Entrem en la fase 1, una fase que necessite com a autònoma però que tem com a ciutadana. Aquesta és la meua realitat. No confie en la capacitat dels valencians –en el meu cas- per a seguir les normes i mantindre les distàncies en la desescalada. Sé que no és molt popular que diga això, però així em sent. Per molt que sàpia que hem de posar-nos en marxa, reactivar l'economia, comprar en els comerços locals, ajudar al fet que la restauració remunte, acudir als cinemes i teatres amb les noves normes d'aforament, per molt clar que ho tinga, tem que no sapiem contindre'ns.
La dada que només el 5% de la població té anticossos no ajuda molt, encara que juntament amb les dades de morts, contagiats i altes, han sigut els pocs números clars que han aportat una mica de llum en aquesta pandèmia. I posar llum i mort en la mateixa frase és una cosa temerària. Ho sé.
La comunicació del Govern ha sigut tan caòtica com desastrosa i sent admiradora del treball periodista Miguel Ángel Oliver des d'anys, ara secretari de Comunicació del Govern de Pedro Sánchez, això em dol fins i tot més. Però si qualsevol infografia feta per un bloguer o xicotet organisme aclareix més els passos a seguir en la desescalada que les diàries, eternes i contínues rodes de premsa del Govern, és que alguna cosa no estan fent bé.
"La comunicació del Govern ha sigut tan caòtica com desastrosa"
Per no parlar de les mascaretes, amb les quals portem a voltes des de març. Repte a qualsevol lector al fet que m'explique la diferència entre la FFP2, la FFP3 i la quirúrgica i quan i com cal usar cadascuna d'elles. Ni el mateix Fernando Simón s'aclareix en les seues compareixences i això que a vegades fa gala d'un “aquesta tard m'ho estudie i li responc”, quan no sap contestar alguna de les preguntes que li llancen en les rodes de premsa.
Una comunicació governamental més eficaç i clarificadora facilitaria que es compliren les mesures proposades per a cada fase de la desescalada? Absolutament, sí. O almenys, contribuiria al fet que qui infringisca una norma, ho faça conscientment. No obstant això, aquest despropòsit en la comunicació ajuda al fet que “com no el tinc clar, faig de la meua capa una casaca i interprete la norma com vull”.
En València hui és fase 1 i podem anar a una terrassa a prendre alguna cosa, anar a veure als nostre familiars amb la nostra parella a l'hora que vulguem i sense distància, però si vols passejar amb els teus fills o la teua parella, tornem a les normes de la fase 0. És només un exemple d'incongruència encara que, potser ho he entés malament.
I si has emmalaltit per la Covid-19 però no prou, entres dins d'una categoria de damnificats per aquesta pandèmia que és difícil de qualificar perquè obtindre informació sobre l'atenció mèdica necessària o la gestió d'ajudes i baixes, pot ser un autèntic malson.
Anna ha estat 60 dies tancada a la seua casa. 60 dies amb febre, amb símptomes de Covid-19 i sense una prova que confirmara o descartara els seus símptomes. Anna és una consultora d'èxit, fundadora de la seua pròpia empresa i reconeguda internacionalment pel seu treball en el món del neuromarketing i el neurocoaching. Òbviament, els seus ingressos han caigut en picat però ha pagat les seues quotes d'autònoms encara que no ha rebut més que una part de la baixa per malaltia comuna del mes de març. Una mica més de 200 euros.
La desatenció, abandó i frustració que ha sentit Anna, acostumada a treballar per a grans consultores on la solvència i el flux d'informació són habituals, ha sigut una constant en aquests dos mesos.
“M'he sentit segrestada a casa -per una suposada Covid-19- amb febre cada dia, trobant-me realment malament i sense aconseguir que m'atengueren més que per telèfon. He anat al centre de salut, a l'hospital, explicant el meu historial mèdic previ i complicat i ni així i tot, i tenint tots els símptomes, em van fer una PCR”, m'explica Anna en el seu primer passeig pel carrer dissabte passat.
Anna, amb l'ajuda de la seua assessora, ha hagut de barallar per a poder sol·licitar ajudes i cobrar la baixa per la Covid. I no està sent gens fàcil perquè la desinformació, una vegada més, ha sigut la resposta a quasi totes les seues preguntes.
"La desinformació, una vegada més, ha sigut la resposta a quasi totes les preguntes d'Anna, autònoma com jo"
“Entre Salut Pública i el Centre d'Atenció Primària que em correspon no han sigut capaces d'aclarir-se durant setmanes i quan per fi es va aclarir el meu cas, resulta que l'Institut Nacional de la Seguretat Social no havia rebut els 4 parts necessaris perquè com a autònoma puga cobrar la baixa”.
El resultat és que estem a mitjan maig i no ha cobrat més que una part de la baixa per malaltia comuna de març. I clar, tampoc pot sol·licitar cap ajuda perquè està de baixa. Ni donar-se de baixa d'autònoms. Anna continuarà reclamant pel que li correspon, i el que li queda. “És molt frustrant dir dotzenes de vegades a Salut Pública, al centre de salut, on se suposa que m'han d'ajudar, i la resposta és que cride jo a l'INSS i que li explique jo al funcionari què ha de fer. Amb febre, feta pols, sola, angoixada i desesperada”, m'explica Anna.
Mentre caminem pel barranc li pregunte pels seus viatges programats a Colòmbia, Mèxic, Eivissa, Miami, on les seues conferències i formacions són molt cotitzades. “Ara ho tinc tot parat perquè el que vull és posar-me bé i ni ho pense”.
Anna és una dona forta, resilient i amb recursos. Però quants autònoms s'hauran vist en la mateixa situació, desatesos, desinformats i desemparats? Com eixiran d'aquesta situació?
Tot són preguntes, tot són dubtes, tot és incert. I mal comunicat.
I entrem en fase 1. Ai.