Quan es viatja a París per primer cop és obligat fer, al meu entendre, un acte d’homenatge: apropar-se a la plaça de la Bastilla. D’aquella construcció -aquella fortalesa sinistra- ja no en queda res de res. Les aigües del canal de Saint Martin, en el seu tram final, uneixen la plaça amb el Sena i passejar pels seus vorals constitueix una experiència agradable que res té a veure amb la sang vesada fa gairebé dos segles i mig. L’homenatge que proposo s’ha de fer a tota aquella gent que va protagonitzar un fet inaudit. Diuen que l’ajudant de cambra de Lluís XVI va despertar el rei aquella nit del 14 de juliol de 1789. “Majestat, la Bastilla ha estat assaltada i els presos ara són lliures. Hi ha grups de gent que es dirigeixen cap aquí, cap a Versalles”. “És una revolta?” va preguntar el monarca. “No, sire. No és una revolta. És una revolució”.
De revolucions a la història n’hi ha hagut moltes. Què diferencia una revolta d’una revolució? En ocasió del seu llibre Viatge a Rússia en Josep Pla va proposar la seva definició de revolució, breu però que ho diu tot: “Una revolució no és més que un canvi brusc del personal dirigent”. La russa va ser una revolució. La nord-americana, una altra. Han afectat a gran quantitat de gent i han tingut repercussions històriques. Ara bé, només una ha aconseguit canviar la humanitat de dalt a baix i pels segles dels segles: la Revolució Francesa. Fou un acte únic. A partir de llavors el concepte d’home mai més no ha tornat a ser el mateix. La “Declaració dels drets de l’home i del ciutadà” promulgats allí el 1789 són implícitament als preàmbuls de totes les constitucions democràtiques, són la base dels drets humans i guien totes les actuacions dels tribunals internacionals. El crit que va sortir de la Bastilla va fer tremolar França, sens dubte, però va arribar a l’illa més remota i petita del Pacífic, també. El seu èxit possiblement es degui a que parla de drets naturals, intrínsecs a la condició humana.
A partir d’aquell moment, certament històric, França va viure temps convulsos. El segle XIX van ser d’alternança: d’emperador, de períodes monàrquics, d’etapes republicanes... Cicles, l’un rere l’altre, descrits per Maurice Hauriou: es parteix d’una revolució, s’avança cap el parlamentarisme, es cau en el caos i torna a començar l’absolutisme. No és fins 1870 (la Segona República) que França es consolida definitivament com a estat republicà i els francesos estableixen una escala de valors que es coneix com “els valors republicans”.
Poca broma amb els francesos. Fa molts anys que la millora de vida dels europeus -i de molta altra gent- prové d’allí
França no és una broma. I contràriament a l’acudit que s’acostuma a explicar sobre qualsevol país, França l’han edificat els francesos. El seu PIB per càpita és de 33.230 euros (l’espanyol és de 24.500 euros) i és líder en enginyeria, alimentació, aeronàutica, etc. Bé, què els he d’explicar? Recordo, de jove, estiuejant a Bergerac, a casa la família, va sortir per la televisió el llavors President de la República, Valéry Giscard d’Estaing. Va presentar tres projectes grossos del seu mandat: construir el tren més ràpid del món, crear un gegant de l’aeronàutica i aprofundir en la integració econòmica europea. Immediatament es va posar en marxa el sarcasme típic dels francesos: “Sí home si! I què mes?”. Cal recordar que, a l’època, els referents mundials als que pretenia desafiar Giscard es deien “Tren Bala Japonès”, BOEING i Dòlar. Però val a dir que Giscard, i els francesos, van tenir èxit. Els resultats del seus projectes també tenen nom: TGV, AIRBUS i Euro. Els dos primers són els líders mundials i l’euro n’és la segona moneda, i avançant. Per això dic que poca broma amb els francesos. Fa molts anys que la millora de vida dels europeus -i de molta altra gent- prové d’allí.
Molts són els avenços, no només materials sinó socials, dels que gaudim i que també provenen de França. Pot ser que en el moment històric, en el context d’aquell moment, els plantejaments hagin pogut semblar forassenyats, utòpics -com els reptes llençats pel propi president Giscard. Algunes iniciatives les promou el poder, altres les fa el poble. És així que gaudim de jornades de vuit hores i de vacances pagades, fruit de la gent i dels governs francesos previs a la Segona Guerra mundial, els de la Tercera República. La Constitució de la Cinquena República (1958) que és la vigent, recull en el preàmbul tots aquests drets que no són, diguem-ne, naturals sinó adquirits arran d’allò que podríem anomenar “consecucions de l’estat del benestar”. Després n’han vingut d’altres. La jubilació als 62 anys i -aquesta va ser sonada- la jornada setmanal de 35 hores.
Com és possible que un país que treballa un 13% menys d’hores i que es jubila més d’hora que ningú estigui al cim dels països mundials?
Com és possible que un país que treballa un 13% menys d’hores que els altres països occidentals i que es jubila més d’hora que ningú, com pot ser, dic, que estigui al cim dels països mundials? La resposta és tant senzilla com complicada de dur a la pràctica: es diu “productivitat”. Si la mitjana europea és 100, la productivitat francesa és 111, l’alemanya 102 i l’espanyola 94 (dades Eurostat 2022). L’obrer francès és molt productiu -hi ha hagut anys que ha estat el més productiu del món. I la seva professionalitat està per sobre de dubtes. Recordo que un dia, fa anys, anava en taxi per París. La taxista mirava contínuament la guia de carrers -Google encara no existia, esclar- per veure si seguia el camí correcte. En un moment donat vaig sentir-me obligat a intentar ajudar-la indicant-li algun recorregut -jo coneixia el camí. “C’est mon métier, monsieur” (“És la meva feina, senyor”), em va dir secament. No en va és el país que atorga títols a la gent que treballa bé: “Meilleur ouvrier de France” (MOF). El mateix Paul Bocuse estava orgullós de moltes coses però, sobretot, que l’any 1961 li atorguessin la medalla MOF. Per això quan arribes al seu restaurant de Collonges-au-Mont-d’Or t’ho trobes anunciat a la porta. Ser un bon professional a França compta i es reconeix.
La manca d’una burgesia productiva a l’Espanya castellana que es revoltés quan tocava porta a les actuals “llotges del Bernabéu”
Aquesta perspectiva del francès treballador, eficaç, productiu, emprenedor, no es difon massa entre nosaltres. Quan s’explica la Revolució Francesa només es fa parcialment. La meitat que interessa popularment. Però l’èxit d’aquella revolució fou la combinació simultània de dues ambicions dutes a terme per dos col·lectius: la d’un poble empobrit i ofès per la monarquia, per l’aristocràcia, i la dels emprenedors per als quals l’aristocràcia, la mentalitat agrícola, els era un tap insuportable. Van tenir l’habilitat de combinar els dos malestars. La gent era pobre perquè no havia mitjans de producció lliures. D’aquesta darrera part de la Revolució Francesa no se’n parla massa. Aquella fou una revolució popular i burgesa a l’hora. El sistema econòmic de l’aristocràcia va col·lapsar forçada pels burgesos, pel mercantilisme. Sovint es diu entre nosaltres que estem on estem per no haver tingut una revolució. Però ens agafem a la part populista, la de la població farta del que mana. La manca de revolució a casa nostra ha comportat moltes coses, sobretot a l’Espanya castellana. La manca d’una burgesia productiva que es revoltés quan tocava porta a les actuals “llotges del Bernabéu”.
Va ser a partir d’aquella tàbula rassa que a França ja no es tolera cap comportament idiota dels que estan dalt de tot. La declaració dels Drets de l’home i del ciutadà té disset articles. Però, al meu entendre, n’hi a un, que és vital i que ha edificat la França que coneixem. I que tenen al cap permanentment els països avançats. Però no nosaltres, sorprenentment. L’article 15è diu: “La société a le droit de demander compte à tout agent public de son administration” (“La societat té el dret de passar comptes amb qualsevol dels agents públics de la seva administració”). S’ho imaginen? Això va estar escrit el 1789!
Aquest dret els francesos el porten a la sang. No admeten la falta de claredat d’aquells als quals el contribuent paga el salari. I es revolten de tant en tant. Cremen contenidors, si cal. I la població no fa el ridícul. Allí no els falta temps per desmarcar-se dels que utilitzen determinats nivells de violència. Ningú pretén quedar bé. Desconeixen el nostre “no fos dit que...”. I ara sembla que no se’ls ha explicat prou bé el perquè l’edat de jubilació s’allarga a 64 anys. Jo crec que és un tema econòmic, de pura sostenibilitat del sistema. I el govern -que no ha sorgit del Parlament ja que el nomena el President de la República- ha utilitzat una eina que la Constitució li posa a l’abast: quan l’Assemblea Nacional i el Senat, mitjançant una comissió mixta, es posen d’acord en una llei, però alguns diputats la bloquegen per motius polítics, el govern pot aplicar un article constitucional (el 47.1) que li permet aprovar un projecte de llei per decret. I això ha fet la primera ministra Elisabeth Borne. Això, aquest mecanisme, forma part del que la Constitució anomena “Parlamentarisme rationalisé” -ja se sap, la productivitat abans de res!- característic de la Cinquena República.
Ignoro si els francesos ara revoltats tenen raó o no. Sovint, abans, l’han tinguda. Les seves accions de protesta acostumen a tenir repercussions de caràcter mundial -recorden el maig del 68?. I és que França és França. No es preocupin, el President de la República està per sobre del bé i del mal. La sang no arribarà al riu. Però podria ser que d’aquí uns anys, bastants, haguérem de retre homenatge als que ara ocupen els carrers de París i de tantes poblacions franceses.