La publicació d'Estudi en escarlata (1887), la primera novel·la de Sherlock Holmes, va canviar per sempre la vida d’Arthur Conan Doyle. Amb una mediocre carrera com a metge, Doyle dedica el temps a escriure historietes que passen desapercebudes fins l’aparició del detectiu més famós de la història. Per aquell primer llibre només rebrà 25 lliures en concepte de drets d’autor, però el seu èxit és tan contundent que tant públic com la pròpia editorial Ward Lock & Co obliguen l’escriptor a crear noves històries per a Holmes. Després de només quatre novel·les i 56 relats curts, que servien com a caramelet pels fans, Doyle es declara fart del seu heroi i decideix llançar-lo per les cataractes de Reichenbach amb el seu enemic, James Moriarty. El personatge havia mort, però el negoci només havia començat. Elemental...
Doyle havia confessat als seus amics més íntims que la pressió per treure noves historietes sobre Holmes l’havia obsessionat fins al punt de tenir el cap ocupat les 24 hores del dia amb possibles noves trames per al seu heroi. L’escriptor necessitava acabar amb el detectiu per salut mental, però ni aquesta justificació va despertar un mínim de comprensió entre els lectors. Pocs dies després de la publicació del darrer capítol d'El problema final (1883), més de 20.000 lectors van cancel·lar la seva subscripció a la revista Strand Magazine –on es van publicar les últimes dues novel·les i desenes d’historietes-. Un mensual que, gràcies a Doyle, venia 500.000 exemplars mes rere mes. Fins i tot la mare de l’escriptor va intentar prohibir al seu fill matar a Holmes, però la decisió estava pressa.
Doyle va trigar deu anys en doblegar-se a la pressió i escriure El gos dels Baskerville (1902), però quan el 1907 l’escriptor va decidir donar un nou respir a Holmes, el món va dir prou. No només els lectors estaven furiosos amb les ganes de Doyle d’acabar amb la seva estrella. Editorials de mitja Europa havien fet fortuna important traduint els seus llibres i no estaven disposats a renunciar al negoci. De cop, van començar a aparèixer nous casos per a Holmes sense que Doyle hagués aixecat la ploma.
Inventar noves històries
Qui més èxit va aconseguir amb aquests apòcrifs de Sherlock Holmes va ser l’editora alemanya Verlagshaus für Volksliteratur, que a partir del 1907 encarrega a desenes d’escriptors desconeguts alemanys que inventin noves històries que es publicaran en una col·lecció titulada Memòries íntimes de Sherlock Holmes. Aquests nous llibrets aconsegueixen un èxit immediat i es distribueixen a tot Europa, propiciant l’enuig de Doyle, que decideix portar el cas als tribunals.
Les històries es tornen impossibles i els autors contractats comencen situar a personatges com Freud, Oscar Wilde o Jack el Destripador en les aventures de Holmes
L’autor original de Sherlock Holmes guanya el cas i l’editorial accepta canviar el títol de la seva col·lecció per Memòries íntimes del Rei dels Detectius, però els alemanys es prenen al peu de la lletra la resolució judicial, pel que segueixen publicant les històries i mantenen el nom original del detectiu arreu, excepte en la portada.
Les històries es tornen impossibles, i els autors contractats comencen situar a personatges com Freud, Oscar Wilde o Jack el Destripador en les aventures de Holmes.
230 números després, el 1911 Doyle aconsegueix que els alemanys deixin de jugar amb el seu detectiu, però això no atura la sangnia d’històries apòcrifes. Fins i tot el seu fill crea un nou relat sense permís del seu pare.
Després de les disputes legals, Doyle havia perdut el control del seu personatge i l’editorial alemanya la seva principal font de negoci, fins que el 1925 publica la primera novel·la sobre Harry Dickson, que acabarà coneixent-se a tot Europa com El Sherlock Holmes americà. Aquest nou detectiu, que viuria més de 300 aventures, tenia un ajudant, fumava pipa i vivia a Bakerstreet. Elemental...