La marca Lindberg ven per 3.061 euros unes ulleres d'or. Està justificat el seu preu? Amb l'actual preu de l'or és molt probable que sí. Què defineix el preu d'unes ulleres? Què fa que unes ulleres siguin cares? Entre el cost de la muntura, lents i la marca, el rang de preus en què es mouen aquestes pròtesis oculars que fan servir gairebé 25,5 milions d'espanyols per necessitat i molts més per protegir-se del sol van des dels pocs euros fins a uns quants milers. La qualitat de la muntura, la finesa de les lents, la protecció dels rajos i, també, el renom de la casa que les produeix fan que les ulleres arribin a ser un producte de primera necessitat a voltes massa poc accessible.
Pasta, lents i tractaments
El producte en si, en el tangible, hi ha tres parts: la matèria primera, el procés de producció i els acabats. Per a la muntura normalment es fa servir o bé fibra de niló -més econòmica, semblant al plàstic-, l'acetat -conglomerat de cotó- o el metall.
La fibra de niló no es pot adaptar ni ajustar a la cara de l'usuari i és de molta menys qualitat. Pesa menys, és més econòmica, però es trenca més fàcilment.
L'acetat, en canvi, prové d'unes planxes que s'han de tallar i després llimar per aconseguir la muntura perfecta. Una de les propietats d'aquest conglomerat químic és que es pot deformar amb la calor i, per tant, es pot asseure millor al nas o orelles de l'usuari. L'acetat permet, a més, crear uns colors i aigües que la fibra de niló no permet.
Els vidres d'unes ulleres, mineral o orgànic, poden enfilar-se a més de 500 euros depenent de la seva graduació
El tercer material més emprat és el metall. El més car en aquest cas és el titani, que pesa molt poc i és ajustable. Normalment, però, es fan servir aliatges molt més econòmics. A més, la indústria també es gasta els diners en investigació, recerca i desenvolupament per crear nous materials, cosa que sempre s'acaba repercutint en la factura per al client.
Els processos de producció també influeixen en el tiquet d'una ullera. Els encenalls de fibra de niló s'escalfen i s'injecten en un motlle per treure el frontal i barnilles de les ulleres. Un procés industrial molt ràpid i barat. Ara bé, s'ha de fer un motlle 3D per a cada frontal, cosa que és bastant cara arribant a valdre 40.000 euros cadascun. Tot i que amb el pas dels anys s'ha anat retallant aquest cost.
L'acetat, en canvi, es talla i després s'ha de polir. Es fa un motlle per tallar, però és 2D, cosa que el fa més econòmic, si bé el procés manual per polir cada ullera eleva el cost del producte. D'altra banda, i pel que fa al metall, el més car en aquest cas és l'assemblatge i la soldadura.
Un petit detall important que cal comentar són les frontisses que ajunten les barnilles amb el frontal de les ulleres: en aquest camp tècnic les qualitats varien des de les més simples a virgueries que fan que les ulleres s'adaptin millor a la forma del cap de l'usuari.
Finalment, els acabats que es puguin afegir a un model bàsic acabaran d'afinar el preu de la muntura de les ulleres: colors, tractaments, ratlletes, marques, brillants i un llarg etcètera que s'expandeix en tota la imaginació possible dels creadors. Tot amb el seu procediment, bé sigui manual o mecanitzat.
I això pel que fa només a les muntures. Les lents ja són un món a part. Hi ha dos tipus de lents que es fan servir majoritàriament en les ulleres de sol: vidre mineral, pesant i més car, perquè es ratllen molt menys i també són de més qualitat; i les de vidre orgànic, que és una mena de plàstic que per tant és més propens a ratllar-se. Aquests darrers són els més venuts, ja que se li pot aplicar tractaments per millorar-ne les propietats.
I els tractaments sempre incrementen el cost final de la ullera: polarització, antirreflexant, enduriment, coloració, contrast, filtres oleofòbics...
Marques com Lindberg, Maui Jim o Silhouette venen ulleres de vista i de sol a partir dels mil euros
A més hem d'incloure la graduació dels vidres. Un vidre monofocal amb una graduació alta, sigui mineral o orgànic, té molts números d'acabar escalant en la factura. Els més barats no baixen de 50 euros i la cosa s'enfila fàcilment als 200 euros pels vidres.
I si els vidres són progressius i no monofocals, la cosa encara puja més: en aquest camp les opcions per encarir els vidres es disparen. La complicació tècnica d'una lent progressiva sense passadís (la transició entre una zona de la lent amb una graduació i una altra) és molt alta i, per tant, costosa. Estem parlant de 500 euros en amunt només en vidres.
Intangibles
Els diners que es deixen les marques perquè quan anem a les òptiques ens enrecordem d'elles és enorme. Els intangibles de Ray Ban, Alain Mikli, Arnette, Oakley, Oliver Peoples, Persol, Prada, Chanel, Versace i un llarg etcètera de cases que fan ulleres són el cost més gran en el tiquet final quan sortim de l'òptica. Normalment de cada marca hi ha, per cada col·lecció, un rang de preus que oscila entre el centenar d'euros pel cap baix i d'aquí en amunt, segons el posicionament de cada casa. I el més probable és que acabem comprant unes ulleres de Luxottica, que és el conglomerat italià més gran del món en el sector. Si volem sortir-ne, hi ha opcions, com ara De Rigo, Safilo, Marcolin -totes italianes-, Marchon (EUA) o les catalanes Etnia Barcelona, Project Lobster, Lool o Meller, per citar-ne algunes.
I aquestes encara són de la gamma més barata, perquè marques com Lindberg, Maui Jim o Silhouette venen ulleres de vista i de sol a partir dels mil euros. Que santa Llúcia ens guardi la vista.