S’ha convertit en un costum a la gestió del FC Barcelona que un escàndol tapi l’anterior i així, un cop passada la foguerada del moment, els socis i aficionats es concentrin, en el millor dels supòsits, en el darrer cas que hagi aparegut a continuació i l’anterior deixi de tenir importància i gairebé ningú es preocupi de si s’ha resolt o no o de com s’ha resolt. Conèixer, entendre i fomentar aquesta dinàmica va perfecte als governants del Club si mantenen allunyats als socis de la gestió de l’entitat i amorrats al piló als agitadors habituals a les xarxes i als cercles d’opinió, a canvi d’un copet a l’esquena, un càrrec testimonial o una entrada de franc amb dret a croqueta.
Només així s’entén que un Club que ha hipotecat molts dels ingressos futurs dels pròxims anys i que s’ha hagut d’endeutar per créixer sense saber del tot com serà aquest creixement i si el deute l’asfixiarà o no, hagi pagat comissions indecents i clarament injustificades a personatges estranys i, fins fa poc, aliens al Club, almenys aparentment. Tothom es va esverar molt i es van fer uns escarafalls grandiosos quan es van saber els casos que ara abordarem, però ha passat alguna cosa? Els intermediaris han deixat de cobrar els diners que es van anunciar? Algú s’ha vist obligat a detallar la feina que van fer aquests intermediaris per explicar els diners que s’han endut cap a casa? La resposta és no.
El diumenge 3 d’abril del 2022, el FC Barcelona va celebrar la primera Assemblea telemàtica de la seva història, durant la qual 625 socis dels 4.478 convocats van aprovar la proposta de la Junta Directiva perquè Spotify passés a ser patrocinador del Club a partir del dia 1 de juliol d’aquell mateix any. La famosa plataforma de música en línia lluiria a partir d’aquell moment a la samarreta del primer equip, a la del femení durant quatre temporades, a la roba d'entrenament durant tres cursos i posaria el nom al Camp Nou. Tot i que el FC Barcelona no va revelar les xifres de l’acord emparant-se en la confidencialitat, tot apunta que el Club ingressa un fix de 62,5 milions per temporada més 2,5 en variables. A més, per posar el nom a l'estadi, Spotify paga al club blaugrana 5 milions per campanya fins al 2026 i 20 milions per temporada els altres vuit cursos, un cop l’estadi estigui acabat.
Dein és qui va vendre Overmars i Petit al Barça quan el presidia Joan Gaspart per 52,8 milions d'euros que van ajudar a finançar l'actual estadi de l'Arsenal
Totes les negociacions per tancar aquest acord les van liderar el llavors directiu Juli Guiu, vicepresident de màrqueting i patrocinis, i Eduard Romeu, vicepresident econòmic del Club en aquell moment. Guiu està vinculat de fa anys al món de la música com a promotor, per exemple, del Festival de Cap de Roig. Coneix bé aquest món i a molts dels seus protagonistes. Aquest va ser un motiu molt important per poder tancar un bon acord entre Spotify i el FC Barcelona, tal com van destacar molts experts d’aquest sector. Com a directius de l’entitat, tant Guiu com Romeu van fer tota la negociació i van tancar l’acord en nom del Club de forma desinteressada, fins que va aparèixer en escena un personatge inesperat: Darren Dein.
Dein forma part d’una família rica del nord de Londres, que havia fet fortuna amb el comerç del sucre i el cafè. El seu pare, David Dein, va ser copropietari i vicepresident de l’Arsenal del 1983 al 2007 i va ser directiu també de la UEFA i de la FIFA. Ell és qui va descobrir i va portar a l’Arsenal al mític entrenador Arsène Wenger. I ell és qui va vendre Overmars i Petit al Barça quan el presidia Joan Gaspart. El Barça va tancar el traspàs en 8.800 milions de les antigues pessetes, uns 52,8 milions d'euros. Un empleat destacat del club londinenc assegura que ells van ingressar uns 33 milions d'euros. De la resta dels diners no se'n va saber mai més res. Es diu que el traspàs d’Overmars i Petit va ajudar a construir l’actual estadi de l’Arsenal, l’Emirates Stadium.
Vells coneguts
En Darren Dein coneixia al propietari de Spotify, l’empresari suec Daniel Ek, perquè aquest havia intentat comprar l’Arsenal, però l’operació no va prosperar. A la vegada, en Darren coneixia Joan Laporta de la seva primera etapa de president del Barça, perquè Dein era el representant de Thierry Henry i Cesc Fàbregas quan aquests dos jugadors, procedents de l’Arsenal, van aterrar al FC Barcelona.
La qüestió és que amb el pretext que Dein havia intervingut en l’operació que va convertir Spotify en patrocinador del Barça, Laporta va decidir premiar-lo amb una generosa comissió mai explicada als socis. Aquesta acció va irritar de manera molt notable al llavors CEO del Barça, Ferran Reverter, que va entendre el gest de Laporta com una irresponsabilitat per un Club que flirtejava amb la fallida i com una acció molt poc transparent, per dir-ho d’una manera suau. Juli Guiu i Eduard Romeu, amb discreció, opinaven exactament el mateix que Reverter.
Laporta va decidir, en canvi, proposar un aplaudiment públic per Dein a l’Assemblea Extraordinària de socis compromissaris del 3 d’abril, quan es va ratificar l’acord de patrocini entre Spotify i el Barça. Que l’Assemblea fos telemàtica va facilitar molt que el president blaugrana s’atrevís a fer la proposta. Les cares de Guiu i de Romeu eren tot un poema. Reverter ja feia dos mesos que havia plegat del Club.
Caixa, cobri
Des del 1998 que Nike i el FC Barcelona fan negocis de manera pràcticament ininterrompuda, sigui la directiva que sigui la que presideixi el Barça. Des que va encetar la segona etapa presidencial el març del 2021, Laporta s’ha vist amb la necessitat imperiosa de generar recursos d’on fos per afrontar la delicadíssima situació econòmica del Club. Per això li va semblar que el contracte amb Nike estava desfasat i que la multinacional nord-americana no s’estava esforçant prou. Per aquest motiu, va exigir la renegociació d’un acord que s’acabava el 2028.
De les converses d’aquesta renegociació amb Nike també se’n va encarregar el llavors vicepresident de màrqueting, Juli Guiu. Ell i els directius de Nike anaven superant els diferents obstacles que apareixien a les converses. Mentrestant, Joan Laporta va començar a contactar amb gairebé totes les empreses punteres del mercat de l’equipament esportiu del món. Fins i tot, va arribar a dir públicament que si calia, el Barça es confeccionaria les seves pròpies samarretes. Tot valia per pressionar a Nike, que cada cop s’anava enfadant més amb el Barça i amb Laporta i se n’anava distanciant. Guiu anava fent equilibris com podia.
Després de moltes tibantors i d’estira-i-arronsa, abans de l’estiu del 2024, l’acord amb Nike ja era pràcticament un fet: es perllongava el contracte entre les dues entitats fins al 2038 i, durant aquests anys, el Barça ingressaria uns 1.700 milions d’euros en total, inclosa una prima de signatura per la renovació (signing bonus) de més de 100 milions.
Ningú sap explicar públicament en què va ajudar Dein, ni en què consistia exactament la pretesa oferta que diu que tenia de Puma
L’acord es podria haver formalitzat abans de l’estiu de l’any passat i portar-lo per aprovació de l’Assemblea a la convocatòria ordinària d’octubre, però quedava un aspecte per resoldre: Laporta havia decidit que Dein havia de cobrar una nova comissió perquè, segons ell, havia estat decisiu per desencallar les converses amb Nike i havia estat col·laborant amb el Club durant tot el procés de negociació. La veritat és que ningú sap explicar públicament en què va ajudar Dein, ni en què consistia exactament la pretesa oferta que diu que tenia de Puma, ni a quantes i a quines reunions va anar, i què el va fer mereixedor d’una nova comissió multimilionària.
Nike, òbviament, va dir que si volien pagar una comissió a Dein era cosa del Club i que l’havia d’abonar el Barça dels diners que ingressaria del contracte, si així ho decidia. D’aquí no es va moure.
Novament, la cara de Juli Guiu es va desencaixar i va quedar totalment al marge del què va venir després: Dein rebria una comissió del Barça del 2,9% del contracte, gairebé uns 50 milions d’euros. Laporta i el tresorer del Club, Ferran Olivé, van defensar l’acord en una Assemblea Extraordinària telemàtica de socis compromissaris celebrada el dia 21 de desembre del 2024 amb l’aprovació de l’acord amb Nike com a únic punt rellevant de l’ordre del dia.
Tot i que ni Laporta ni Olivé no van donar cap xifra rellevant als socis, emparant-se en la confidencialitat de l’acord, i malgrat que es va explicar que Dein cobraria una comissió sense que es donessin detalls de la feina que havia fet ni de quan s’embutxacaria, 419 socis van votar a favor de la proposta de la Junta, 27 en contra i 22 vots van ser en blanc. Almenys, aquell dia Laporta no es va atrevir a demanar cap aplaudiment per Dein. Juli Guiu va dimitir del seu càrrec el 9 de gener passat.
Que no es respiri pobresa, deu pensar Laporta. Que “no estamos tan mal” i que la Casa és gran...
Ens tornem a trobar el 3 de maig, si vostès ho volen.