“No tingueu por, que avui, a la ciutat de David, ha nascut un salvador, que és Crist el Senyor”. Amb aquesta lectura del passatge de Lluc del segon capítol de la Bíblia, el físic Reginald Fessenden va fer el primer programa de radiodifusió de la història. Aquell nit de Nadal del 1906 només uns pocs vaixells repartits per la costa atlàntica dels Estats Units van rebre una transmissió precària, amb un violí de fons interpretant l'O Holy Night mentre el locutor enviava els seus millors desitjos nadalencs a l’audiència.
Fessenden va poder presumir d’aconseguir l’únic 100% de share en la història de la ràdio, però l’impacte d’aquell programa seminal va ser mínim. Si avui encara parlem d’aquest enginyer és perquè va ser el primer que va donar ple sentit al recent invent de Guglielmo Marconi. La ràdio és encara avui una plataforma d’entreteniment de primer ordre, que, malgrat els mals auguris de The Buggles, ha sobreviscut a la competència de la televisió, el cinema i internet. I, en part, ho ha aconseguit perquè ha trobat una parella de ball perfecta, com és el cotxe.
El cotxe salvà l'estrella de la ràdio
A principis del segle XX l’automòbil va viure la seva primera gran expansió, gràcies al procés d’industrialització ideat per Henry Ford per a la seva producció. Molt aviat van aparèixer enginyers que van pensar que el cotxe necessitava un sistema d’entreteniment alternatiu a la simple conversa o al monòton so del motor.
El primer que presenta un prototip de ràdio per a cotxes és l’inventor Lee DeForest, durant l’Exposició Mundial de Sant Louis del 1904. La seva proposta genera sensació, però no arriba a comercialitzar-se. DeForest intuïa les possibilitats que obria el nou invent de Marconi, però s’avança a la transmissió de Fessenden i, sobretot, a la fundació de les primers ràdios comercials, que apareixerien més d’una dècada després i que omplirien el dial amb programació constant.
La idea de DeForest queda aparcada fins que als anys 20, efectivament, la ràdio esclata com a sistema d’entreteniment d’ús massiu. Qui s’emportarà el reconeixement com a inventor de la ràdio per al cotxe serà el radioaficionat i president de la Lane High School Radio Clubs de Chicago, George Frost, que el 1922 va adaptar un aparell portàtil al seu Ford-T, el vehicle més venut en aquell moment.
Les primeres ràdios incloses en els cotxes tenien un cost equivalent al 30% de la inversió total en un vehicle
Si Frost ha passat a la història com a inventor de l’aparell és per pur màrqueting, ja que la integració de la ràdio al cotxe era un pas a donar tan evident que, aquell mateix any, altres ho fan. És el cas de la Marconi Company, que a la fira Olympia Motor Show del 1922 presenta el Marconiphone, instal·lat en un vehicle Daimler. Frost, però va tenir l’audàcia de tacar el parabrisa del seu Ford-T amb un anunci: El primer cotxe equipat amb ràdio.
Els invents de Frost i de la Marconi acceleren l’entrada de la ràdio al cotxe, però en realitat són productes matussers, pràcticament inaudibles a causa de tots els sorolls que acompanyaven els cotxes de l’època, i amb un cost que equivalia al 30% de la inversió total en un vehicle.
La primera ràdio amb èxit comercial la creen els germans Paul i Joseph Galvin el 1928. Aquell any, la Galvin Manufacturing Corporation –actual Motorola- treu al mercat un aparell que prescindeix de la bateria i funciona connectada al sistema elèctric dels vehicles.
Les innovacions en comunicació aconseguides durant la Segona Guerra Mundial, com els receptors FM, acaben per simplificar i universalitzar l’ús de la ràdio en els cotxes, però aquesta és una altra història.
110 anys després del conte de Nadal de Fassenden, la programació continua. El vídeo mai va matar a les estrelles de la ràdio.