Al 2006 Netflix encara no era la plataforma líder en la distribució de continguts audiovisuals que és ara, però ja cridava l’atenció dels mitjans pel que podia ser i per les accions que impulsava i que prometien canviar la seva indústria. Aquell any, la companyia va ser notícia pel Netflix Prize, un concurs en el que la companyia premiava amb un milió de dòlars a qui aconseguís millorar el seu algoritme de recomanacions en un 10,06%. Per fer-ho possible, l’empresa va posar a disposició de tothom que ho volgués intentar un total de 100.480.507 valoracions referents a 17.770 pel·lícules qualificades per 480.189 usuaris. Més de 40.000 equips van abordar el repte, però no va ser fins tres anys després que la petit consultora de big data, Opera Solutions, es va fer amb el premi.
L’aplicació i millora constant de l’algoritme ha estat una de les claus en l’èxit de Netflix com a plataforma digital de continguts, però el curiós d’aquesta història és que, al 2006, la companyia ni tan sols comptava amb un servei d’streaming. Segons el cofundador de l’empresa, Marc Randolph, la idea que van tenir el 1997 era “crear un Amazon d’alguna cosa”, pel que van substituir els llibres pels DVD. Una idea que xocava frontalment amb les grans cadenes de videoclubs que encara funcionaven.
De fet, l’origen de Netflix té molt a veure amb l’ànim de venjança contra les polítiques de la principal empresa de lloguer de pel·lícules, com era Blockbuster. A finals del ’90, l’altre fundador de l’empresa, Reed Hasting, va utilitzar el seu carnet de soci d’un local de Blockbuster per llogar la superproducció Apollo 13. Quan va arribar el dia de tornar-la, Hasting va ser incapaç de trobar el disc, pel que, uns dies després, va haver de passar la vergonya de tornar a la botiga, reconèixer que havia perdut la pel·lícula i pagar la multa de 40 dòlars que li van imposar.
Una pel·lícula a la bústia
Ple de ràbia, Hasting va posar-se com a repte crear un sistema alternatiu, en el que els subscriptors poguessin tenir els seus continguts sense passar per un local i tornar-los còmodament també des de casa seva, sense límits de temps. La solució que va trobar va ser l’enviament per correu postal de DVD.
I així va començar l’empresa. Els menys de 10 milions de subscriptors que Netflix tenia als Estats Units pagaven una quota fixa mensual i podien demanar qualsevol de les pel·lícules del catàleg de la companyia. 24 hores després les rebien a casa seva i podien tornar-les sense compromís temporal.
Fins el 2007, l’empresa va tenir un creixement constant, però encara estava lluny de suposar una amenaça per Blockbuster. De fet, el gegant dels videoclubs va menysprear el seu nou competidor. A l’any 2000, Netflix es va posar en contacte amb el CEO de la cadena, John Antioco, per proposar-li la incorporació de la startup al gegant i començar una línia de negoci basada en el lloguer de pel·lícules per correu. Antioco va entendre que allò no anava enlloc i va demanar als visitants que no tornessin per les seves oficines.
El que no sabia Antioco era que, a més del lloguer per correu, Netflix treballava en la creació d’un servei de pel·lícules en streaming que canviaria per sempre el mercat. El 2007, l’empresa va llançar la seva plataforma online i, en només tres anys va duplicar el nombre de subscriptors, arribant als 20 milions.
El que abans era un competidor insignificant per a Blockbuster s’havia convertit en la seva principal amenaça, fins el punt que la cadena va haver de tancar les seves portes el 2010. Avui, Netflix compta amb uns 105 milions d’usuaris repartits en 190 països de tot el món. L’Apollo 13 va fracassar en la seva missió a la lluna, però Netflix sí que va fer el seu gran pas per l’audiovisual.