En aquesta etapa que alguns s'encaboten en definir com a 'nova normalitat' estic intentant complir amb el que s'espera dels ciutadans. Dels entesos com a 'bons ciutadans'. Ho estic intentant, dic, perquè vistes les normes estrictes que se'ns apliquen, segurament ja he pecat. "Treu-te la roba que vesteixes quan arribes a casa", recomana Sanitat. Bé. "No toques res del carrer". D'acord. "Si vas a fer esport, no estires al carrer, no t'assentes a terra". Conforme, entesos. "Fes cua en la porta del comerç". Entesos. "Demana cita prèvia en la perruqueria". Fet. "I porta termòmetre, per si no tenen, guants i mascareta". Que si, que si, tot fet. Ara ve la bona, perquè si vas amb els teus xiquets pel carrer, en eixa franja meravellosa (ironia, per favor) de 12 a 19 hores, quan puges els has de desvestir al mateix temps que els crides –literal!- que s'han de rentar les mans perquè pel carrer no es toca res, ni es parla a prop de ningú. "Vindrà la policia?", em pregunta la meua filla. No sé què estem construint, però sí que note el que estem destruint. I no m'agrada.
Se'ns apel·la des de les Administracions locals a comprar en el xicotet comerç, a pensar en l'altre, en el fons. Per això, ja tinc el número de WhatsApp de la botiga de calçat de nens del barri, del llibreter i el de la merceria. Demane hora al primer i em cita, em diu que té el gènere preparat des de fa dies i em dóna les gràcies. Així, perquè si, abans de comprar. El venedor ja m'adverteix que té cites prèvies donades però que no sap si les clientes seran puntuals. Jo pense que si abans eixes persones han fet un passeig, soles o acompanyades, entre treure's la roba, posar la rentadora, rentar-se les mans, agafar la mascareta, els guants i calmar-se, així, sense embuts a reconéixer-ho, ja hauran fet prou si baixen a comprar sabates. A la perruqueria? El mateix. De la cita prèvia parlava aquest divendres Susana Lluna amb una clara defensa de l'ecommerce. És la segona part del conte: molts dels que s'han canviat la jaqueta ja no tornaran a vestir-ne una altra.
Estranya normalitat és el que anem percebent. I és que llegia aquests dies algun tweet que confessava la síndrome d'Estocolm de més d'una persona. Segrestats per l'Estat d'alarma la veritat és que molts es podien sentir segurs. Avorrits alguns, engabiats tots, però protegits. Ara ja no tant. Ni tampoc gens relaxats. És la segona part de la distopia que ha activat el punyeter coronavirus, paraula indesitjable del 2020. Que m'ho diguem a mi, que anhelava el sol i la brisa acaronant el cabell dels meus nens i ara m'odie per passar-me cridant-los "això no es toca!" i "això tampoc!" durant 60 minuts al dia. Eixir a comprar amb ells -perquè si, estic sola amb ells bona part del dia- és posar a prova la meua paciència. I, per als que som tan romàntics, resulta dur intentar argumentar-nos a nosaltres mateixos que has de dir NO a tot allò al que abans series incapaç de negar-te. "T'acompanye a la fruiteria?", "puc agafar jo els plàtans?". Son preguntes banals, però no ho són per als romàntics.
Les noves normes de la nova normalitat són un fàstic, és cert. Però el que em preocupa és com alenteixen la vida. La comercial, l'econòmica, la rutinària... i la infantil, per descomptat. Sé que d'això se'n preocupen quatre gats, però espere que qui s'endinsa en aquest confessionari digital de mare teletreballadora en sap una miqueta d'empatia. Perquè de com fot la vida i la salut la Covid-19 ja estem tots assabentats, amb tots els respectes als morts i els seus familiars, però si ens endinsem en aquest nou 'després', la salut mental que podem perdre ens hauria de preocupar també. Salut de col·lectius com el meu: mares -teletreballadores ara, treballadores sempre- que cuiden de menors. Afirmen les expertes que són (som) les més estressades. Crec que només és notícia perquè qui signa les informacions ho fa per visibilitzar-nos: notícia és només un fet novedós. I això, perdoneu, és el de sempre. Ara, damunt, en tancament.
En joc també està la salut: dormim poc, cuidem infinit i produïm sense parar. Com en una infinita cadena de muntatge. Per això, i amb dades contrastades, afirmen les expertes que són (som) les més estressades. La Cadena SER ha entrevistat aquesta setmana una de les professores del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, Empar Aguado, que estan investigant aquesta nova realitat i que revela que les dones amb xiquets que teletreballen suporten la major part de l’estrès del confinament. En l’entrevista de la SER Comunitat Valenciana, Aguado desglossa algunes de les primeres conclusions d’un estudi que està encara desenvolupant-se -i del qual es pot participar en aquest enllaç- i apunta que els homes han ocupat més l’àmbit públic durant el confinament (compres, etc.) perquè elles són les que han cuidat la llar, principalment fent-se càrrec dels més menuts. “Una mare em comentava en una de les entrevistes que el curs escolar s’està portant endavant a preu de mare. (...) El que hem observat és que les dones segueixen sent el recurs flexible en aquesta societat”. Rotunda. I colpidora.
Empar Aguado diu en la seua entrevista en la SER que "el que hem observat és que les dones segueixen sent el recurs flexible en aquesta societat”
Sé que els bars preocupen molt pel seu lligam turístic en un territori que treu benefici del seu esplendorós clima. Entenc que les empreses necessiten seguir i tant de bo la normalitat que anuncien serveis públics com el Metro de València o el Valenbisi siguen per una bona raó. La fase 1 la estàvem esperant, però seguim en fase 0, batejada per alguna amiga com la de l'ofegament. Però recordeu que a les mares com jo, sense voler ser subjecte protagonista mai, els passejos de les 20h (que no fem) no ens estan desconfinant, la norma ens està degollant i la salut (mental), a vegades, se'ns està escapant.
Però, on queda la vida?