Quan sóc a Amsterdam la vida pren perspectiva. No sé com dir-ho, ni si té massa sentit per a tothom o només sóc jo, que necessito constantment explicar-me a mi mateixa tot allò que visc per dotar-ho de sentit; que em va bé allunyar-me dels puestus per entendre’ls. Quan fa uns mesos que vius a Amsterdam t’adones que, en realitat, és una ciutat molt petita. I la veus encara més petita quan penses que és la capital d’un país. Amsterdam, comparat amb altres ciutats europees com Barcelona, París, Viena o Londres, és un petit raconet connectat per aigua i bicicletes, de cases baixes i envoltada per jardins.
Alguns amics, com l’Enric o en Tarek, em diuen que, quan arriben a Amsterdam amb l’avió, penses en una pel·lícula de ciència-ficció futurista: els camps holandesos es distingeixen com quadrats perfectes de diferents colors de les alçades, perfectament delineats entre ells i creant una espècie de mosaic gegant. A mi em sembla molt representatiu de la societat holandesa, estructurada i quadriculada, diversa però compartimentada, petita i perfeccionista. Però a altres aquesta voluntat de perfecció absoluta els fa sentir allunyats i regits per criteris que no tenen més sentit que la mera voluntat d’ordenació. Durant la primavera, aquests camps s’omplen de flors de diferents colors, majoritàriament tulipes, i els expatriats i els turistes corren a fer-s’hi fotografies i penjar-les a les xarxes socials. Des del cel, quan volem, els camps es tornen de colors estridents i encara donen més aquesta imatge de perfecció estranya, de contrast i alhora simetria, que resulta amable i inquietant al mateix temps.
A petita escala, els carrers de la ciutat també floreixen a partir de finals de març. Les botigues s’omplen de flors i les cases treuen a fora les plantes que han guardat a dins, a recés de l’hivern fred i humid, però que ara tornen a brillar. La primavera mai ha estat la meva època preferida (com a bona gironina, sóc més de tardor) però aquí he descobert que té un encant especial. L’entorn verd i blau i el contrast que té amb les cases de maons i la velocitat de les bicicletes dota a la ciutat d’una pàtina amable, que contrasta amb la distància dels seus hiverns gelats i foscos. Les flors, de cop i volta, tornen a conquerir els espais públics, i els testos i ponts de la ciutat es converteixen en recipients plens de colors. No hi ha dubte que els holandesos no son tan oberts i esbojarrats com els mediterranis, però durant la primavera, i especialment els dies solejats, pots veure com somriuen de reüll o gaudeixen de la vida als parcs i terrasses dels diferents veïnats de la zona d’Oost, on visc jo.
No hi ha res com la primavera holandesa, i no hi ha millor manera de conèixer una societat que veient com son en la seva època més esplendorosa de l’any. Com algú que portava més de set anys vivint a Barcelona, una ciutat densa i atrafegada, amb vistes al mar i a la muntanya, amb ritmes frenètics i terrasses sorolloses, amb veïnes que saluden i empreses que creixen, Amsterdam es presenta com un somni idíl·lic però on no hi passa mai res. Amsterdam és un preciós decorat per una vida que visc des de la distància d’aquells qui no ens sentim com a casa en un lloc amb millors oportunitats laborals. Si no fos pels meus amics, Amsterdam seria un lloc molt diferent. Una ciutat preciosa, sense cap mena de dubte, però lluny de les meves arrels, les meves olors i els meus costums. Lluny dels cafès amb llet abans d’entrar a treballar, de les llibreries de barri o del soroll de les obres del costat. Quan portes un temps lluny de casa aprens a enyorar algunes coses, però també a posar-ne en valor moltes altres. Suposo que la distància et permet mirar els camps de flors des de lluny i apreciar-ne la bellesa, així com que et tremoli el cor quan, abans de tornar a casa, veus la costa catalana i recordes nits d’estiu amb les amigues, sopars amb la família o trobades clandestines a la platja.
No hi ha millor manera de conèixer una societat que veient com son en la seva època més esplendorosa de l’any
Aquesta setmana és Temps de Flors a Girona, una festa molt meva que m’ha connectat amb la ciutat. Si fa unes setmanes celebrar Sant Jordi semblava una festa nostàlgica i a mig gas, aquest cap de setmana no podria ser més senzill gaudir-ne amb orgull. Una ciutat decorada de flors per una tradició floral que et fa sentir a prop del niu. Amsterdam no és una ciutat perfecta, i tinc els meus dubtes que sigui millor que les ciutats on he viscut abans, però durant la primavera, quan les nits es fan curtes i els colors conquereixen la ciutat, et fa sentir com a casa.