Guanyar diners a qualsevol preu. En una setmana protagonitzada per les fluctuacions dels índexs mundials, mirar-se novament Wall Street (1987) ens recorda la premissa de la borsa. Dirigida per Oliver Stone, sempre molt crític amb el sistema, la cinta ens mostra un món pervers, on l'única forma de prosperar és a través de les pràctiques immorals i d'estafar a la gent. Aquest clàssic va marcar una generació i va influir en molts projectes posteriors, culminats en The Wolf of Wall Street (2013) de Martin Scorsese, probablement la sublimació d'aquest subgènere.
Per primer cop, un gran projecte de Hollywood mostrava al món Wall Street des de dins. Però el retrat no podria ser més cruel. El protagonista, Bud Fox (interpretat per Charlie Sheen), és un jove broker que treballa a una oficina qualsevol del districte financer. Allà, tothom sembla un fracassat. Tot i fer la seva feina i tirar endavant el negoci, Stone ens mostra una planta anodina, on gairebé tothom vesteix igual i les parets són d'un insípid color blanc. Ningú és prou interessant pel director, excepte Fox.
Evidentment, la seva ambició es troba fora d'aquell edifici, i és treballar per l'hipnòtic Gordon Gekko (interpretat per l'oscaritzat Michael Douglas), un espavilat inversor amb mètodes de dubtosa ètica. Però guanya molts diners i, segons ens mostra la cinta, aquest és l'únic criteri que determina si triomfes o fracasses a la vida. Per això Fox vol treballar per ell i marxar d'allà com més aviat millor.
Com a crítica, es pot dir que en tot moment és massa evident que l'actitud de Fox li passarà factura i serà la seva perdició a Wall Street
Gekko és un personatge excèntric, però encarna tots els trets repudiables que Stone considera que regnen a Wall Street. A través de frases lapidàries com ara "la cobdícia, a falta d'una paraula millor, és bona" o "l'únic que importa és guanyar diners, la resta és conversar", el director ens mostra les seves prioritats. Fox el segueix com un deixeble. Un cop Gekko accepta treballar amb ell, el jove broker accedeix a investigar il·legalment un competidor per avançar-se a les notícies i comprar accions. És el punt de partida d'un seguit de fets que embruten les seves mans per protegir Gekko. Com a crítica, es pot dir que en tot moment és massa evident que aquesta actitud li passarà factura i serà la seva perdició a Wall Street.
Tot comença a caure un cop Fox li proposa a Gekko especular amb Bluestar, una companyia aèria on treballa el seu pare, a més de ser líder sindicalista. L'operació és ben senzilla: una OPA que col·loqui Fox com a dirigent de la companyia i executi una retallada salarial temporal, amb una consegüent modernització de les rutes i la flota, que permeti fer viable l'empresa de cara al futur.
A gairebé tots líders dels sindicats de la firma els convenç la proposta. A tots menys un: Carl Fox, el pare del protagonista (interpretat per Martin Sheen i pare d'en Charlie a la vida real). Encertadament, sospita que Gekko està aprofitant-se dels contactes del seu fill per guanyar més de 60 milions d'euros d'una tacada. I efectivament, en qüestió d'hores succeeix la catàstrofe: un cop efectuada l'operació, Gekko engega el procés de liquidació de la companyia. Tots els treballadors es veuen al carrer, inclòs el pare de Bud.
Afortunadament (sí, en aquest punt de la pel·lícula ja estem farts de Gekko), Bud s'adona de l'enganyifa a temps i decideix prendre's una freda revenja. Primer, talla la seva relació amb Darien (interpetada per Daryl Hannah), una amiga de Gekko que havia conegut tot just abans d'entrar a l'olimp de Wall Street. Tot seguit, ven el projecte de Bluestar a Sir Larry Wildman (Terence Stamp), un dels grans inversors nord-americans que tenia comptes pendents amb Gekko. A banda d'això, executa el mateix full de ruta que va aplicar amb el seu mentor per manipular la borsa indiscriminadament. En aquest cas, la víctima va ser el mateix Gekko. I el resultat de les seves accions va ser una detenció. Abans, però, va poder completar amb èxit la seva jugada.
Les dues escenes finals són especialment poderoses. Primer, Gekko i Bud es reuneixen per últim cop a Central Park. Allà, el magnat esclata i li retreu les seves accions, recordant pel camí les múltiples manipulacions que van perpetrar junts. El que no sap és que aleshores Bud ja havia estat arrestat i ara portava un micròfon que incriminaria el seu antic còmplice. Amb aquesta escena s'evidencia el que posteriorment es veu a la segona entrega: Gekko també va ser detingut. Però allò no va eximir de presó a Bud. El protagonista tanca la pel·lícula entrant penedit al Tribunal Suprem, previ comiat del seu pare, a qui va estar a punt de trair. Malgrat tot, Carl el perdona per haver decidit bé en el moment clau.
La dècada d'or d'Oliver Stone
La pel·lícula va suposar l'inici del boom la carrera artística de Stone, després de l'èxit de Platoon un any abans. Abans de ser director, havia estat guionista d'obres mestres com Midnight Express i Scarface. Tot i dirigir després cintes més aclamades com JFK, Natural Born Killers o Born on the Fourth of July, aquest film deixa una gran empremta de la seva visió del sistema financer nord-americà. No és casual que en una ficció com aquesta mostri l'altra cara de la moneda, la classe treballadora, la qual plasma especialment en Carl Fox, pare del broker. En aquest sentit, Bud representa el clàssic exemple de jove estatunidenc de vint-i-pocs anys de família obrera que s'enfronta a la dicotomia d'escollir entre el capitalisme salvatge que impulsa el seu país o la vida tranquil·la d'un treballador ras. Encara que es recrea ensenyant les virtuts de la riquesa, Stone acaba castigant l'avarícia dels rics i es decanta per la visió realista que té el pare. Cal dir, però, que el cineasta sempre s'ha mostrat una persona amb ideals d'esquerra.
Pel que fa als recursos cinematogràfics, hi ha diversos aspectes més a valorar. La primera és l'evident química que existeix entre Martin i Charlie Sheen, pare i fill també lluny de les càmeres. Les seves discussions i les expressions facials que veiem semblen molt reals, com si s'haguessin repetit en el passat. El segon comentari és pel guió. Tot i no ser premiat, sí que va rebre diverses nominacions per premis de la crítica i professional. La quantitat de frases cèlebres i reflexions que deixa la cinta és motiu suficient per seure i gaudir de la pel·lícula. Tot i això, cal insistir que el guió del mateix Stone és previsible en certs moments, especialment en el clímax de la pel·lícula, que es produeix quan Fox descobreix que ha estat enganyat per Gekko.
L'actuació de Michael Douglas és la millor de la seva carrera; tots tenim la sensació que hauríem caigut també en les tretes de Gordon Gekko
Menció pròpia mereix Michael Douglas. Aquest projecte va suposar el primer i únic Oscar a millor actor de la seva carrera, a més d'un Globus d'Or i altres guardons de la crítica especialitzada, com ara el National Board of Review. És, sens dubte, el personatge més important de la seva carrera. El ritme i el to a l'hora de parlar, la fredor dels seus gestos i, fins i tot, la seva forma de caminar intimiden tant a la resta de personatges com al mateix espectador. Tots tenim la sensació que hauríem caigut també en les tretes de Gordon Gekko.
Finalment, un detall: al començament de Wall Street, Stone ens mostra l'skyline de Nova York, encapçalat pel districte financer. El veiem de fons amb tons ocres mentre un jove Bud Fox condueix a la seva oficina. Amb la selecció d'aquest plànol i aquest color, el director ens mostra l'alba del somni del protagonista. En canvi, al final de la pel·lícula, la càmera gira abans de mostrar-nos Fox entrant al Tribunal Suprem, mostrant-nos -aquest cop des de dins- el mateix districte financer. Tots els elements, fins i tot el terra, tenen una tonalitat entre blanca i grisa amb què el director transmet la fredor d'un escenari que s'ha empassat als seus personatges. Una definició gràfica i subtil del que és i representa el monstre de Wall Street.