Hi ha moltes pensadores que han reflexionat sobre el valor de la participació política i democràtica. Una d’elles, Simone Weil. Nascuda l’any 1909 en el si d’una família d’origen jueu, Weil va ser educada en l'agnosticisme i serà una de les primeres dones a graduar-se en Filosofia a l’Estat francès, en la mateixa generació que altres filòsofs com Simone de Beauvoir. Els seus companys l’anomenaven “la verge roja”, “marciana” o “imperatiu categòric amb faldilles” per la determinació dels seus ideals i el seu rol reivindicatiu i militant en tots els aspectes de la seva vida.
Amb només 22 anys aconsegueix una plaça de professora després de presentar la seva tesi de diplomatura centrada en l’obra de René Descartes. Aquesta feina la portarà a recorrer diferents instituts de la França rural i endinsar-se, així, en la realitat del sistema educatiu secundari del país. Durant la seva estada a Le Puy se solidaritza amb els sindicats obrers i forma part de vagues contra l’atur i els baixos salaris. Enmig d’aquestes reivindicacions, decideix cedir el seu salari de professora per viure en les condicions obreres, donant el seu sou a la Caixa de Solidaritat dels miners. A més, també oferirà classes de franc pels obrers i les seves famílies, fet que escandalitza a la societat burgesa del moment. Es considerarà comunista antiestalinista i, al llarg de la seva vida, serà molt activa en la lluita sindical. L’estiu de 1932 trasllada a Alemanya per entendre les raons de l’apogeu del racisme, que donaran lloc a articles com “La Révolution prolétarienne”.
Es considerarà comunista antiestalinista i, al llarg de la seva vida, serà molt activa en la lluita sindical
Amb només 25 anys Weil abandona la docència i es trasllada a París, on treballarà com a obrera a fàbriques com Forges, Basse-Indre o Renault. Per la filòsofa és indispensable posar-se a la pell dels treballadors i treballadores de la fàbrica per poder entendre la seva situació social, així com observar com els afecten situacions com la fatiga, l’opressió, l’angoixa o la fam. Totes aquestes vivències i reflexions les recollirà al seu “Journal d’usine”, una de les seves obres més conegudes. Tanmateix, per la seva dèbil salut haurà de deixar de treballar a la fàbrica.
Quan esclata la Guerra Civil espanyola, Weil decideix unir-se a l’enfrontament com a corresponsal a la coneguda “columna Durruti”. En aquest moment, va establir amistat amb alguns dels més cèlebres integrants del bàndol roig, com ara Andreu Nin, Julián Gorkin o Buenaventura Durruti. Tampoc dubtarà en criticar algunes de les estratègies del govern francès del Front Popular per la seva insuficient ajuda al poble espanyol. La seva experiència de la guerra i la seva estada a Espanya serà publicada en els seus famosos Cahiers (Quaderns), i és també en aquest punt on el seu pensament començarà a trobar interès en el misticisme i la religió. Un cop exiliada a Amèrica després de l’ocupació alemanya a França, tornarà a Londres i escriurà algunes de les seves més cèlebres obres, com ara “L’enracinement”, “Nota sobre la supressió dels partits polítics”, “Idées essentielles pour une nouvelle Constitution” o el seu “Étude pour une déclaration des obligations envers l’être humain”. També, des d'allà, treballarà com a redactora a “France Libre”. Degut als seus continus problemes de salut, morirà amb 34 anys a Middlesex.
Weil construeix una visió molt crítica amb el sistema d’organització del poder imperant (encara ara) en les nostres societats contemporànies: els partits
La vida curta però d’altíssima exigència moral i compromís social de Simone Weil resulta fonamental per entendre la seva obra. L’experiència militant i de la lluita sindical fan de Simone Weil una pensadora amb un gran compromís polític, social i crític. La seva participació en la Guerra Civil espanyola o les seves estades a fàbriques fan que l’autora construeixi una visió molt crítica amb el sistema d’organització del poder imperant (encara ara) en les nostres societats contemporànies: els partits. En l’obra Sobre la supressió dels partits polítics, Simone Weil denuncia el caràcter dogmàtic dels partits, la disciplina que conforma el seu funcionament principal i com la seva única finalitat és la consecució i permanència en el poder. Weil considera fonamental trobar el criteri del bé, que es constitueix, per una banda, per la Veritat i la Justícia i; per l’altra, per la utilitat pública. Ho resumirà en la següent afirmació: “El veritable esperit del 1789 consisteix a pensar, no que una cosa sigui justa perquè el poble la vol; sinó que, en certes condicions, el desig del poble té més possibilitats que cap altre desig de ser conforme a la justícia”. El poder per Weil és un dels elements que allunyen als éssers humans d’aquest desig de Veritat o Justícia. Per tant, aquells qui es preocupen pel bé públic, o bé renuncien al desig per conèixer la Veritat i la Justícia, o bé centren la seva atenció en una altra cosa, o bé passen pel laminador dels partits, on les preocupacions que adoptaran eliminen completament les del bé públic.
De manera irònica, Simone Weil anomena els partits com a “molestadors de cervells”. Per la filòsofa, una col·lectivitat no té “ni llengua ni ploma”: els òrgans d’expressió són tots individuals i, per tant, no existeix tal cosa com una “veu del poble” més enllà de les pressions col·lectives. La obligatorietat de prendre partit, de posicionar-se, d’establir uns criteris ferms d’opinió d’allò que ens envolta i afecta ha substituït a la obligatorietat de pensar, i aquesta és, segurament, la pèrdua més forta de les societats de la contemporaneïtat que veu Simone Weil. Per això defensarà que només a partir de la supressió dels partits polítics i les fronteres que aquests construeixen pel diàleg col·lectiu podrem construir una societat forta capaç de respondre, a partir de la Veritat i la Justícia, als desitjos del poble.