Quant costa l'ètica? I la veritat? Aquests interrogants, amb resposta oberta, queden plasmats a la perfecció a The Insider (1999), la pel·lícula de Michael Mann considerada per part de la crítica com una de les darreres obres mestres del passat segle. Amb set nominacions als Oscars (i zero estatuetes, tot sigui dit), la cinta és un drama periodístic, encara que té molt de thriller. Explica la història de com la tabaquera Brown & Williamson va introduir productes químics com l'amoníac a les cigarretes per augmentar la nicotina i incrementar l'addicció dels consumidors. Pel camí, milers de morts, un científic gairebé segrestat i una prestigiosa cadena de televisió com la CBS contra les cordes.
Amb tots aquests ingredients, podem imaginar que la veritat no és gens barata. Però el que mostra Mann (dramatitzacions a una banda), va succeir de veritat als Estats Units a partir del 1993, un cop el protagonista, Jeffrey Wigand, científic i vicepresident d'R+D de la famosa tabaquera Brown & Williamson, va ser acomiadat de la seva feina sense cap justificació. El personatge, interpretat per un brillant Russell Crowe (nominat a l'Oscar), és un home que temia per la incertesa del futur. Com ens passaria a tots si ens fessin fora d'un dia per l'altre. En aquest cas, però, amb una clàusula de confidencialitat imposada i una filla amb problemes de salut. I encara pitjor: aquests dos últims fets estaven interrelacionats. És a dir, trencar aquesta clàusula suposava perdre el dret a la cobertura mèdica, a més de la indemnització i la possibilitat d'una demanda judicial.
Cal entendre el context. Mesos abans, la indústria tabaquera havia estat sotmesa a un gran judici al país, pel qual es va investigar els efectes de la nicotina. Llavors, els set dirigents de Big Tobacco, l'entitat que aglutinava les empreses més destacades del sector, van declarar sota jurament que la nicotina no creava addicció. Un fet que avui sabem que és rotundament fals. Així doncs, amb l'objectiu d'evitar problemes futurs, les companyies van demanar als seus departaments d'innovació alternatives per poder pal·liar potencials problemàtiques.
Wigand va ser acomiadat per estar en contra de l'ús de l'amoníac i de la cumarina als productes de tabac de Brown & Williamson
En el cas de Brown & Williamson, es van trobar amb un científic de raça al càrrec de vicepresident. Wigand no estava disposat a mirar cap a un altre costat, i en veure que la seva firma estava fent servir amoníac per potenciar els efectes de la nicotina al cervell, va presentar una queixa formal. En realitat, no va ser la primera ni l'última: el vicepresident d'R+D també estava en contra de la cumarina, un component cancerigen que la tabaquera va decidir mantenir als seus productes un cop van concloure que no existia una alternativa més sana al mercat químic. En resum, Brown & Williamson va posar els diners per davant de tot. Ni l'ètica, ni la responsabilitat social corporativa, ni la salut, ni qualsevol altre concepte relacionat amb la moralitat els va frenar. I, evidentment, Wigand havia esdevingut un problema. Per això el van fer fora.
És aquí on entra el personatge d'Al Pacino, que interpreta a Lowell Bergman, productor del famosíssim programa 60 Minutes de la CBS. L'espai ocupava la franja dels dissabtes a la nit, destapava escàndols i casos sonats al país i estava presentat per Mike Wallace (interpretat per Christopher Plummer). Un clàssic de la TV estatunidenca que avui encara s'emet. Amb el seu tarannà i esperit periodístic, Bergman va aconseguir convèncer Wigand d'ignorar les amenaces de la tabaquera i explicar tota la veritat en antena. Però tot se'n va anar en orris un cop va aparèixer la direcció de la CBS. En aquell moment, el canal estava immers en un procés de venda, i treure un cas com aquell, que era l'escàndol empresarial més gran de la història dels EUA, podia tenir conseqüències. Amb tot, Bergman va veure com el quart poder també va ser silenciat i com molts dels qui creia col·legues el van deixar sol. El primer d'ells, i el més dolorós, Wallace.
Paral·lelament, es va construir un relat a l'opinió pública que va pintar Wigand com un boig. Després de testificar en un judici a Kentucky contra les tabaqueres, casualment els mitjans van començar a treure controvèrsies del seu passat. Hi va sortir tot: des de quan va abandonar a la seva primera esposa després que li diagnostiquessin una malaltia greu fins quan va robar un article un dia aleatori a un supermercat. Aquella lluita, més enllà de la immundícia d'alguns dels seus actes pretèrits, va posar de manifest que l'aixafament mediàtic sí que tenia un preu. Per tant, era evident que els mitjans de comunicació no estaven complint el paper imparcial que els pertocava.
'The Insider', el fill estètic de 'Heat'
Construir un clima tan tens i d'assetjament a una pel·lícula d'aquestes característiques requereix un nivell cinematogràfic primorós. En aquell moment de la seva carrera, Mann acabava de fer Heat (1995), segurament el seu film més reconegut, i va recórrer a moltes tècniques que tan bé van funcionar en aquell thriller. De fet, per això dèiem al principi que aquesta pel·lícula podia tocar tangencialment aquell gènere. A l'hora de mostrar l'escenari, predominen les ombres i els colors obscurs, com el negre, el gris i el tan característic blau intens de Heat. Aquest últim apareix a la primera meitat de la cinta, quan Wigand s'adona que Brown & Williamson l'estava perseguint.
Crida l'atenció com gairebé mai veiem el perill, però sí que el percebem a tot arreu, des d'un espai obert de la ciutat fins al soterrani de la casa de Wigand, amb un també espectacular ús de la música (a càrrec de Lisa Gerrard). Pel que fa a la utilització de la càmera, s'observen molts primeríssims primers plànols i alguns plànols detall, que fan que pràcticament ens ofeguem amb el protagonista.
En aquest sentit, hi ha dues escenes a rescatar: la primera es produeix més o menys a l'equador de la pel·lícula, un cop el fiscal i el seu advocat li comuniquen a Wigand que testificar en contra de les tabaqueres a l'estat de Kentucky pot comportar la presó per trencar un dictamen judicial i la mateixa clàusula de confidencialitat de la seva exempresa. Aleshores, veiem el rostre desencaixat del protagonista, d'esquena als dos lletrats, i pràcticament aixafat a la cantonada dreta de la pantalla. No hi ha aire. No hi ha espai. Darrere d'ell, els únics salvavides legals que tenia li acaben de donar l'esquena (irònicament). El seu sentiment és d'abandonament total. En aquell moment, Mann canvia en diverses ocasions el focus, jugant amb els rols.
L'altra escena té a veure amb Bergman, gairebé coprotagonista de la pel·lícula. Precisament, els primeríssims primers plànols els copa ell una vegada descobreix que el comitè directiu de la CBS vol tombar la seva peça. La tensió passa al seu personatge. Tot i això, hi ha una escena que brilla per sobre de totes: el moment en què truca per telèfon a l'hotel de Wigand intentant salvar la seva vida. Aleshores, el científic travessava el seu pitjor moment: la seva parella li havia deixat i s'havia emportat els fills, estava en l'ull de l'huracà mediàtic i no hi havia quasi cap possibilitat de veure publicat el seu testimoni a la televisió.
La relació amistat-odi entre els personatges de Crowe i Pacino funciona molt bé per la química entre els dos actors
Darrere de la porta entreoberta, Mann captura la seva postura hieràtica, assegut a una cadira sense fer cap moviment físic. No respon als crits dels empleats de l'hotel. Enmig del plànol podem veure immobiliari que el científic ha fet servir per bloquejar l'accés i impedir el pas de qualsevol persona. Per uns instants, el creiem mort. O desquiciat. Però després de vacil·lar un moment, respon a un "agafa el p... telèfon" que reprodueix un treballador de part de Bergman.
La relació amistat-odi entre els dos personatges funciona molt bé, gràcies a dues actuacions llegendàries de Crowe i Pacino. Fins i tot, en aquella escena veiem Bergman a una platja i, en un intent desesperat de trobar cobertura, ficar-se a dins del mar per poder dir-li a Wigand el que creu que necessita escoltar. És una forma metafòrica d'expressar que el periodista va amb tot, independentment de les condicions, l'escenari i els oponents. Aquesta implicació de Bergman contrasta amb la desconfiança que Wigand li professa en tot moment.
Un desenllaç tan agredolç com la vida real
La resta és història. Finalment, el reportatge va veure la llum després d'una filtració de Bergman a altres companys de premsa on reproduïa paraula per paraula el que va dir Wigand a la polèmica entrevista no emesa. Va ser una jugada arriscada, on el periodista es va jugar el seu prestigi, però va sortir bé. Tot plegat va desembocar en el famós article The Man Who Knew Too Much, a Vanity Fair. Les tabaqueres van perdre, Brown & Williamson va acabar desapareixent, Jeffrey Wigand va recuperar el seu prestigi i Lowell Bergman va dimitir del seu càrrec (considerava que la CBS i 60 Minutes quedarien tacats per sempre per la seva inacció). Uns anys després, va fitxar per The New York Times i va ser recompensat per la seva gran tasca.
Els 157 minuts que dura la pel·lícula de Mann serveixen per homenatjar l'essència periodística i recordar les pràctiques immorals (i il·legals) que estan disposades a aplicar algunes empreses a canvi de diners. I no parlem només de les tabaqueres, sinó d'alguns mitjans de comunicació que s'aprofiten de la seva fama per fer i desfer segons els seus interessos. Ningú, ni tan sols Wigand, es mostra com una persona íntegra a The Insider. Un fet que subratlla el missatge que Mann vol enviar: la responsabilitat social, igual que l'ètica i la veritat, són conceptes que no tenen preu.