La Marta, lletraferida des de ben petita i fan incondicional de l’univers de Harry Potter, volia ser escriptora. Per això, quan tenia 18 anys, va pensar que la via més lògica per aconseguir-ho era la d’estudiar filologia catalana. Quan va acabar la carrera -i aclaparada per aquell futur incert de tots els que estudien humanitats- va fer el màster de professorat, i va concloure que aquesta també era la via més lògica. Tanmateix, tenia traça amb els infants (va ser monitora del cau), podria ensenyar els grans noms de la literatura: Verdaguer, Espriu, Maragall i, ensems, reivindicar les grans oblidades: Rodoreda, Clementina Arderiu, Víctor Català. Així gaudiria d’una seguretat laboral als matins i podria dedicar les tardes a la nobilíssima i poc remunerada creació literària. En aquesta fantasia entreveia la cara d’orgull del seu pare per haver triat la decisió més encertada.
La Marta gaudiria d’una seguretat laboral als matins i podria dedicar les tardes a la nobilíssima i poc remunerada creació literària
Han passat vuit anys d'ençà que la Marta va començar a un institut del Maresme i des d’aleshores, l’interinatge fa que cada curs -o menys- hagi de voltar per tota la província. L’any passat havia d’agafar el tren i arribava tard quatre de cada cinc dies. Enguany ha tingut sort. Li ha tocat un institut a 10 minuts en motocicleta.
Avui comença el nou curs. Amb una mescla de la il·lusió naïf d’aquell que estrena llibreta nova i l’enyorança d’un estiu que se li ha fet massa curt per tot l’esgotament de l’any passat, es posa el casc i puja a la moto. Pensa que estaria bé que li toqués aquest institut, dins el seu poble, si a finals d’anys passa les oposicions. Sí. Haurà d’estudiar també. Però també és pessimista, puix que no té els punts necessaris per tan poques places convocades.
La Marta agafa la cartera, entra al recinte i es deixa el casc posat. Jura que no se'l traurà en tot el curs
Aparca davant l’institut mentre observa com els joves púbers arrosseguen els peus cap a l’entrada amb les motxilles penjant d’una nansa. El cor li batega a gran velocitat. Es mira l’entrada del centre i li apareix com una selva, plena d’arbres, de zones obscures i animals salvatges. I els més inofensius són, contra tot pronòstic, els alumnes. Haurà de lidiar amb uns companys cada vegada més cremats i apàtics. “La culpa és de l’alumnat, que ja no té interès per res”, comenten dues professores que van entrant entre els adolescents. “Has vist que a una escola a la Gran Bretanya han substituït els profes per intel·ligència artificial?”, diuen unes altres. Amb un currículum que s’empobreix de cada vegada més i els grans noms de la literatura queden dins el sac l’abandó. I per afegir-hi més llenya al foc, un grup de pares, a fora, manifestant-se perquè les classes són en català. On s’és vist… en català?
Així que, ara sí, la Marta pren la decisió més encertada de la seva vida. Treu les claus del pany de la moto. Agafa la cartera, entra al recinte i es deixa el casc posat. Jura que no se'l traurà en tot el curs, per la seva seguretat.
Allò d’escriure la seva novel·la, ho deixarem pel curs vinent.