“Estem de tornada” és el missatge estrela de la meua safata d'entrada de correu electrònic. Una coneguda cadena de menjar japonés per a portar de València em conta que han obert, que ja podem anar a comprar els nostres plats favorits.
Tinc dotzenes d'emails amb promocions, reobertures, descomptes i ofertes. Durant les últimes setmanes aquests missatges no han cridat la meua atenció però la desescalada m'està afectant. Igual que quan estàs embarassada només veus panxes pel carrer, des de fa uns dies, només pense en l'economia i en el comerç, en les famílies que porten dos mesos sense ingressos i a les quals li les porta al pairo que el Kento haja obert o que Zara tinga promocions especials.
La meua preocupació no és infundada, o això diu el Banc d'Espanya. El banc amb el major servei d'estudis del país segura que el coronavirus deixarà al seu pas una crisi econòmica més llarga i profunda de l'esperat i dispararà el deute públic per damunt del 110% del PIB. Aquest endeutament tan brutal generarà greus problemes per a tots.
María treballa netejant cases. Forma part d'una economia submergida que no ix en els estudis del Banc d'Espanya. Porta dos mesos sense ingressos i en la fase 1 de la desescalada no la criden perquè acudisca a les cases a les quals abans anava a netejar. Només un director de banca que necessita que li cuide a la seua filla a les vesprades i que li done un repàs a la cuina l'ha estat cridant.
A casa són 3, ella, el seu marit, també autònom i el seu fill de 20 anys. Els tres, sense ingressos des que es va decretar l'Estat d'alarma. “Ens les hem vistes molt malament per a menjar”, em diu quan me la creue de camí pel pa. “Hem hagut de demanar-los ajuda a amics i familiars per a poder comprar menjar”.
La cafeteria del costat del súper està a rebentar i les ratlles grogues que van pintar per a guardar la distància de seguretat mentre es feia cua, conviuen ara amb el tràfec dels quals van al bar a prendre's l'esmorzar. María m'explica que el café s'ho pren allí, que ha d'ajudar al fet que els comerços es recuperen. Ella, que no té quasi per a menjar.
La història de María em deixa tocada. De camí a casa entre en Twitter i d'entre tots els tuits, dos criden la meua atenció com un imant. “Sóc pensionista, 580 euros al mes, si m'han de llevar la paga de juliol perquè puga menjar una família, que me la lleven. No és generositat, és solidaritat. Els pobres sabem el que és passar-ho molt malament”. Els pobres sabem el que és passar-ho molt malament. S'em queda gravat.
Javier cedeix la seua paga i María fa l'esforç de pagar un café amb llet perquè el bar al qual sempre va puga seguir amb la seua activitat.
Encara no he digerit el tuit de Javier quan veig un retuit de la meua amiga Anna Juan que conté un vídeo en el qual s'aprecia una senyora enfront d'un contenidor i algunes persones amb banderes d'Espanya a pocs metres. Li done al play i de seguida m'adone que la pobresa més dura torna a cridar-me aquest matí. Però no sols la material, sinó també la humana. Mentre una senyora d'avançada edat rebusca en un contenidor i troba el que sembla una barra de pa, un grup de manifestants amb banderes espanyoles i al crit de “llibertat”, passen per darrere d'ella, a centímetres, sense adonar-se que és molt major i que està famolenca. O sí que ho veuen, però ho ignoren. Quanta pobresa en només uns segons!
La fase 1 avança a València, els carrers tornen a estar plens de soroll. Les abelles ja no m'acompanyen als matins en els passejos amb Bowie i la pista d'Ademús sona carregada de cotxes, com abans.
Tot segueix igual. Excepte per als qui no arribaven a final de mes. Per a ells, és pitjor.