Frank Sinatra apareixia a la portada de la revista Time el 29 d'agost de 1955. L'article dedicat a l'artista assegurava que el cantant era tan exitós que havia de pagar un milió de dòlars de l'època en impostos i incloïa les declaracions d'un agent anònim que considerava a Sinatra "la icona més sexy del show business" i es mostrava desesperat per tenir-lo en la seva cartera. Per desgràcia del representant, el crooner italoamericà era una figura inamovible de Columbia Records.
Sinatra no era pas l'única estrella del segell. La nòmina d'artistes de la discogràfica incloïa a supervendes com Tony Bennett, Doris Day o Duke Ellington, entre altres. El reguitzell d'èxits que la companyia produïa en sèrie sonaven per tot el país, però el negoci generat no satisfeia les expectatives del president de la companyia, Edward Wallerstein. Sí, les vendes dels vinils dels seus cantants a les ciutats eren extraordinàries, però què passava a les grans zones rurals dels Estats Units allunyades de les botigues de discos? Wallerstein es va obsessionar amb aquest buit de mercat format per milions de persones i va buscar la manera d'introduir-los en el negoci. La solució, el Columbia Record Club, nascut el 1955.
Amb el Columbia Record Club la discogràfica passava a ser també una empresa de serveis. El plantejament era simple: els fans dels artistes del segell podien subscriure's al club i rebre a casa les últimes novetats dels seus cantants preferits. Per fer-ho, l'empresa es recolzava en els cada cop més potents serveis de missatgeria que operaven a tot el país. Una mena d'Spotify a la bústia.
La jugada de Columbia va ser un èxit instantani. En un sol any, el servei comptava amb 125.175 subscriptors i va col·locar 700.000 vinils, per uns guanys d'1,7 milions de dòlars generats per la companyia. Wallerstein va voler aprofitar l'empenta i el 1956 va traslladar la seu del club a Nova York, on va crear un gran centre de distribució. De nou, una jugada mestra. Aquell any, es va arribar als 687.652 membres i es van vendre 7 milions de discos, generant així un negoci de 14,8 milions de dòlars.
L'èxit de la iniciativa no va ser tan sols fruit de la novetat, sinó també de les estratègies de màrqueting adoptades per l'empresa. Columbia només posava en oferta els discos llançats en els darrers tres mesos, de manera que els fans de Frank Sinatra havien de decidir-se ràpid si no volien veure com l'últim treball del seu artista preferit desapareixia del catàleg.
Marques rivals com Capitol o RCA no van trigar a crear serveis similars, el que va provocar una guerra interna pel control dels comercials i una dispersió dels subscriptors que, de totes maneres, no va posar en perill el negoci. Tant és així, que el Columbia Record Club es va reinventar per adaptar-se a l'aparició de nous formats.
De fet, es considera que l'etapa daurada del servei va arribar als anys '80 i '90, amb l'aparició del casset i del CD. A la xarxa podem trobar desenes de pòsters de Columbia House (la versió "vuitantera" del club) en els que el segell ofereix 13 discos per un sol dòlar, amb artistes de renom com The Beach Boys, Diana Ross, Boston, Michael Jackson entre altres. El club, però, va arribar al seu punt culminant amb l'eclosió del pop, el grunge i el hip-hop. Les vendes d'artistes com el mateix Jackson, Madonna, Pearl Jam o Cypress Hill van fer que la facturació d'aquest sistema de subscripció arribés als 1.400 milions de dòlars el 1996.
Aquell moment d'esplendor va ser el preàmbul de la seva caiguda. L'agost de 2015, l'empresa anunciava la finalització del seu servei de subscripció postal, després d'haver facturat "només" 17 milions de dòlars durant l'any anterior. La raó d'aquesta caiguda va ser, no cal dir-ho, l'esclat de les plataformes digitals, amb Spotify i Apple Music al capdavant.
Però la moda del vintage pot donar una segona oportunitat a Columbia Record Club. Segons informava The Wall Street Journal, el segell vol aprofitar la segona joventut que està vivint el mercat del vinil per tornar a llançar un sistema de subscripció només per aquest format de discos. Una segona oportunitat perquè els nord-americans tornin a obrir la bústia amb l'esperança de trobar la cara sempre somrient de Sinatra en un recopilatori dels seus grans èxits.