La maternitat. En Itàlia els nens ja poden sortir acompanyats a fer un passeig curtet. Diuen que ací l’escola no reobrirà. Diuen que els processos de matrícula del 2021 es mantenen amb criteris de 2020. Envien vídeos casolans, àudios, exercicis, propostes... però a mi el que em funciona és jugar amb ells com si fora un d’ells i, de tant, en tant o molt sovint, veure pel·lícules d’animació. Ara ja ens hem passat a l’anglès, que com diu Benjamí Villoslada, ells en pocs mesos ja et diuen “wait for me!”.
El tancament. Encara no sabem com serà l’endemà i no fem més que pensar en ell. És un mena d’embaràs aquest confinament. Prepares, penses, reflexiones… I el dia del naixement, "voltereta", penses. Però no, quan ets mare, el canvi és gradual. Com diuen que serà el desconfinament. A poc a poc. Diuen.
La feina. Abans escrivia una crònica setmanal sobre els actes empresarials als qual assistia en València. Després, un diari sobre el teletreball amb els meus dos fills a casa. I ara, amb un ERTO del 50%, torne a saludar en diumenge als lectors. I dic diumenge perquè ho he mirat al calendari, perquè des de fa dies no sé ni en què dia estem. No us passa?
Les dades. Milers. Incomptables. Alguns les tradueixen. Com Nuria Oliver, l’Alta Comissionada per a la IA i la COVID-19, que en el País Valencià treballa en una enquesta (ací hi podeu accedir) per a analitzar el confinament i la forma de contagi. Aquest dissabte han anunciat que dels resultats de l'enquesta se'n deriva que el 45,7% de les persones participants afirma que podria seguir confinat un mes més i el 35,5% que està diposat a augmentar-ho fins als sis mesos. També està el nombre de llits, tres hospitals de campanya, contagiats, curats, morts... El dolor. Altres demanen context, com Genís Roca, que sempre sap on posar un punt. I seguit.
Els resultats de l'enquesta feta per la Generalitat Valenciana mostren que el 45,7% de les persones participants afirma que podria seguir confinat un mes més i el 35,5% que està diposat a augmentar-ho fins als sis mesos
L’economia. La del dia a dia és la que dóna lliçons. Sergio treballant 60 hores setmanals en un comerç online. El meu marit fent mascaretes en la feina i malabars a casa. Maria esgotada en el seu supermercat. La dona de la neteja de l’edifici d’enfront, que escombra la porta del pati pel qual ja ningú entra. El repartidor que em porta una comanda i la deixa a l’ascensor. Verònica donant formacions online des de casa, amb dos nens al seu càrrec. Alicia editant fotografies i atenen els mitjans amb un bebè a sobre. Asunción esperant els malalts a la porta de l’hospital, Israel fent guàrdia a les Urgències i fent torns amb la parella per atendre a la nena... Seguim? i jo? Aquest mes cobraré menys.
Els e-mails. Perquè és un món apart. Propostes d’articles interessants. D’altres repetitius. Pocs, molt pessimistes. Notes de premsa reenviades per ser cridaneres, altres per ser essencials. Agenda d’actes en streaming que insisteixen en ser necessaris, imprescindibles. Formacions gratuïtes que mai imaginaries que serien tan barates i accessibles. I a mi que no em dóna temps ni a cursar aquell curs online sobre fotografia que m’espera en la bústia de correu.
L’empresa. El món que està esperant-nos afora. Els empresaris, com els valencians de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), que demanen ajudes excepcionals per evitar “una forta destrucció fel teixit productiu i per facilitar que es puga recuperar, el més aviat possible, el nivell d’activitat i els llocs de feina anteriors a la pandèmia”. Els economistes, com els de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, que tracen escenaris adversos per saber l’impacte en els autònoms, l’ocupació o el PIB. Els autònoms, que tots tenim coneguts, que estan aguaitant com poden, fent números, sumant i restant dies. Els agricultors, que necessiten mans. Nosaltres, els periodistes? Necessitem seguir. Endavant. Diuen que ho aconseguirem.
Els agricultors necessiten mans. Nosaltres, els periodistes? Necessitem seguir. Endavant
Els viatges. Afirmen alguns experts que el turisme no tornarà a ser com abans, i òbviament a curt termini tots hi estem d’acord. Però en el llarg jo també he assumit que no tornaré a la Xina, on vaig anar fa uns anys, ni molt més lluny és fàcil que tampoc. Allà també vaig passejar per un mercat dels que exposen animals i els ofereixen en venda, com en Wuhan. I ara, la panxa em fa mal.
El sol. La salut. Capítol apart. Caminar pels carrers, suar per la calor, agafar les ulleres i poder mirar cap al cel. Que et pique la pell. La crema. El bronzejat. L’aire, el sol, la vida. La meua última comanda online, atascada en Correus des d’abans de l’Estat d’Alarma, és una crema solar d’una coneguda botiga de cosmètics, que encara estic esperant. El dia que arribe voldria eixir al carrer per estrenar-la però sé que el desconfinament serà gradual, el periodisme no entendrà d’horaris, els meus fills tampoc, les dades seguiran multiplicant-se i els e-mails col·lapsant-me la bústia, però és que, a més, el món empresarial seguirà girant i jo hauré de seguir contant-lo. I el sol seguirà lluint.
No sabem res de l’endemà però en el fons sí que en sabem. Ho sabem tot. L'essencial.
La família, els amics, les abraçades. La salut.