El problema era que no sabíem a qui ens referíem quan dèiem “nosaltres” (Adrienne Rich). Ens agradi o no reconèixer-ho, som éssers socials. Els humans hem nascut i crescut sempre dins d’un conjunt, bé sigui agrupats de manera política en pobles i ciutats o organitzats en grups afectius o familiars. Sempre podem dir, en última instància, que som part d’alguna cosa. Tanmateix, ens trobem en un moment on la sensació de pertinença es troba més difusa que mai, i l’aïllament o la soledat representen un dels majors problemes de la nostra societat. Què ha fet que ens trobem en aquest punt? I, el més important, què podem fer per buscar respostes confortables en una era de la incertesa i la inquietud?
La sensació de pertànyer a alguna cosa superior ha estat perseguida des de l’inici dels temps. Des de la recerca de la divinitat fins a l’agrupació en tribus o comunitats, l’ésser humà ha buscat el refugi de la intempèrie en els seus iguals. Des dels nostres orígens, per tant, hem procurat unir-nos i formar aliances per fer més suportable la nostra existència o més eficient el nostre repartiment de tasques i recursos. Des de fa unes dècades, les nostres societats contemporànies s’han vist absorbides per la lacra de l’individualisme. El clam d’un individu capaç de tot i que no depèn de res ni de ningú s’ha imposat com la figura que millor encarna la perfecció humana, i aquesta idea s’ha traslladat en tots els racons de la nostra societat. Quan una persona necessita l’ajuda dels altres és, per tant, percebuda com a dèbil. La fortalesa rau en la no-dependència i, per tant, en la innecessitat dels lligams i llaços que sostenien, fins al moment, la vida. “Per ser feliç no et cal res ni ningú: la resposta a la felicitat l’has de trobar tu sol i sense ajuda”.
La creença de no necessitar res ni ningú sol conduir a persones més aïllades, desconnectades de les vides dels altres i amb moltes més mancances per participar de la vida en societat
Però no ens ha fet falta caminar gaire per veure que això no només és mentida, sinó que resulta extremadament dolorós. La creença de no necessitar res ni ningú sol conduir a persones més aïllades, desconnectades de les vides dels altres i amb moltes més mancances per participar de la vida en societat. La soledat no desitjada és actualment un dels problemes més greus de la nostra vida en comú. Aquest fenomen es troba altament vinculat al procés de modernitat, industrialització i desenvolupament urbà, lligat a la ja mencionada tendència del neoliberalisme d’exaltar l’individualisme com a fi de la conducta en grup. De fet, alguns estudis científics ja mostren la relació directa que existeix entre la salut mental i la soledat. Un estudi del Parc Sanitari Sant Joan de Déu mostra que la probabilitat d’una persona que viu en situació de soledat de desenvolupar una depressió és cinc vegades major respecte a una altra persona que no se sent sola.
Hi ha una crisi de pertinença en les nostres societats, i el repte de la soledat o la desvinculació de la vida en comú ja ha estat un tema de preocupació per part d’alguns filòsofs contemporanis des de fa dècades. Si bé Aristòtil definia a l’ésser humà com un zoon politikon, altres pensadors com Friedrich Nietzsche considerava que la soledat estova l’ànima humana, mentre la multitud la poleix a través del contacte amb altres ànimes.
No convé, tanmateix, confondre soledat amb solitud. La solitud és aquella situació on l’individu es troba voluntàriament aïllat, desconnectat de la realitat que l’envolta per fer un exercici d’introspecció, mentre la soledat és aquella situació involuntària on l’individu es troba desconnectat de la realitat que l’envolta i això li provoca una situació de dolor, desemparament i, en el pitjor dels casos, buidor existencial. En el camp de la sol·litud trobem contribucions com la de Michel de Montaigne, valoraven la solitud com un estat mental de plenitud, perquè es deslliurava de les restriccions humanes i era un estat on la ment podia expandir-se en les seves capacitats. Segons el filòsof francès, la soledat pertany al món privat dels records, i no a la memòria, i és l’estat on més podem fer créixer la imaginació. Per tant, estar sol no sempre ha de representar una situació dolorosa, però estar-ho sense voluntat pot tenir conseqüències extremadament doloroses per l’individu i també per la seva comunitat.
Segons Schopenhauer, els éssers humans som com els eriçons: necessitem el caliu de les persones que ens envolten, però si ens acostem massa, ens fem mal amb les nostres punxes
Per aquest motiu, la teoria dels eriçons d’Arthur Schopenhauer és la que troba la justa mesura entre la capacitat d’introspecció i la pertinença a la comunitat. Segons el filòsof, els éssers humans som com els eriçons: necessitem el caliu de les persones que ens envolten, però si ens acostem massa, ens fem mal amb les nostres punxes. Per aquest motiu, és necessari mantenir una justa distància que ens permeti la creativitat de la solitud però el caliu per evitar la soledat.
La soledat és un repte social que necessita respostes col·lectives que proveeixin a les persones d’espais de caliu i sentit de pertinença a la comunitat, però la solitud ha de ser encoratjada per permetre que tots tinguem un espai on ser nosaltres mateixes i treballar en la introspecció. Davant de la crisi de comunitat i confort hem d’escoltar els nous espais emergents que estan sorgint per pal·liar la soledat: les noves comunitats en línia, les agrupacions feministes i/o LGBTI+ o fins i tot els grups de fans ens poden aportar idees per generar nous llaços i crear nous petits refugis contra la fred de l’individualisme.