Salve's qui puga

Em pregunte si quan tot passe, seguirem amb aquestes accions oportunes i oportunistes. Perquè com es mesura la solidaritat?

Un dels centres municipals que s'han posat aquests dies a disposició de persones vulnerables a València | Ajuntament de València
Un dels centres municipals que s'han posat aquests dies a disposició de persones vulnerables a València | Ajuntament de València
Susana Lluna
Periodista i experta en tendències digitals
València
07 de Maig de 2020

Com es mesura la solidaritat? Per pandèmies? Per catàstrofes? Quant dura un brot solidari? Quant tardarem a oblidar-nos de tot?

 

Fernando, autònom des de fa 13 anys i propietari de diversos negocis d'hostaleria em confessa, amb cert aire pessimista, que quan tot això passe “continuarem queixant-nos de l'excés de carrers convertits en zona de vianants a València i de no poder arribar a la porta de qualsevol lloc amb cotxe. Continuarem eixint als bars i terrasses sense mesura, i seguirem amb el nostre ritme consumista fins que ens carreguem el planeta”. La seua resposta, a més de pessimista, recull el caràcter egoista d'aquesta societat. Encara que encapçalem el rànquing de donacions d'òrgans del món i ens bolquem de manera puntual amb causes solidàries, les societats –i l'espanyola no és una excepció- som egoistes. 

Durant les setmanes que portem de confinament hem conegut dotzenes d'iniciatives solidàries de marques grans i xicotetes. Accions oportunes i accions oportunistes. La llista és interminable. Condonacions de lloguers, serveis gratuïts per part de metges i psicòlegs, cartes de suport a pacients, donacions de tauletes per a hospitals i residències, repartiment de menjar a “herois solidaris”, taxistes que porten a sanitaris gratis, modistes cosint mascaretes… Franquícies oferint serveis gratuïts a autònoms i pimes –els més castigats en la pandèmia- que, quasi amb tota seguretat, cessaran quan “tot passe”.  

 

Quant “tot passe”, acabaran els ERTO, vindran els ERO i després els concursos de creditors. Quan arribe la “Gran Estampida” de la qual parla Sergi Corbeto, ajudar als altres ja no serà tan important i, com diu Fernando, seguirem igual d'egoistes. La supervivència dels negocis, de les famílies i de les persones serà l'objectiu primari de tots i ens oblidarem de la solidaritat, tan present ara en converses, noticiaris i articles de premsa. L'obsessió serà facturar i clar que cal fer caixa i generar negoci. Però si durant la pandèmia moltes pimes, micropimes i autònoms han rebut com a aigua de maig algunes d'aquestes iniciatives solidàries, necessitaran molta més ajuda en la tornada, en la remuntada, qui puga remuntar. 

"La supervivència dels negocis, de les famílies i de les persones serà l'objectiu primari de tots i ens oblidarem de la solidaritat"

Però només sabem ajudar-nos quan la situació és crítica. Molt crítica. Com la d'aquesta pandèmia. O com en una catàstrofe que quan passa, se'ns oblida. 
Les xifres es quedaran quan el virus s'adorma fins a una nova onada. Continuarem tenint l'atur disparat en els 3,8 milions de persones –o més-, tindrem el PIB en caiguda lliure segons totes les previsions econòmiques. Però el brot solidari s'apagarà. Ens oblidarem de tot. 

Una visió massa pessimista? Només cal observar, cada dia, com tantes i tantes persones se salten les indicacions de la fase 0, posen en risc una nova onada i, sobretot, s'obliden d'aquells als quals han brindat –i brinden cínicament- el seu aplaudiment diari i solidari de les 8 de la vesprada.

Com es mesura la solidaritat? Per pandèmies.