"No és el que no saps el que et fica en problemes. És el que creus saber amb certesa i no és així". Aquesta frase la va dir Mark Twain, però podria haver estat qualsevol dels protagonistes de The Big Short. De fet, amb ella obre aquesta comèdia dramàtica, on el director Adam McKay aconsegueix explicar amb enginy la crisi financera mundial del 2008. O més aviat, la història de com diverses persones sense cap relació entre elles van saber detectar el mateix: que el sistema d'hipoteques sobre el qual havien construït el seu imperi els bancs estava a punt de caure.
Més concretament, aquest enginy que mencionàvem ja llueix al mateix títol en anglès (que no en castellà): The Big Sho(r)t és un joc de paraules que, traient-li la 'r', quedaria traduït com La gran aposta, tal com es va fer a Espanya. Però amb la 'r', ens queda un altre: La gran curta. A priori, un títol sense gaire sentit, però fa referència al que van dur a terme els protagonistes: apostar en curt en contra del sistema hipotecari. Tot lligat ens regala un títol creatiu, originari del llibre de Michael Lewis que ja avançava com seria la pel·lícula: un relat divertit i informal per una temàtica molt densa i que gran part gent no va entendre quan tot va col·lapsar.
El repte era enorme per a McKay. Explicar una crisi financera com la del 2008 sense avorrir a l'espectador genèric requereix d'un ritme narratiu quasi perfecte, a més d'una terminologia accessible i d'uns personatges carismàtics. Per entomar-ho, Paramount li va facilitar 28 milions de dòlars de pressupost amb els quals va contractar quatre grans actors: Christian Bale, Brad Pitt, Steve Carell i Ryan Gosling. El seu temps de pantalla era limitat, però en 130 minuts van aconseguir repartir equitativament el pes protagonista.
"A finals dels anys 70, la banca no era un lloc on guanyar molta pasta. Era un avorriment. Estava plena de fracassats". Aquesta frase inicial de Jared Vennet (personatge de Gosling basat en Greg Lippmann) ens posa en context: l'any 2006, el panorama havia canviat. Hi havia massa persones que s'havien fet rics treballant al sector de la banca.
El cas de Vennet (o Lippmann) era un d'ells: un comercial de Deutsche Bank més que estava fent la seva pròpia fortuna. Amb una diferència: s'havia estudiat el sistema de dalt a baix i havia descobert que els bancs estaven atorgant hipoteques subprime (o d'alt risc) a pràcticament qualsevol persona, com si fossin de baix risc i amb qualificacions triple A. Alhora, la morositat anava creixent en silenci a tots els registres. Estava tan segur que s'havia produït una bombolla immobiliària i que tot plegat desembocaria en una crisi, que va decidir apostar-hi en contra a tots els bancs del país. I, de retruc, li va dir a Mark Baum (personatge de Steve Carell basat en Steve Eisman), un gerent de fons de cobertura, a qui li va cridar l'atenció després d'equivocar-se de número en una trucada. Aquella conversa telefònica avui és història: tot seguit, Baum el va convocar al seu despatx, van escoltar els seus arguments i va decidir imitar la seva aposta amb el seu equip.
No van ser els únics. També el Dr. Michael Burry (interpretat per Christian Bale), un neuròleg retirat amb una consultora financera anomenada Scion Capital ho va detectar. Alhora, dos joves que acabaven de fundar Cornwall Capital van llegir la teoria de Vennet a un diari i li van comentar a un dels seus referents, Ben Rickert (personatge de Brad Pitt basat en Ben Hockett), que els va fer un cop de mà. En base a aquestes quatre històries creuades pivota tota la cinta, on els fets succeeixen amb relativa rapidesa.
Trobem plànols de curta durada, música rock i un narrador omniscient per explicar una temàtica molt densa, a l'estil de les pel·lícules de Martin Scorsese
Cinematogràficament, McKay resol la pel·lícula amb plànols de curta durada, música rock i un narrador omniscient. Un estil que no és nou i que podem trobar, per exemple, a les pel·lícules de Martin Scorsese. Tots els protagonistes són excèntrics (com si no definiríem a aquells que aposten en contra del sistema?) i parlen un vocabulari informal i ple d'insults. El director, però, va més enllà i decideix que els personatges trenquin la quarta paret en diferents ocasions, fins i tot per matisar a l'espectador que hi ha certes escenes que no van succeir tal com s'estaven mostrant a la pel·lícula.
Però sens dubte, el que més crida l'atenció són els cameos de famosos aleatoris que expliquen la terminologia més complexa. D'aquesta manera, McKay aconsegueix sorprendre a l'espectador, que de cop i volta es troba a Margot Robbie a un jacuzzi, a Richard Tahler i Selena Gómez a un casino o al xef Anthony Bourdain a una cuina professional explicant què és un CDO, com estava dissenyat el sistema hipotecari mundial o com s'anava a produir la fallida d'una forma original, a partir de símils i analogies fàcils d'entendre per a qualsevol persona. És un dels grans encerts de la cinta a l'hora de resoldre una terminologia certament complexa.
Durant tota la pel·lícula, predominen tres colors crus: el blanc, el gris i el blau. A l'hora d'escollir la fotografia del film, McKay aposta per la fredor que transmet la temàtica bancària i hipotecària, donat que no és un tema que es caracteritzi per ser passional o emocional. Tot i això, hi ha moments en què sí que es trenca aquesta escala cromàtica, com ara a l'arribada al Fons de Titulització Nord-americà a Las Vegas (el moment en què cau el castell de cartes i encetem el clímax de la pel·lícula).
La lectura ètica: hi va haver bons i dolents?
A tot això, crida l'atenció un altre detall: en tot moment, el narrador de The Big Short pinta els bancs i les agències de qualificació com els dolents de la pel·lícula. Durant més d'una ocasió sentim que el sistema és un frau (un fet que, en realitat, era cert) però mai els protagonistes es plantegen el component ètic de les seves accions. Només hi ha un moment en què es mostra aquesta qüestió: quan Ben Rickert reganya els dos joves creadors de Cornwall Capital i els recorda que hi ha molta gent al món a punt de perdre-ho tot. L'escena serveix per diferenciar i allunyar la postura del director de la del narrador de la pel·lícula i, alhora, per plasmar la doble moralitat de tot Wall Street, independentment del tipus d'aposta que estiguessin fent. No és fins al final de la pel·lícula que la resta de protagonistes s'adonen dels efectes de la seva jugada, especialment Vennet, que cau en depressió.
El retrat del Wall Street de principis de segle que ensenya McKay és desesperançador. Els bancs ignoren una problemàtica que després els va arrasar, i s'acusa a les agències de qualificació de mirar cap a un altre cantó: "si no donem el que volen (una triple A) als bancs, marxen a Moody's", arribem a escoltar per part d'una treballadora de S&P. La desgràcia final que explica The Big Short és un èxit cinematogràfic, i així ho demostren els més de 132 milions de dòlars que va recptar la cinta. Però inqüestionablement, el més destacat no és el que es relata, sinó com es fa. Això, juntament amb la vigència dels fets i comportaments del nostre sistema, eleven la pel·lícula a un estatus molt respectable, pel qual val la pena mirar-la i prendre'n nota.