El lliurament dels Premis Nacionals de Gastronomia, fa quinze dies, en el Palau de la Generalitat, fou un acte emotiu, cordial i entranyable. "Mai havia aplaudit tant, aixecant-me de la butaca, en un acte d'aquesta mena", em comentà Miquel Brossa, vicepresident de l'Acadèmia Catalana de Gastronomia, que seia al meu costat. És cert. Moltes de les al·lusions a grans cuiners que féu en el seu parlament el president de l'entitat, Joan Ras, des de la taula presidida per l'honorable Joana Ortega, eren remarcades per entusiastes aplaudiments.
Una de les aclamacions més afectuoses fou la que va merèixer el cuiner Carles Gaig, 65 anys, intrèpid emprenedor al front de l'establiment fundat pels rebesavis en el barri barceloní d'Horta el 1869. Ell és dels que no paren mai. Fa un any s'afegí al projecte Gourmet Bus que uneix turisme i gastronomia a la capital catalana. Aquell vespre retérem un homenatge a la seva tenacitat ovacionant-lo a preu dret.
També s'aixecà tothom per aplaudir als germans Joan, Josep i Jordi Roca. Quatre dies abans havien rebut a Londres el reconeixement com a empresaris i professionals del millor restaurant del món, distinció atorgada per la revista Restaurant. Jaume Tàpies, president de Relais & Chateaux, ens va dir que, per aquest i altres motius, "la gastronomia catalana passa per un dels moments més dolços de la seva història". A l'hora del sopar els Roca ens oferiren una bomba d'aranja i Campari, de notes dolces però també àcides, metàfora dels nostres temps.
El sector econòmic de la restauració creix encara aquí, mentre travessa per situacions amargues en dues potències mundials en la matèria com són França -on han tancat milers de restaurants, segons Tàpies-, i a Euskadi -país que vaig visitar la setmana passada. Els meus amics d'allà m'explicaren que els grans fogons de la cuina basca es van apagant, tot i que fan bullir l'olla figures com Andoni Luis Aduriz, de Mugaritz.
En aquest món del bon menjar res no neix, però, per generació espontània. L'èxit d'El Celler de Can Roca es fonamenta damunt la roca ferma del restaurant dels pares. La mare, Montserrat Fontané, 76 anys, alimentà amb l'exemple personal l'esperit emprenedor, inquiet i tenaç, dels fills. Treballa de bon matí fins ben entrada la nit al capdavant d'una casa amb 25 empleats que cada dia serveix a una mitjana de cent clients. Començaren fa cinquanta anys amb el marit, tot just acabats de casar. Malden cada dia des d'aleshores per fer realitat el principi de que la feina feta amb amor i il·lusió no l'atura el pas dels anys. És de les dones que demostren que cal tenir ànims i objectius en qualsevol etapa de la vida.
Montserrat Montané ha encomanat aquesta motivació als fills, i alhora és un referent per a moltes persones que freqüenten el vell Can Roca. És un referent com cuinera excel·lent i com empresària perseverant i discreta. Alimenta el goig per la bona cuina casolana amb les seves receptes; i alimenta esperances de continuïtat vigorosa amb el seu exemple.