A hores d'ara ja hem entés que hem confós en gran manera connectivitat amb disponibilitat. Que estiguérem a casa connectades –i confinades- no volia dir que estiguérem tot el dia disponibles. Això, que ha passat durant les setmanes del confinament, continua passant. La meua col·lega Dulce Iborra es lamentava que a les 6 de la vesprada és quan els seus clients volen tot i ho volen de manera immediata, quan portem assegudes cara a l'ordinador des de les 8 del matí. Estar connectada no estar disponible. Ni ara ni abans.
Si a més li sumem que la nostra vida ha passat a ser síncrona, en temps real, on tot ocorre a l'instant i sense dret a l'asincronia per a contestar quan ens vinga en gana, es poden entendre els resultats de la investigació que estan duent a terme les professores del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, Cristina Benlloch i Empar Aguado i la politòloga-jurista Anna Aguado. Volen conéixer com afecta el confinament pel coronavirus al teletreball -del qual ja hem parlat i molt ací- i a la conciliació en les unitats familiars. La investigació revela que les dones amb menors que teletreballen suporten la major part de l'estrés derivat d'aquesta situació. I no m'estranya. Al sempre disponible i de manera síncrona que patim en manera teletreball, se li afig l'atenció indefinida a les tasques i necessitats dels xicotets, i d'alguns adolescents (en dono fe).
Potser, les professionals freelance i les dones que teletreballen i cuiden 24/7 hauríem d'establir una sort de desescalada, com la que estan posant en marxa en alguns comerços. Començar a tindre una mica de temps, encara que siga per a respirar en solitari i eixir d'una dinàmica que, encara que és clar que hi ha problemes majors, està desbordant a moltes dones i mares. I si alguna cosa tinc clar és que algú ha de cuidar a la cuidadora. Potser podríem demanar cita prèvia per a tot el que necessitem. Com en Zara.
"Les professionals freelance i les dones que teletreballen i cuiden 24/7 hauríem d'establir una sort de desescalada, com la que estan posant en marxa en alguns comerços"
Des d'aquest dijous es pot comprar a les botigues d'Inditex que tinguen menys de 400 metres quadrats. Això sí, amb cita prèvia, amb un límit de mitja hora i amb només un client per dependent, la qual cosa suposa que com a molt podrà haver-hi quatre clients al mateix temps a la botiga. També els xicotets negocis locals comencen a obrir les seues portes amb mesures de seguretat, mampares i limitació de clients dins de l'establiment. I amb cita prèvia.
Disposar d'aquest mecanisme ens ha facilitat la vida durant els últims anys, optimitzant el temps d'espera en Administracions públiques, serveis mèdics, tràmits varis, perruqueries o centres d'estètica. Demanar cita era una cosa normalitzada. I útil. No obstant això, demanar cita per a anar a Zara, per a comprar-li unes sabates al teu fill xicotet en la sabateria del barri o per a revisar les novetats literàries en una llibreria, se'm fa del tot estrany. I sobretot, que em limiten el temps a mitja hora. Mitja hora! La veritat és que el “seguim per a bingo” se'm queda curt. Si la preocupació és recuperar l'economia i el comerç local com més prompte millor, amb aquestes mesures no estem facilitant que ocórrega. A la meua casa, a colp de clic i sense limitació en el temps de navegació, puc comprar pràcticament tot el que necessite, provar-lo i si no m'encaixa, retornar-lo. No és d'estranyar que més del 60% dels espanyols assegure que continuarà comprant online quan acabe la quarantena, segons dades facilitades per Veepee. I és que ens hem fet un màster en compra online.
Però encara que necessitem temps i desconnexió per a suportar aquesta nova pròrroga, on moltes de nosaltres seguirem teletreballant i cuidant i fent malabars per a arribar a tot, no veig com contribuirà que la nostra vida fora de casa estiga organitzada amb cita prèvia i en franges de mitja hora.