Hi ha persones que celebren l’entrada a l’any nou amb una gran festa, i altres persones, amb un mal de cap fort dels excessos de la nit anterior, escriuen propòsits d’any nou. M’agrada ser de les segones, encara que amb els anys els excessos van a menys i el mal de cap a més, i això que encara no he arribat a la trentena. No em vull imaginar el que passarà d’aquí a uns anys. M’agrada obrir un document, fer una llista entre els últims dies de l’any i els primers del següent de les coses que m’agradaria fer, de les coses que hauria de fer per continuar seguint la via que va prenent la meva vida. En la vida moderna, els llapis han estat substituïts pels dits, però hi ha alguna cosa artesanal en fer servir els dits per fer coses com ara escriure que m’agrada. Normalment, escric a velocitat infernal sobre les coses que m’apassionen, i corregeixo amb cura aquelles que penso que s’han de tractar de manera delicada. Els propòsits d’any nou, però, els escric lentament, amb paciència, mirant durant hores a la pantalla i pensant quina idea o quina nova gesta m’agradaria començar. És un moment de deixar enrere el que he fet anteriorment per pensar de manera esperançadora cap al futur.
Amb la meva família juguem força a jocs de taula, fins al punt de perdre la paciència o la gràcia dels jocs de tant repetir-los. Quan juguem, la mare sempre se’n riu de mi perquè no arrisco mai. Sabent que puc perdre estrepitosament, sempre procuro mantenir una posició conservadora amb les meves cartes i no malgastar-les llevat que tingui molt bon joc. Això fa que guanyi poc sovint, però que tampoc quedi mai entre les posicions més baixes (excepte amb el remigiu o el ràpid, dues de les meves causes perdudes). El cas és que aquesta posició conservadora es manté també amb els meus propòsits, i sempre em poso objectius que sé que podré complir, assegurant-me un èxit inicial que sigui un repte, però que sigui tanmateix assolible. Alguns diran que això és fer trampes, altres que és bonisme cap a una mateixa, i d’altres arrogància per donar-se falses satisfaccions en lloc de posar-se al límit de les mateixes possibilitats. El cas és que, per a mi, els propòsits són excuses per accelerar allò que faria de totes maneres o que només he de trobar un moment per fer, per anar mirant de tant en tant i veure que la meva vida no s’estanca.
Els propòsits d’any nou, però, els escric lentament, amb paciència, mirant durant hores a la pantalla i pensant quina idea o quina nova gesta m’agradaria començar
Fa uns mesos vaig escriure un article sobre perquè les persones tendeixen a no complir els seus propòsits d’any nou. Que si deixar de fumar, començar a anar al gimnàs, menjar més verdura, passar més temps en família, treballar menys o viatjar a una destinació remota… Segons una estadística d'One Poll, la majoria dels propòsits s’acaben diluint al cap de poc temps, i sis de cada deu persones no arriben a complir els seus propòsits d’any nou. Un dels grans problemes que presentava l’enquesta era que molts dels objectius son inassumibles, massa complicats de mesurar i que demanen d’un canvi d’acció radical que va molt més enllà del que ens proposem. Tot i això, continuem aprofitant l’avinentesa de començar un nou any per poder apuntar veloçment en un teclat amb cada un dels nostres dits, allò que esperem, desitgem i projectem que volem que passi en el nou any. Som una espècie ben curiosa, els humans.