"El progréshumà existeix, això és innegable". La premissa del darrer llibre de l'economista francès ThomasPiketty, autor dels exitosos El capital del segle XXI; Capital i ideologia i Visca el socialisme!, és taxativa: els darrers segles, des de finals del XVIII – amb entrebancs, reaccions i fallides – dibuixen una línia de progressiu assoliment de la igualtat. Sota el títol, precisament, de Breve historia de la Igualdad (Deusto, 2021), l'assaig es proposa tres tasques, complementàries i consecutives: elaborar una revisió general dels processos consecució de dretspolíticsi materials en els darrers, si fa no fa, 200 anys; fer una foto de la situació actual i proposar unes pinzellades d'un projecteestratègic per aprofundir en allò conquistat. Els objectius que marquen aquestes tasques, tal com els planteja Piketty, aspiren a un canvi d'arrel: el llibre defensa, en paraules de l'autor, "la possibilitat d'un socialismedemocràtic i federal, descentralitzat i participatiu, ecològic i mestís".
La primera part d'aquesta breu història, doncs, es dedica al primer objectiu. Mitjançant una anàlisi històrica de diverses magnituds econòmiques, el francès pretén demostrar l'existència d'una "tendència a llarg termini cap a la igualtat". Piketty ho il·lustra, al llarg de múltiples capítols, mitjançant sèries històriques de renda, patrimoni o concentració de la propietat – indicadors que, com afirma el mateix autor, per si sols donen fotografies parcials i conflictives de la situació, però agafades en conjunt ofereixen un context molt més rellevant per entendre processos amb horitzons llunyans. Especial rellevància pren en aquesta anàlisi el factor propietat: mentre que a principis del segle XX el 10% més ric d'un país com França – que l'economista fa servir sovint d'exemple tipus de les economies del Nord global – posseïa el 80% de la propietat social, actualment aquest factor s'ha reduït al 50%.
"Tota riquesa és d'origen col·lectiu; la propietat privada només s'instaura en tant que afavoreix l'interès general"
Aquest "camí cap a la igualtat" en què Piketty insisteix al llarg de l'obra és un procés, però, inconclús – lluny encara d'una arribada enlloc, de fet. El mateix economista així ho estableix, tot afirmant que "els nivells de desigualtat a les societats occidentals s'han reduït, però son encara inacceptables". El francès, així, reconeix la necessitat de l'aplicació d'un ample programa de reformes que permeti "transformar" el mode de producció en un sentit igualitari i democràtic – reformes relacionades amb la fiscalitat, la redistribució i predistribució de la riquesa o la descentralització de la propietat dels mitjans de producció i l'autoritat dels treballadors sobre ells.
La proposta estratègica de Piketty passa per diverses de les mesures estrella del programa de l'heterodòxia econòmica. L'autor proposa una combinació d'una fiscalitat progressiva, que culmini amb unes taxes marginals "quasiconfiscatòries" per a les rendes més altes – uns impostos que reivindica encertadament emmirallant-se en la fiscalitat de l'administració Roosevelt i el seu "èxit en desenvolupament social i eficiència" – i programes com un treball garantit gestionat per l'Estat o una renda mínima. Pel que fa a la propietat i presa de decisions sobre el capital, Piketty demana una major participació dels treballadors a l'empresa privada, amb la seva entrada per llei a consells d'administració i la limitació de la capacitat decisòria dels accionistes. Les seves mesures per al sector privat, val a dir, venen de la consciència de la seva inevitabilitat a curt termini.
A diferència d'algunes anàlisis econòmiques amb ambicions reformadores i progressistes, especialment signades des dels centres del Nord global, és de valorar el reconeixement de Piketty dels diversos factors de desigualtat més enllà dels efectes de la contradicció entre el capital i el treball. Tot i no aprofundir en els conceptes – més perquè no correspon al focus de l'obra que per fer-los de costat – el francès dedica reflexions al llarg de la seva Breu història a qüestions com la reversió de les expansions colonials mitjançant procediments de justícia restaurativa; la necessitat de la superació del patriarcat o la profunda relació de l'economia de mercat amb l'emergència climàtica. La proposta global de l'autor, així, té una marcada vocació d'universalitat – una nova forma de ser en societat, amb totes les seves implicacions.
Tots som contingents
Deia el filòsof Carlos Fernández Líria que "la història no és una articulació de raó i temps; és la raó contra el temps". Aquest progrés humà de què fa bandera Piketty ha estat, com el llibre dona bon compte, un procés contingent, accidentat, i que, quan s'ha arribat a implementar, ha navegat grans onades de mobilitzacions i lluites populars. Una de les virtuts de la Breu història de la igualtat és, doncs, la consciència del caràcter col·lectiu que tenen els avenços que proposa, i la impossibilitat de continuar en l'avenç humà que diagnostica sense l'organització i la praxi política de grans "blocs democràtics" com els que han servit de palanca per les victòries del passat – i com els que, reconeix, foren incapaços de parar la reacció de les darreres dècades del segle XX.
"La natura avorreix el buit: si no es construeix un projecte democràtic supranacional, construccions autoritàries ocuparan el seu lloc"
L'aproximació de Piketty és, a més d'universal, global. Conscient de les desequilibrades relacions de poder ja no només entre individus, entre capes de la societat; sinó també entre països i regions senceres, l'aspiració de l'economista és la d'una mobilització – i l'establiment d'una nova estructura productiva i normativa – que traspassi les fronteres. El francès s'agafa a l'anàlisi de Hannah Arendt quan, als seus Orígens del Totalitarisme, considerà aquesta manca d'aspiracions i anàlisis supranacionals el principal factor de la derrota dels moviments transformadors en el període d'entreguerres. "La natura avorreix el buit: si no es construeix un projecte democràtic supranacional, construccions autoritàries ocuparan el seu lloc", alerta.
"Tota riquesa és d'origen col·lectiu; la propietat privada només s'instaura en tant que afavoreix l'interès general", defensa l'autor, que observa al llarg de l'obra la necessitat de construir un bloc històric que deixi enrere la idea – "històricament sense sentit" – del caràcter individual de l'economia. Tot i que no aprofundeix en els grans obstacles que observa per a la implementació d'aquests canvis, el programa optimista de Piketty es fa palesa en les pàgines de la Breu història, un llibre profundament polític que critica explícitament molts dels plantejaments de l'ortodòxia econòmica i els seus altaveus culturals i mediàtics. L'aspiració, a més, és molt més pràctica que teòrica – més d'argumentari discursiu que de profunda reflexió. "Si el llibre ha contribuït a rearmar el lector, llavors la meva feina està feta", conclou.