Són les 7am. El meu smartwatch em desperta suaument a una hora més primerenca de l'habitual. Durant el confinament, he matinat per a preparar un webinar, un directe en Instagram o per a atendre una videotrucada amb algun client que comença abans que jo la seua jornada laboral. Però aquest dijous no he matinat per a treballar. He matinat per a anar a la perruqueria.
Mentre desdejune, llambregue la newsletter de Charo Marcos. El seu Kloshletter diari marina perfectament amb el meu café amb llet carregat i els meus bescuits banyats en xocolate (això dels desdejunis saludables ho deixe per a la desescalada de debò). Charo recull la notícia que ja intuïsc que serà la més comentada durant els pròxims dies: segons mostren les primeres dades de l'estudi de seroprevalència que està realitzant l'Institut de Salut Carles III, només un 5% dels espanyols s'ha infectat amb el coronavirus, amb una mostra de quasi 70.000 participants.
Res més pujar-me al cotxe per a la meua cita capil·lar de les 8.30 hores, Àngels Barceló ja ho està analitzant detalladament en el seu programa de ràdio. Parla amb un metge que recorda la previsió de l'estudi de l'Imperial College de Londres que es va publicar al març i que donava una xifra de contagi de 7 milions de persones a Espanya. S'ha quedat bastant lluny. Encara som molt susceptibles de contagiar-nos perquè el percentatge de les persones que han patit la malaltia és molt baix.
El metge demana prudència i calma per a la desescalada perquè no tenim immunitat de ramat, ja que no hi ha suficient gent que s'haja contagiat i ja estiga immunitzada. I encara que siga un argument científic, a mi em posa els pèls de punta. Això de “ramat” i això del número elevat d'infectats necessari per a protegir-nos enfront del virus.
Feia dos mesos que no agafava el cotxe, que no anava a un comerç. Ni tan sols he anat a fer la compra al súper ni a la farmàcia.
Comença a ploure i en tot just 8 minuts estic en ple centre de la ciutat.
Tot m'ha semblat distòpic. Els anuncis de concessionaris en la ràdio dient que no és segur agafar l'autobús o el metro, que millor et compres un cotxe. Les jardineres verdes en la Plaça de l'Ajuntament, que anuncien la conversió en zona de vianants que Ribó està duent a terme i que tanta polèmica està suscitant a la ciutat. I és que no hem aprés res de tot això. Com deia fa poc un propietari d'hostaleria, “continuarem queixant-nos de l'excés de carrers convertits en zona de vianants a València i de no poder arribar a la porta de qualsevol lloc amb cotxe. Continuarem eixint als bars i terrasses sense mesura, i seguirem amb el nostre ritme consumista fins que ens carreguem el planeta”.
Són les 8.45 i diluvia en el centre de València.
A la porta de la perruqueria, enfront de la mítica “finca de ferro”, Laura em rep i em demana que espere fora. Hi ha un adhesiu roig en el terra que diu “espere ací”, com les que hi ha fa anys en les entitats bancàries per a preservar la nostra privacitat. Doncs bé, les d'ara són per a protegir la nostra salut.
Laura em demana que em done la volta, que alce els peus i em ruixa la sola de les sabatilles amb un desinfectant. Em pren la temperatura. 36,4 graus. En una bossa de fem blanc que obri per a mi, he de ficar-ho tot: jaqueta, mòbil, moneder. Em pose la mascareta i els guants i entre.
En el saló hi ha 3 clientes i 4 treballadors. Separats per més de 3 metres. Els rentacaps estan flanquejats per uns enormes panells de metracrilat que separen les piles. Encara que estic sola.
De seguida em rep Rafa Girbes que, completament protegit, està netejant amb energia la butaca en la qual m'asseuré. “Les clientes el primer que em diuen és que se senten molt segures en la nostra perruqueria. I això és el que ens diferenciarà ara Susana, la seguretat”. Jo no puc evitar pensar que mai haguera imaginat que la seguretat seria un valor diferencial d'una perruqueria. “No és obligatori prendre la temperatura però nosaltres ho fem i així esteu més tranquil·les”, em comenta mentre em posa una bata d'un sol ús.
Em conta Rafa que van obrir el dilluns, amb tota la plantilla i que està obert 12 hores. “Fan torns de 6 hores, menys la meua dona i jo que estem tot el dia, menys una estona que eixim per a dinar”.
Ha hagut de fer una forta inversió per a adequar el saló a les mesures de seguretat necessàries i veig gels, polvoritzadors amb desinfectant i plàstic pertot arreu. Molt de plàstic. “No podem usar res del que teníem, ni les bates, ni les capes de tall, ni les tovalloles. Res. Tot d'usar i tirar. Amb cada clienta genere una quantitat brutal de fem que fiquem en bosses de plàstic”. I de nou, no puc evitar pensar en tant esforç per reduir l'ús del plàstic que ara torna a inundar-lo tot.
Mentre em talla el cabell ajudat per una pinta que desinfecta tres vegades, no puc evitar pensar que, quasi amb tota probabilitat, forme part d'aquest 95% d'espanyols que no s'ha contagiat encara de la COVID-19.
Rafa pren mesures en la seua perruqueria, jo les prenc en el meu dia a dia, però les dades apunten al fet que si no em contagie en aquest tall de cabell, el faré en el següent.