- Com celebres tu el 8M? Fas alguna cosa especial o només ho tens present i recordes coses importants?
Els feminismes estem en hores baixes. Fa mesos que notem la latència de les nostres accions, però especialment ara ens sentim aterrades per l’auge de les extremes dretes a tot arreu del món. Mentre es duen a terme judicis per defensar els drets de les dones a no ser assetjades quan guanyen importants premis futbolístics, dos líders de testosterona abundant es regalen motoserres de plata. Mentre Gisèle Halimi fa història a França mostrant com la vergonya ha de canviar de bàndol, Donald Trump comença una nova caça de bruixes amb deportacions. Si fa uns anys ens crèiem que entendre la història ens ajudaria a no repetir-la, fets com aquests ens mostren que no n’hi ha prou només amb saber com l’hem cagada en el passat per prevenir que ho fem en el futur.
Celebrar el Dia de la Dona és complicat. Cada any més. Quan érem petites, celebràvem el Dia de la Dona Treballadora, però ara fa anys que hem entès que treballar només és la punta de l’iceberg de les opressions del sistema patriarcal. Si celebrem el 8M amb alegria, ens sentim malament per les dones que han patit i segueixen patint la violència d’un sistema que les odia. Si el celebrem amb tristesa, no valorem que hem d’estar molt orgulloses de tot el que hem aconseguit per arribar a la encara imperfecta però altament millorada situació actual. Aleshores, què fem? És una bona pregunta.
Les feministes d’avui dia estem fartes de senyors que pengen instastories celebrant que les dones són superheroïnes, però que necessiten que les seves dones els facin la llista de la compra. D’enginyers industrials que no saben posar en marxa una rentadora i d’antropòlegs que categoritzen totes les opressions socials, però no volen fer servir etiquetes per definir-nos. Futbolers que afirmen preferir el futbol femení, però que no saben cap altra jugadora excepte l’Alexia Putellas, la Jenni Hermoso o l’Aitana Bonmatí. Amics que no parlaran amb els seus amics quan es comporten com a veritables imbècils o agredeixen una noia del seu voltant. O de persones que se sorprenen quan et pintes les ungles, gaudeixes de cuinar o et depiles per anar a la platja, com si ser una dona en aquesta societat fos una contradicció radical amb les teves idees alliberadores. El 8M de quan tenia vint anys ja no és el que era, i començo a dubtar si és que el moviment està en hores baixes, si jo m’estic fent gran o si senzillament ens hem de posar les piles de nou.
Les feministes d’avui dia estem fartes de senyors que pengen instastories celebrant que les dones són superheroïnes, però que necessiten que les seves dones els facin la llista de la compra
Quan la cosa no està per tirar coets, el millor que podem fer és recordar el que sí que hem fet, el que sí que està passant. Per a mi, aquest últim any hem tingut dues grans victòries. La primera ha estat blindar drets: des de la feina de la Conselleria de Feminismes aprovant polítiques protectores dels drets de les dones i comunitats marginalitzades fins a la incansable tasca de persones com l’advocada Carla Vall. Hem aconseguit salvar els mobles de situacions que sabem que són i seran discutides per totes aquelles persones que, en paraules d’Angela Davis, no reconeixen la simple realitat que les dones són persones.
La segona gran victòria ha estat el canvi de bàndol de la vergonya. Exemples com el cas de Jenni Hermoso o Gisèle Halimi ens mostren com la víctima de violència de gènere no és una criatura dèbil, destrossada i infeliç, sinó una persona que ha patit una injustícia, una violència, i que reacciona com pot davant d’aquesta situació, sense una sèrie de conductes que se li han d’exigir o esperar. En lloc d’esperar una conducta per part de qui ha patit, per què no esperem que sigui l’agressor qui senti la vergonya d’haver de viure amb les conseqüències dels seus actes?
En lloc d’esperar una conducta per part de qui ha patit, per què no esperem que sigui l’agressor qui senti la vergonya d’haver de viure amb les conseqüències dels seus actes?
Al llarg dels últims anys, els feminismes han avançat gràcies a la feina incansable d’escriptores, artistes, directores de cinema, cuidadores, polítiques, activistes, sindicalistes, enginyeres, científiques, professores, mestres, advocades, doctores, infermeres, economistes, empresàries, dependentes, publicistes, dissenyadores, consultores, jardineres, mecàniques i moltes altres persones que han decidit posar el cos, el cap i la salut mental en fer de la nostra societat una patriarchal-free zone. L’altre dia fèiem broma dient que hauríem de fer cursos obligatoris de feminismes per a principiants que es titulessin “Les dones són amigues, no menjar”, com els taurons de la pel·lícula Nemo. La ironia ajuda momentàniament a conviure amb un sistema que està cardat, però que no canviarem en un dia. No ho sé, com celebraré aquest 8M. Potser tampoc cal celebrar-lo en un dia especial per a les que treballem perquè resisteixi durant tot l’any.