Primer, és pertinent exposar: de què va el meu nou llibre? Doncs, va de la Tercera i última fase d'aquesta crisi en què estem immersos des de de l'any 2007. Tercera i última fase que comença a manifestar-se obertament a mitjans de 2018.
Tercera fase?, s'estaran preguntant. Sí. El 2007 comença la fase 0: la de les "il·lusions il·lusòries", quan els governs van creure que la recuperació arribaria a partir de la despesa pública i només va arribar amb dèficits monstruosos: recorden el "Plan E"?. El 2010, la fase 1: "l'austeritat"; va ser una fase macro en què l'objectiu era reduir els dèficits generats i per això, es van posar en marxa retallades i congelacions de despesa pública així com reformes de tota mena amb efectes perversos que continuem arrossegant perquè, en realitat, no van servir per canviar res del que havia ocasionat El Crash. El 2012, la fase 2: "Les injeccions d'amfetes", fase micro d'injeccions desmesurades de diners per part del BCE i la continuació d'aquelles que ja estaven en marxa per part de la FED i d'altres bancs centrals. Finalment, l'any 2018, tot i que ja s'intuïa a finals del 2017, la fase 3: "el despertar". Serà una fase macro en què es posaran damunt de la taula elements tapats en aquests últims anys: el deute impagable, la guerra comercial i de divises, els balanços de la banca…
"Les fases: 0) les il·lusions il·lusòries (2007), 1) l'austeritat (2010), 2) les injeccions d'amfetes (2012) i 3) el despertar (2018)"
El meu llibre també va d'allò que ve en els pròxims anys. Dos anys d'implementació del nou model: l'aterratge, la desconfiança, el canvi en la conceptualització financera, la valoració d'allò que te valor: recursos, alimentació…; la crisi del deute, la crisi tecnològica…; la percepció que ja no hi ha marxa enrere. Dos anys d'aplicació: serà quan "el carrer" percebi el significat d'aquest nou model: desocupació estructural, subocupació, aplicació massiva de la intel·ligència artificial, robotització, concentracions de companyies, retallades en el model de Protecció Social, delimitació de zones viables, polarització social: els insiders i els outsiders, implementació de la renda bàsica o estudis en profunditat per a la seva posada en marxa... Dos anys d'imposició: ja no serà un objectiu mantenir la pau social i això donarà lloc a què cadascú carregui el mort, posada en marxa definitiva de la renda bàsica, concentració de capital i de riquesa, oligopolització d'activitats...
La portada del llibre 'El Crash. Tercera Fase' de Santiago Nen-Becerra
I finalitza amb un epíleg que te com a títol La Nova Normalitat i en el qual dic que "allò normal" ha canviat: ja no és allò que era quan tothom era necessari per generar PIB i quan tot succeïa en uns ens anomenats Estats a través d'uns camins individuals continguts en el marc de la classe mitjana. "Allò normal" passa ara a ser la concentració de poder econòmic en molt poques mans, l'establiment d'àrees viables, i guanyar importància en el concepte de "grup" sobre el d'individu.
Allò que fins ara era la normalitat era una família on l'home treballava de 08.00 a 18.00 i de tant en tant, feia alguna horeta extra, la seva esposa -que no parella-, no treballava o s'anava incorporant al món laboral amb un salari inferior al del marit però que anava molt bé per complementar els ingressos familiars; amb un parell de fills que anaven a l'escola i després a l'institut i després, amb tota seguretat, a la universitat; a l'estiu uns dies de vacances, potser amb uns amics o familiars, abans al càmping, després a un apartament llogat, potser a un creuer; sortien per aquí els caps de setmana i anaven a El Corte Inglés, després als centres comercials a passejar, al cinema i a berenar. Zara va ser la seva sortida, però en els mercats ambulants podien trobar coses interessants. Ningú dubtava de la seva seguretat laboral, ni de les seves pensions, ni de la bona xarxa d'hospitals públics. Cada cert temps es votava uns governs i uns consistoris que es preocupaven de la redistribució de la renda a través de polítiques fiscals progressives. I la vida seguia amb una monotonia segura, només interrompuda per les noces d'un fill o el naixement d'un nebot. Un dia de mitjans dels 70, tot això, d'una forma lenta però persistent, va començar a canviar i obertament és va manifestar a partir del 2010.
"Experts en economia van començar a qüestionar coses fins llavors sagrades: la confiança en la banca, la seguretat en el cobrament de les pensions, les estadístiques que els polítics brandaven en els seus mítings"
I cada vegada la feina va estar menys assegurada, i els fills van començar a no trobar feina quan acabaven la seva formació o a trobar un feina més precària i de pitjor qualitat, i els ingressos reals o els monetaris van anar caient o, fins i tot, va desaparèixer l'ingrés d'un dels membres de la família. Els mercats ambulants i Primark van anar substituint Zara i El Corte Inglés, espaiant-se les sortides de cap de setmana o reduint-se factures pagades en restaurants i escurçant-se les vacances. Les llistes d'espera per ser intervingut en un hospital van començar a augmentar i experts en economia van començar a qüestionar coses fins llavors sagrades: la confiança en la banca, la seguretat en el cobrament de les pensions, les estadístiques que els polítics brandaven en els seus mítings. La importància dels governs es va anar diluint i en paral·lel, les seves mesures fiscals redistributives, i entitats internacionals de les quals en estranyíssimes ocasions, o mai, s'havia sentit parlar van començar a ser habituals en les seves anàlisis favorables a les retallades i les reformes. Allò que era sòlid es va tornar líquid i allò que era rígid, flexible. La seguretat personal es va anar evaporant en un entorn macroeconòmic cada vegada més estable en el qual la volatilitat es dilueix mentre els Estats perden importància en un entorn on les corporacions tendeixen a conformar oligopolis més complexos. És un entorn que a mesura que vagi evolucionant anirà configurant una normalitat, però serà nova.