Si el luxe es mesura en euros, la tinta d'impressores és un líquid reservat únicament per les fortunes més exquisides. Marilyn Monroe confessava que dormia només amb unes gotes de Chanel 5, una minsa inversió d'uns 1.500 euros el litre. Si la icona de Hollywood hagués decidit ruixar-se amb les tintes més cares del mercat, la seva despesa hauria pujat a més de 4.000 euros per litre, tal com va il·lustrar l'artista australiana Celeste Watson amb els seus irònics dissenys de Hewlett Packard empaquetats en ampolles de colònies d'alta gamma.
Per què la tinta d'impressora és més cara que la benzina i els vins més exclusius del món? Per què moltes vegades ens surt més a compte comprar una impressora nova que no pas invertir en recanvis dels cartutxos? Totes dues preguntes han generat tant de debat entre els consumidors i han posat tant en risc la reputació dels fabricants que, el 2010, el responsable de màrqueting d'HP, Thom Brown, va convocar els mitjans per donar algunes respostes.
Segons Brown, la raó està relacionada amb el procés de producció de la tinta i és triple: inversió, treball i eficiència. L'empresa defensa que el desenvolupament d'una única fórmula de tinta comercial requereix d'uns quatre anys de feina, centenars de científics involucrats, milions de dòlars d'inversió i el desenvolupament de més 1.000 prototips de cartutxos fins a donar amb la versió perfecta.
"La tecnologia de tintes és costosa de desenvolupar i el client paga per la fiabilitat del producte i la qualitat d'imatge"
"La tecnologia de tintes és costosa de desenvolupar i el client paga per la fiabilitat del producte i la qualitat d'imatge", explicava Brown. Segons les dades de l'empresa, les tintes de la seva marca multipliquen per 50 la vida útil de les seves impressores, tenen un índex d'error de l'1% i ofereixen un volum d'impressió un 34% més elevat que els de les marques blanques.
Amb aquest ball de xifres, Brown volia canviar una opinió que, segons la companyia, és generalitzada en la població: "La tinta és molt més que aigua amb color".
Però, malgrat els arguments de les grans marques, els usuaris cada cop aposten més per les marques blanques o per reomplir un cop i un altre el cartutx. Malgrat les ineficiències, la manca de desenvolupament tècnic i els danys que poden ocasionar a les impressores, diferents estudis indiquen que optar per aquestes opcions pot suposar un estalvi d'entre el 50 i el 80%.
La inversió en la impressora
Davant de l'escandalós preu de la tinta, molts usuaris busquen fórmules imaginatives per estalviar el màxim. Un adolescent nord-americà de 14 anys fins i tot va recomanar a la Casa Blanca canviar la tipografia que utilitzen en les seves comunicacions oficials de Times New Roman a la Garamond –més fina- per evitar un sobrecost de fins a 168 milions de dòlars a l'any.
Els cartutxos de marca blanca o reomplerts danyen les impresores, però suposen un estalvi d'entre el 50 i el 80%
Però la fórmula més popularitzada és la d'apostar pel canvi d'impressora cada cop que s'acaben els cartutxos de tinta per aprofitar els que vénen de regal i, de pas, renovar la màquina. Els números surten. Com és possible que la màquina sigui més barata que els recanvis de tinta? La raó és d'estratègia comercial.
Els fabricants minimitzen el marge de benefici en la venda de la impressora amb la confiança que l'usuari s'acostumarà al seu ús i, un cop s'acabin els cartutxos gratuïts, voldrà repetir l'experiència amb la mateixa màquina, apostant així la generació de beneficis en la compra repetida d'un líquid més car que el Chanel 5.