries a una situació diferent. Sense feina, però podent buscar noves oportunitats. Pots aprendre, en comptes de reviure-ho al cap, com si fos una pel·lícula.
Només podem viure en el present, i qualsevol altre temps, sigui passat o futur, està només dins del nostre cap.
Hi ha qui viu més en el passat o el futur, que no pas en el present.
Són persones que estan atrapades en el temps del cervell, en comptes de viure en el temps pràctic. El temps del cervell és imaginari, és la nostra habilitat per inventar el passat i el futur. El pràctic, en canvi, és aquell passat que puc traduir en un aprenentatge i deixar-lo anar, i aquell futur que és tan proper que em permet actuar al respecte, com saber que el tren passarà en 10 minuts.
L'he sentit dir que el seu objectiu és ajudar a mil milions de persones a ser felices. Una meta ambiciosa.
Ho és, però no impossible. A més, aquest és el públic objectiu, però no el veritable target. M’explico: l’objectiu que realment persegueixo és que aquestes persones, a més de ser felices, ensenyin a la resta del món a ser-ho també.
I a quantes persones creu que li ha arribat el seu missatge?
De moment, estimem que a uns 300 milions de persones.