València és una ciutat que sembla ser feliç. Grandària manejable, clima envejable, només cal veure el somriure en la gent quan el 'solet' fa de les seues encara que siga el mes de desembre. I la felicitat no és gratis, com bé sabem. Implica renunciar a algunes coses perquè el còmput total sume excel·lent. És el que convidava a pensar aquest dimecres les vistes de la Casa de la Ciència, l'immoble que fa de seu del CSIC Comunitat Valenciana. No sabia que la majestuosa plaça de la Mare de Déu, on se situa, acollia aquesta institució, carai amb la ubicació!
Allà estava VIA Empresa perquè s'ha celebrat una interessant (i necessària!) jornada sobre la comunió quasi obligada entre ciència i mercat. Experts en transferència tecnològica han explicat quant costa traslladar els èxits dels investigadors a l'empresa, cabdal per fer d'aquest un país d'emprenedors, com ha reclamat amb coneixement de causa el científic José Luís García-Giménez, CEO d'EpiDisease, una spin-off ubicada al Parc Científic de la Universitat de València dedicada a realitzar estudis d'epigenètica. "Els investigadors necessitem traslladar la tecnologia al mercat. La investigació ha de ser trasferible, no traslacional, sobretot és imprescindible perquè siga un país d'emprenedors", al·lega aquest doctor llicenciat en Química i Bioquímic.
Amb un currículum brillant –va ser guardonat al primer Certamen Nacional de Joves Emprenedors en 2013 de INJUVE, Ministeri de Sanitat- i amb tot l'esforç evidentment realitzat al llarg del seu procés emprenedor -"fa dos anys no sabia ni mirar un balanç", ha reconegut-, a García-Giménez se'l veu feliç. I això és molt.
La taula rodona en què ha participat García-Giménez | CEEI València
José Luís García-Giménez: "Els investigadors necessitem traslladar la tecnologia al mercat, és imprescindible perquè siga un país d'emprenedors"
Contagiar de felicitat als turistes és un repte per a l'Administració, que busca noves fórmules per atraure visitants. I això que ara el centre de la ciutat és paste dels turistes. Les estadístiques parlen de vora 5 milions de pernoctacions i més de 2 milions de viatgers en 2018. El que és cert és que en la cèntrica plaça de la Reina és difícil no entropessar amb japonesos que fotografien la Catedral o italians que mengen xurros en la terrassa o no xafar (sense voler) les samarretes del Madrid o del Barça que els manters exposen sense complexos. Però es busquen compradors. Despesa és la paraula. Per això ara València Turisme comença a explotar turísticament cinc rutes comercials per establiments històrics del Carrer Russafa, la Pau i el Mercat Central, Ciutat Vella, la Milla d'Or i l'Eixample. És el nou programa València Shopping, rutes que mostraran botigues centenàries, que el director de la Fundació Turisme València, Antoni Bernabé, i el regidor de Turisme, Emiliano García, han presentat aquesta setmana.
.
El director de la Fundació Turisme València, A. Bernabé, i el regidor de Turisme, E. García | Cedida
Una altra proposta és fer la visita als espais en què València és referència cinèfila: el Tramvia a la Malva-rosa de José Luis García Sánchez; la presó Modelo de Berlanga; l'Albufera de Juan de Orduña. M'expliquen des de València Turisme molt amablement que aquest Nadal hi ha dos dies en què les rutes són gratuïtes (jo no m'ho perdria!). Potser falta glamur, com aquella Vicky Cristina Barcelona que Woody Allen va regalar a la meua estimada Ciutat Comtal, però sobra bellesa. L'Albufera dóna tants planos perfectes que és una errada no conéixer-la.
I és que sí, a VIA Empresa, a vegades, parlem de cinema, titulem 'pensant en el cinema' com he fet jo avui. A vegades no, molt sovint. Fa temps la cinèfila Judith Vives ressenyava setmanalment una pel·lícula vinculada amb l'empresa. Perquè el cinema també és negoci i, a més, fa feliços als clients.
Potser (ens) falta glamur, com aquella 'Vicky Cristina Barcelona' que Woody Allen va regalar a Barcelona
La felicitat és un estat d'ànim plenament satisfet, descriu el diccionari. També era el nom d'una xicoteta joieria de barri, ja desapareguda, on la meua família ha comprat habitualment. Era un bon nom per batejar un negoci en una època en què l'emprenedoria com a concepte encara no estava en els vocabularis. Havia de ser aquella la mateixa etapa en què el negoci de Dulcesol despuntava entre els consumidors valencians. De la marca de brioixeria –de la que per ser honrats he de declarar-me fan absoluta durant la meua infantesa- ha parlat l'empresari i CEO de Vicky Foods Rafael Juan aquest dimarts al Sabadell Hub Empresa. Juan ha explicat la transformació digital de la seua empresa, que des de fa uns mesos ha canviat de nom en clar homenatge a sa mare, la fundadora, amb una slide que titula: "Una dolça història". Feliç, no?
En la conferència Juan explica la renovació digital, l'aposta pel contacte en xarxes socials, la importància de l'engagement... però jo hi veig sobretot satisfacció en el seu discurs. Està feliç del que fa. No té por a exposar públicament els comentaris en què el critiquen per viatjar lluny amb la família o les captures de pantalla dels Stories en què es burlen del sabor d'alguns dels seus productes. Ho combina amb aquells en què aplaudeixen el que fa. No té por perquè confia en la feina que fa i en la seua empresa. Certament, una corporació que mira tan endins i bateja amb el nom de la seua dona més important el seu projecte empresarial (d'èxit) només pot ser una empresa satisfeta. O una empresa amb un responsable de màrqueting molt hàbil, tot s'ha de dir.
Explicació de Rafael Juan sobre Vicky Foods | NNG
De dones també ha anat la setmana valenciana, que a poc a poc escalfa motors per a les celebracions nadalenques i buida les agendes per fer espai a la pandereta i la simbomba. En la Marina, a vora mar, Insomnia ha acollit la jornadaLa responsabilitat de les empreses: comunicació i imatge de la igualtat organitzada per EVAP, l'associació d'empresàries i professionals de València. Per altra banda, i en el terreny de la xifra nua i crua, l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) i la Fundació BBVA han celebrat un seminari sobre PIB i treball a la llar que entre les seues nombroses conclusions revela, de nou, com les dones són (som, en primera persona del plural) les més entregades a la cura de la llar i al treball no remunerat.
Com a peix fora de l'aigua, he estat una periodista entre economistes que parlen d'economia en llenguatge d'economistes, però m'he sentit feliç. Serà eixa sensació de satisfacció de la qual parla el diccionari de la RAE quan defineix aquesta situació. Mirant per la finestra del CSIC també m'havia passat. Serà la (meua) ciutat?