Fa 55 o 56 anys, quatre “zumbats” vàrem decidir fer la contra revista de l’escola a la que anàvem. Érem el Moli, el Tutu, el Chelones i jo mateix. Es deia El Aullido Clandestino i la veníem com a rèplica de Ruta, la oficial de l’escola. Tot aquest munt d’anys després VIA Empresa és l'última. A El Aullido explicàvem el que no deia “Ruta”; a VIA Empresa expliquem tot allò que passa en el món empresarial i econòmic català sense buscar el clic. Només busquem, des del primer dia, fer periodisme sense pensar en captar una audiència fàcil; tot el contrari: busquem una audiència difícil; una audiència a la qual no se la pot enganyar amb titulars i informacions “facilones”. Informació contrastada, treballada i analitzada, i amb titulars que corresponen a la realitat del que el lector es trobarà. En definitiva, periodisme.
Alguns profetes del nou periodisme, segur que aquest no és el de Tom Wolfe, diuen què l’actualitat la decideixen els SEO’s, les xarxes i uns titulars que obliguin al lector a llegir allò, encara que la informació la trobin, en el millor dels casos, a l'última línia del text (?).
Aquells titulars tan ben treballats de “Sabies perquè tothom en parla?”; Picada de crostó a...”; El que mai t’hauries imaginat que...?; d’això en diuen nou periodisme. Insisteixo, res a veure amb el nou periodisme de Wolfe.
"Som una professió, un ofici, que, si seguim així, morirà. I morirà en el moment en que la societat està més necessitada d’informació. Dir que es mor no es del tot just; és més cert dir que l’estan matant"
Res a veure tampoc amb el que els Martinez Albertos, Espinós, Vazquez Montalban i molts altres van intentar explicar-nos a la Facultat o a l’Escola de Periodisme.
Això sí, aquests titulars tan SEO donen unes audiències que t’hi cagues. Igual que qualsevol titular que porti dosi ben equilibrades de sexe, violència i morbo. Èxit assegurat i SEO cofoi, perquè pot presumir d’unes audiències inimaginables.
Són com els nous directors de màrqueting que han descobert una cosa que també acabarà amb tots nosaltres: la publicitat programàtica. Directors de màrqueting, que mai no han venut una escombra i que llueixen davant dels grans jefes xifres d’impressions que mai no han tingut. No els expliquen, però, que molta gent deixar de llegir la notícia perquè els nous formats publicitaris ho impedeixen. És igual. Xifres. L’únic important són les xifres i així els van que ja han desterrat una cosa bàsica per a una empresa: el coneixement de marca.
No saben ni distingir un contingut de marca (ells en diuen branded content) d’una notícia i pregunten, amb tota l’estupidesa i ignorància del món “què costa publicar una notícia”.
Aquestes, però, son figues d’un altre paner i que un altre dia, si en tinc ganes, ja explicarem. Avui, com deia l’evasor egòlatra, no toca.
On estàvem? Si, que som una professió que es mor.
Efectivament, som una professió, un ofici, que, si seguim així, morirà. I morirà, precisament, en el moment en que la societat està més necessitada d’informació. Dir que es mor no es del tot just; és més cert dir que l’estan matant
L’estan matant perquè l’únic que compta és l’audiència i la resta els importa una merda.
Aquí, a VIA Empresa, com en aquell Aullido Clandestino, el més important és explicar històries, analitzar fets i escoltar els experts, sense pressa però sense pausa. I per suposat, fer periodisme amb periodistes.
"A VIA Empresa, com en aquell Aullido Clandestino, el més important és explicar històries, analitzar fets i escoltar els experts, sense pressa però sense pausa. I per suposat, fer periodisme amb periodistes"
A vegades oblidem les coses més obvies pensat que hem inventat la sopa d’all: diaris sense periodistes¡¡¡ Collons (perdonin les ments sensibles per aquest llenguatge groller), si aquest és el futur. Sense periodistes¡¡¡ Com no se’ns havia acudit abans.
Si els periodistes són uns torracollons (novament disculpes), que no fan altra cosa que demanar mitjans, més periodistes, més col·laboradors, ordinadors més moderns, més de tot; més, sempre més.
Perquè els necessitem? Amb un becari amb una mica de llums, que escolti la ràdio, que segueixi les xarxes i repassi una mica per sobre la resta de mitjans i d’això en faci un munt de notícies i amb uns titulars del seo, ja tenim un diari, o dos, i amb una bona audiència la programàtica ens donarà suficient. Si, a més, fem un parell “d’atracaments”, serà xauxa.
I ja està, d’una tacada hem eliminat periodistes i comercials. Ja tenim un diari, o dos o tres (economies d’escala, en diuen, perquè ho acaben d’aprendre), i no tenim cap paparra que ens estigui demanant coses i més coses.
I així acabarem.
I VIA Empresa? Doncs, res, que hem fet 7 anys, sense SEO i amb creixements petits, sòlids i sostinguts. I per nosaltres el primer són el periodisme i els lectors.
Dinar de Nadal de VIA Empresa 2017.
I l’audiència? Perfecte.
Però si tot just teniu 200.000 lectors?, em diuen.
Tants? Sembla mentida. Alguna cosa no deu funcionar; ens ho haurem de fer mirar. Perquè 200.000 lectors en els temps que corren, sense política, ni espanyola ni catalana, sense “fets divers” -en la meva primera etapa a l’AVUI (1982) no es podia escriure successos i s’havia de dir Fet divers-, ni esports, ni sexe ni titulars seo; per a mi, de la vella escola, em sembla un èxit brutal
Només volem fer un diari, amb tot el que això comporta.
"Si en un diari no hi ha periodistes, no hi haurà periodisme ni diari. Hi haurà una altra cosa, però no serà un diari"
Cal recordar, i dir-ho tantes vegades com faci falta, que si en un diari no hi ha periodistes, no hi haurà periodisme ni diari. Hi haurà una altra cosa, però no serà un diari.
És el mateix que comparar aquesta gent que es fa dir “influencers” amb els prescriptors i els influenciadors.
Ara, 7 anys després, vull donar les gràcies a l’editor perquè, tot i que em considera de la vella escola, sempre ha estat al nostre costat i se l’ha jugat amb periodistes. I no ho puc deixar de repetir, sense periodistes no hi ha diaris; hi ha influencers, atracadors, polítics o gent de mal viure, però no periodisme. I no ens ho podem deixar: si no hi ha diari no hi ha ingressos. Important, no?
No vull acabar sense reproduir un paràgraf d’un article, Nos vamos a la mierda, de Gemma Herrero, una periodista del diari diacrític.cat:
“Los continuos y sucesivos Eres, las redacciones cada vez más flacas y silenciosas, las presiones, la patrulla de SEOS y visionarios de las nuevas tecnologías que utilizando neologismos siempre en inglés - y cobrando el doble que nosotros- han invadido los medios de comunicación y se han convertido en máquinas de encargar sin tener ni puñetera idea de periodismo ni importarles una mierda los contenidos.”
I aquí estem, amb un únic objectiu: un diari fet per periodistes. Per evitar que aquesta professió desaparegui i se l’apropiïn gent a qui no li correspon l’honor de dir-se periodista.
Escrit amb el cigarro a la boca i el cendrer al costat.
Com deia no sé qui, “que no falti de res”, o com deia el Jordi Capdevila (AVUI històric), “Diu que anirem tan bé”
L’últim que apagui el llum.