A risc de ser titllada de “malamadre”, com diria la meua amiga Boticaría García, he decidit deixar dormir als meus fills fins més enllà de les 11 del matí. Sí, de les 11. Total, passaran el dia sencer a casa i no tenen classe en streaming. Disposen de temps de sobres per a fer les tasques que els han enviat de l'institut. Quina mania d'establir una rutina com a mesura d'èxit per a suportar el confinament! Us assegure que quan són adolescents, la rutina li les porta al pairo. O almenys, als meus els és igual. I a mi, acostumada a fer de cada dia una rutina diferent, també.
Podria plantejar-me certa rutina si estiguérem preparats per a traslladar les classes de les aules a les aules virtuals, però si alguna cosa ha demostrat aquesta crisi sanitària és que, excepte en comptadísimas excepcions, la gran majoria de col·legis i instituts no estan preparats per a l'educació en remot. Jordi Adell, professor de tecnologia educativa de la UJI i un gran referent per a totes les que ens preocupem per l'educació digital, deia aquest dimarts en Twitter que estava “pensant en els estudiants de Magisteri de fa uns anys, ara mestres/as, que "no li veien" la utilitat a tot allò de la Internet en Primària”.
Ara necessiten, en temps rècord, incorporar en el seu dia a dia eines com Aules, Aula Virtual, Google Classroom, Edmodo, ClassDojo, per citar algunes, quan el que recomanen els experts, com la catedràtica de la Universitat Roger i Vigili, Mercè Gisbert, és que ara “cal parar màquines i dedicar dos o tres dies a pensar què volem fer, plantejar-nos els objectius d'aprenentatge, com els volem aconseguir i quin ha de ser el nostre paper com a docents”. Potser és el moment d'adonar-se que l'important no són les eines sinó la formació en tecnologia educativa com una de les disciplines fonamentals per als mestres del futur.
Potser és el moment d'adonar-se que l'important no són les eines sinó la formació en tecnologia educativa com una de les disciplines fonamentals per als mestres del futur
Durant els últims anys hem vist repetides vegades al polític de torn fent-se la foto amb les flamants pissarres digitals en col·legis i instituts, però aquest colp víric ha deixat en evidència que la inversió en tecnologia no era suficient i que l'estratègia eren les persones, els professors i professores.
Mentre l'Institut d'Educació Secundària dels meus fills tracta de solucionar els problemes que tenen perquè els alumnes puguen accedir a Aules, previst per al dimarts 24 de març, el meu fill major que cursa 4t de l'ESO, s'alça a les 11.20. Les seues primeres paraules del dia, amb el got de llet en mà, són “Mamà, saps que jo visc en una videotrucada? Mira, res més alçar-me, entre en Instagram i llance una crida en vídeo a tot el grup d'amics, i els primers 5 que es connecten –límit d'Instagram per a videotrucada col·lectiva-, ens quedem de xarreta. I així, tot el dia”. Comenten els dubtes dels deures –poca cosa de moment-, juguen al parxís online, es passen els vídeos més virals i memes del dia. I poc més.
Perquè no només els professors van escassos de competència digital –que no se m'enfade el col·lectiu, que ja sé que no tots. Els mal anomenats nadius digitals s'estan cobrint de glòria aquests dies de quarantena en els quals puc passar-me hores llegint tuits de professors que no donen crèdit al que estan vivint.
Ignacio Maté, professor de Secundària i Batxillerat, es lamentava en veu alta en Twitter: “Perdoneu, però em resulta molt xocant que alumnes de 15-16 anys no sàpien fer words ni pdfs, ni que l'assumpte d'un e-mail no és on han d'escriure un text, ni passar el corrector, ni canviar d'idioma en el word, ni tantes altres coses…” No vaig poder evitar respondre que allò que va tractar d'explicar Marc Prensky en 2001 sobre els nadius digitals se'ns ha anat completament de les mans.
Sabeu quan et posen un examen sorpresa i no el portaves preparat? Perquè aquesta és la realitat de la competència digital de molts professors i alumnes malgrat els advertiments de molts experts en educació que això entrava a examen i no anàvem a estar preparats.