L’inici de l’any implica endreçar coses, per començar aquesta nova etapa amb el cap ordenat i les idees clares. Una de les coses que he estat organitzant per aquest nou any és, clarament, aquesta columna. La VIA filosòfica va sorgir d’una idea de donar un espai a VIA Empresa per pensar sobre temes que interaccionessin l’economia i la filosofia, per obrir aquesta reflexió a lectors que ja han mostrat interès en aquestes dues grans disciplines. Tanmateix, amb els mesos, s’ha demostrat que, fins i tot centrant-nos únicament en aquesta intersecció, hi ha milers i milers de temes. Des de l’abril, hem parlat sobre el progrés, nombres, costums o, fins i tot, sobre inicis i finals.
En temps de crisi, cal tornar als clàssics. I és per aquest motiu que, a partir d’ara, la VIA filosòfica destinarà cada mes a reflexionar sobre la contribució d’un pensador o pensadora de la Història de la Filosofia, per entrar en profunditat en un concepte concret la seva obra i buscar la manera d’aplicar-lo a altres disciplines de les ciències socials. Ja tenim una bona llista de noms, però també acceptarem propostes de tot el lectorat: si tens curiositat per un autor o voldries que tractessin un concepte filosòfic concret, et pots posar en contacte amb el diari o amb mi i buscarem la manera de fer-lo encaixar.
Els Diàlegs han arribat fins als nostres dies i continuen actualitzant moltes de les qüestions que s’hi discutien, com ara la joventut, l’amistat, l’ésser o la política
En aquest nou escenari, no hi ha millor manera de començar que parlant del que es coneix com el naixement de la Filosofia. Em refereixo, evidentment, a l’Antiga Grècia. I més concretament, en Plató, un dels noms més coneguts de la Història de la Filosofia, conegut per ser un dels filòsofs més influents de tots els temps. El deixeble de Sòcrates i mestre d’Aristòtil va ser el gran creador dels coneguts Diàlegs, on recull, a partir de diferents personatges, reflexions sobre les qüestions filosòfiques més importants de l’època. Els Diàlegs han arribat fins als nostres dies i continuen actualitzant moltes de les qüestions que s’hi discutien, com ara la joventut, l’amistat, l’ésser o la política. Si bé La República o Politeia va ser la seva gran obra, on va expressar la seva idea de justícia en la formulació d’un estat ideal, Plató és famós pels seus mites. I el més conegut de tots és el mite de la caverna.
El mite de la caverna explica la situació d’uns homes que viuen encadenats a una cova, des d’on només poden veure unes ombres reflectides a la paret que tenen al davant. Un dia, per circumstàncies desconegudes, un dels presoners aconsegueix deslliurar-se de les cadenes i observa que, en realitat, ha viscut tota la seva vida encadenat a una paret d’una cova. El presoner veu un túnel i decideix pujar-lo. És un camí costós, ple d’obstacles i entrebancs, però finalment aconsegueix superar-los i surt a l’exterior de la cova. Un cop a fora es troba amb el món, amb un univers de colors i formes que no havia vist mai fins ara. Sorprès i meravellat pel seu descobriment, s’acosta a tot el que l’envolta i ho explora curiosament. A més, hi ha un fet que transforma el personatge: la llum del Sol. El mite de la caverna s’ha utilitzat sovint per explicar el difícil camí del coneixement o, com anomenava Plató, el camí d’ascendència cap al Bé o la Bellesa.
Aquell que ha fet el camí cap al coneixement té l’obligació social i moral de tornar al fang i acompanyar aquells qui encara no han emprès aquesta aventura
Tanmateix, hi ha un fet desconegut sobre el mite de la caverna, però que resulta extremadament explicatiu per comprendre la filosofia platònica. Un cop arribat a l’exterior i enlluernat per la claror i bellesa del Sol, el personatge torna a la caverna per explicar als altres presoners el que ha trobat a dalt. Un cop ha arribat a la cúspide del seu trajecte, el presoner torna al punt d’inici i declara el que ha trobat a la resta de presoners, per convèncer-los que el que hi ha fora de la caverna és la veritable realitat. Sobre el que passa a la caverna hi ha diferents teories: alguns defensen que la resta de presoners ignoren el que diu el presoner fugat, altres diuen que el maten i, els més optimistes, afirmen que alguns el segueixen. Sigui el que sigui, és un detall insignificant. El més important és l’imperatiu de tornar a baixar que té el presoner, que expressa de la manera més fidel la filosofia platònica: aquell que ha fet el camí cap al coneixement té l’obligació social i moral de tornar al fang i acompanyar aquells qui encara no han emprès aquesta aventura.
Aquest camí de retorn, així, és molt més complicat, perquè depèn de molts més factors que la superació d’obstacles individuals, i requereix articular diferents mecanismes col·lectius que permetin activar tot el que és necessari per fer que, a la llarga, el camí del coneixement no sigui una excepció sinó un fet comú. Amb aquest mite, Plató pretén remarcar que el coneixement ha de ser un camí perseguit i desitjat per arribar a la justícia. En altres paraules, només accedir a la veritat de les coses es pot assolir realment la justícia. Per això, és important recordar que la via del coneixement no només puja, sinó que també baixa, i que el deure social del coneixedor no és tancar-se en el seu descobriment, sinó compartir-lo i expandir-lo per col·lectivitzar-lo. Si d’una manera podem recuperar les idees de Plató avui és en la importància de compartir, construir i divulgar tot allò que es descobreix, perquè una societat d’erudits que discuteixen entre ells no serà, ni podrà ser mai, una societat justa.