Passejar pels carrers constitueix, a Qatar, una activitat rara i que és observada com extravagant. A Doha podem distingir dues grans zones. Una d’urbana i uns voltants industrials i logístics. A la zona urbana hi habita la majoria de la gent. Tota? No, perquè les classes més pobres econòmicament dormen a les zones industrials. Comencem, però, per la ciutat i les seves corresponents àrees. El centre de negocis, el West Bay, ve a ser l’equivalent a la City de Londres. Farcit de gratacels que s’han edificat els darrers vint anys. Per tant, s’assembla més a la nova City de Londres -el Canary Wharf-. Amb la diferència que en aquesta zona de Doha hi ha bastants hotels d’alta gamma que són ocupats per la població flotant, que és elevada. Gent pels carrers? Poca. Aquesta zona és de domini dels cotxes i anar a peu és un calvari.
Tret de la zona industrial i logística, les altres zones de la ciutat són més aviat residencials. Però tampoc hi veuran massa gent. La calor és un factor determinant, i la majoria de l’any és insofrible. On la gent sí que passeja i es barreja una mica és als centres comercials. L’aire condicionat ho fa possible. Parlo de centres de dimensions descomunals. I n’hi ha molts. Un fet necessari si considerem que els caps de setmana -divendres i dissabte- han d’acollir gran part de la població. És als centres comercials, doncs, on podrem contemplar gairebé tota la gamma de classes socials que compon la societat qatariana.
On la gent sí que passeja i es barreja una mica és als centres comercials
És clar que en aquests llocs no hi trobarem la cúspide d’aquesta societat -de fet, enlloc del món he vist que les elits vagin als centres comercials a passejar-hi ni a fer-hi res-. Em refereixo a l’aristocràcia del país, la gent lligada a la dinastia governant. Aquests relatius han anat creixent amb els anys, i ara n’hi ha bastants. Són els xeics, que posseeixen aquest títol honorífic que és, però, de gran utilitat pràctica. Ja es poden imaginar vostès les portes que, en un país de classes tan ben establertes, aquest títol pot obrir. Sobretot entre la resta de la població que es troba, respecte als xeics, a una distància social considerable.
En acabat, venen els qatarians. Els ciutadans de Qatar, que no arriben a les 300.000 persones. Una mica més del 10% de la població. I aquests sí que se’ls veu passejar pels centres comercials, per cafeteries i per restaurants. Van abillats de blanc, amb el tradicional vestit àrab. Al cap hi porten el mocador, la Kufiyya, que els distingeix entre famílies i orígens tribals. Són gent benestant que gaudeixen d’alts ingressos i facilitats del govern, ja que una part dels diners del petroli i del gas es reparteix entre ells. Ara bé, el seu gran avantatge prové del fet que a Qatar els estrangers no poden obrir empreses i necessiten sempre un soci local que faci de fiduciari o, com ells en diuen, de “sponsor”. Ja es poden imaginar que aquesta posició és envejable. La quantitat de feina a fer és escassíssima. Els riscos gairebé nuls.
A Qatar, els estrangers no poden obrir empreses i necessiten sempre un soci local
Immediatament després, a l’escala social, venen els expatriats occidentals. Deixem-ho clar: aquests expatriats no pretenen, en cap moment, barrejar-se amb els qatarians. La distància cultural és enorme. Només es reuneixen per parlar de negocis. Són gent altament qualificada que gestiona, per fer-ho ras i curt, la riquesa de les dues classes que abans he esmentat. Constitueixen, també, aquells professionals que dirigeixen la construcció i explotació de les infraestructures que el país ha posat en marxa en un temps rècord.
Gent molt ben pagada que viu amb un luxe no habitual a Occident. Nacionalitats? Britànics, americans, francesos o italians. A molta distància la resta d’europeus, incloent-hi nosaltres, és clar. Encara que no occidentals, destaquen en aquest grup els emprenedors libanesos. Normalment associats amb un "sponsor" local ineludible.
Un conjunt de gent tan important -en volum i en ingressos- com les tres classes que hem vist fins ara -xeics, qatarians i expatriats- requereix serveis. Vull dir que els qatarians i els expatriats occidentals es posen malalts, se’ls espatlla el cotxe i l’ordinador. Es necessita gent qualificada de caràcter molt professionalitzat. I és aquí on topem, només faltaria, amb els indis. Bons enginyers, metges, mecànics o tècnics informàtics. Problema: parlen un anglès endimoniat que fa tornar boig a la resta d’habitants, que tenen grans dificultats per entendre’ls. Tendeixen al caos col·lectiu, però a escala professional individual són molt bons. Hi ha, però, un conjunt de professionals on també els àrabs destaquen: els advocats. I és que per interpretar eficaçment lleis que beuen de les fonts de la sharia, cal haver-ho mamat culturalment. Parlo de jordans o sirians.
Els treballs administratius (secretàries, administratius en general, comptables o empleats de banca) són assignats a immigrants del món àrab. Jordans, libanesos, palestins, egipcis o magrebins. Fins al Marroc estem davant d’una gran pedrerade treball de formació mitjana, però que compta amb l’enorme avantatge de parlar àrab. Molts d’ells francès, també. Molta gent jove que el seu país ha foragitat per manca d’oferta de treball.
A l’últim esglaó social, al cap d’avall de tot, trobem aquella gent que treballa a la construcció i a les feines més manuals i d’esforç físic: estibadors manuals o servei domèstic. Com a la resta del món desenvolupat, aquestes posicions són ocupades per filipins, indonesis i pakistanesos. Volums enormes de gent que malviuen segons els nostres estàndards, però que guanyen bastant si ho comparem amb el que es paga al seu país. Això justifica condicions de vida miserables? No.
Arribats aquí cal aturar-se per fer alguna puntualització. Qatar no és un país que destaqui pels drets laborals dels treballadors. La situació és la que és degut a una tradició àrab que considera el benestar d’altri resultat de l’almoina. Però també perquè els drets laborals i la cultura que això comporta no s’exporten com s’exporta un Ferrari -vull dir que es fa difícil propagar la bona nova de l’estat del benestar-. Tot plegat porta al fet que la legislació local sigui del tipus “si no t’agrada, te’n vas”.
Tothom té garantit el viatge de retorn i no es quedarà mai enxampat al país sense poder tornar a casa seva. Aquest és un requisit que la legislació local exigeix a l'“sponsor” -el qatarià que ha posat el seu nom per obrir una empresa local- i que enllaça, com he dit, amb una tradició àrab, font de dret, que és la de protegir els enrolats a la teva cort o família -modernament, empresa-. És clar que tot aquest entrellat té lloc sense solucionar el problema d’arrel de l’empleat: la seva misèria. Però aquest no és l’objectiu. Perquè es facin una idea, agafin Los Santos Inocentes de Miguel Delibes (poden veure’n la pel·lícula, també) i ho traslladen en el temps uns cinquanta anys enrere i després ho passen pel sedàs àrab. Tampoc convé fer-se l’hipòcrita.
Com vaig dir al primer article, a Qatar tot està controlat. El carnet d’identitat és el telèfon mòbil que permet, de pas, ubicar la gent geogràficament. Els drets, tal com els tenim entesos a Occident, no són aquí d’aplicació -a cap país del món musulmà, de fet-. Ni per cultura ni per necessitat. I els drets dels treballadors, menys encara. Estem davant de la lògica d’una monarquia absolutista rica que aplica el principi “si t’agrada, bé; si no, no haver vingut; ningú t’hi obligava”. Les classes estan perfectament enquadernades i posades al prestatge social. Unes tenen el llom amb incrustacions de pa d’or i llueixen molt. Altres són edicions de butxaca. I altres estan simplement collades amb una grapa.