Aquest és el meu últim (Des)teletreballar amb nens en primera persona. No, no és que hagen canviat moltes coses perquè si mireu les notícies o llegiu la premsa, sabreu que els nens continuen sense escola -sempre que els pares no tinguen feines forçosament presencials- i continuen estant a casa, al meu costat. En aquest temps la motivació no ha estat una altra que posar llum i exemples en la realitat -i també la desigualtat- que entitats com l'ODEE o l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) ha assenyalat que ja pesa sobre les esquenes de les dones.
Desigualtat que afegeix una càrrega ja superior per a elles des d'abans del confinament i que ara xifra en 60 les hores setmanals, entre feina remunerada i domèstica. Les conseqüències d'aquesta situació no sabem si pesaran sobre la consciència d'alguns. Mai he volgut opinar des d'aquesta (privilegiada) tribuna, però quan tothom ha avantposat els bars, les empreses, l'economia, als més menuts... alguna veu va haver de dir-ho. I una d'eixes també vull ser jo.
Quan vaig escoltar en les primeres rodes de premsa a Fernando Simón dir que al cinqué dia de confinament "ja no ens faria tanta gràcia" això d'estar tancats cuinant pastissos i veient el rellotge passar em vaig espantar molt. No m'havia conscienciat de cap de les maneres sobre com havia o no havia de ser el que vindria, i el seu cop de realitat va ser dur. Era un "al lloro, que ho anem a passar malament" i no es va equivocar no, gens ni miqueta. De la duresa d'aquest temps en podran parlar millor els milers de persones que han perdut un ser estimat, i per sort no sóc una d'elles, però en cada micromón es viuen situacions límits que ens forcen a redefinir-nos, a aprendre sobre la marxa, a improvisar amb més o menys encert. En el frigorífic de la meua cuina encara penja l'horari de rutines quotidianes que em vaig haver de dibuixar per trobar espais en què (des)teletreballar mentre intentava que els dinars, les migdiades i les estones de pel·lícules infantils tingueren una coherència d'acord amb les edats dels meus fills. Al final, em va calmar sobretot un missatge de WhatsApp: "Sa mare pot fallar".
"En cada micromón es viuen situacions límits que ens forcen a redefinir-nos, a aprendre sobre la marxa, a improvisar amb més o menys encert"
I sa mare, la dels meus nens, ha fallat molt. Segurament haureu trobat més d'una errata en aquests articles escrits a deshores, amb molta son i l'estrés i l'ansietat fent-me la guitza. Saber que la vida real s'havia aturat ha sigut difícil, però haver de contar-ho amb els recursos disponibles, des d'aquesta mirada de mare que ja sempre m'acompanya tampoc no ha estat fàcil. Un mea culpa entonat des d'ací.
Aquest dimecres el Ministeri d'Educació ha avançat un poc en la desescalada que necessitàvem pares i mares avisant-nos que els nens podran tornar a l'escola presencialment, que les aules hauran de disminuir ràtios i que els més xicotets podran conformar-se en tribu i seure juntets, sense mantenir 'l'espai de tranquil·litat' de què us parlava la setmana passada. Resulta ara que el coronavirus ha de portar menys nens a les aules com fa temps demanen els docents i comportar-se com la societat ha viscut sempre: en grup. Desconec com serà la tornada realment perquè en un dia canvien dràsticament les coses de color i de forma, però el setembre s'albira, almenys per a nosaltres, una mica més esperançador. I ja tocava.
La lectura que en fem de tot això és molt fàcil: si els pares i mares podem treballar (les hores que necessitem i no l'eternitat) també fora de casa, produïm béns i serveis al mateix temps que ens formem com a persones i creixem com a professionals, siguem periodistes, cambrers o astronautes. I si nosaltres treballem, la Seguretat Social s'enriqueix, l'empresa segueix produint, el sistema es manté viu... i és fàcil que altres adults (bojos, segurament) vulguen provar la maternitat/paternitat pel gust de reproduir-se. I els naixements ajuden a garantir l'Estat del benestar, que és el que ens ha salvat a tots. Als sans i als contagiats.
La natalitat ja era baixa abans. Però conec parelles que s'han embarassat en el confinament (felicitats!), altres que amb la reactivació econòmica no li tenen por a entrampar-se en tractaments mèdics que els puguen garantir ser pares (valents!) i justament dimecres va nàixer com un (preciós) llamp la meua neboda xicoteta. La vida segueix i l'esperança camina en bolquers, porta xumet i menja mamella: a veure si entre tots sabem fer veure on està el futur.
Enhorabona, pares i mares lectors. Hem arribat a final de curs sent nosaltres els mestres. Al setembre Déu dirà.