Estem cridats a canviar el nostre mode de vida per l’emergència climàtica, cosa que afectarà a tots els xicotets detalls de la vida quotidiana. És important què consumim, i també com consumim. Un dels hàbits que ens tocarà revisar és la vestimenta: de quin material són les peces de roba que poblen el nostre armari? I com s’han elaborat? En aquest àmbit estan proliferant empreses que aposten per una indumentària més sostenible; no debades, s’estima que la del tèxtil és la segona indústria més contaminant del món, només per darrere de la petrolera. Una d’elles és Gregal EcoDesign, establerta al xicotet poble d’Artana, en les faldilles de la Serra de l’Espadà, a la província de Castelló. Utilitza teixits propis de la conca mediterrània per crear productes exclusius ambientats en la mar. Tot el procés manté la filosofia del ‘Kilòmetre 0’: des del material, fins a l’elaboració, el packaging i el transport.
Naiara Cáliz és la fundadora i, de moment, l’única persona que treballa a Gregal EcoDesign. Va decidir crear aquesta marca perquè es va adonar que la roba actual “es trenca de seguida”, mentre que la que utilitzava “de xicoteta durava eternament”. “Va morir la meua àvia i vaig començar a veure la roba que hi havia als armaris. Vaig comprovar que els teixits que s’utilitzaven abans no tenien res a veure amb els d’ara”, explica.
Altre model de Gregal | Cedida
Periodista de formació, treballa al sector social i amb la sostenibilitat en una consultoria, i va començar a cosir “per casualitat”, perquè li agradava l’artesania. Amb aquest context, va decidir emprendre en la seua pròpia marca de roba on fa de tot: és la costurera que produeix a mà, l’encarregada de la comunicació o la venedora en fires. Va començar amb una inversió inicial de 40.000 euros, de fons propis, a la que s’ha afegit una subvenció de la Generalitat Valenciana de Desenvolupament Rural de fons LEADER, per tenir el taller a Artana.
Cada any, un producte nou amb la filosofia Mediterranean LifeStyle
Gregal EcoDesign va inaugurar el taller el passat mes de febrer, però funciona des de ja fa un any. La idea és oferir cada any un producte diferent: “És com les Falles de València. Faig el producte i, després, ja estic pensant en el de l’any que ve. M’agradaria seguir amb el mar, perquè abasta l’esperit Gregal i el seu leitmotiv, que és Mediterranean LifeStyle”. El primer producte, amb el qual es van estrenar, van ser unes espardenyes fetes amb la tela ikat, tradicional de Mallorca; la sola la feien a un xicotet taller d’Alacant i Cáliz s’encarrega de fer la careta i muntar-les. “Sempre busquem proveïdors xicotets, gent xicoteta que estiga fent coses molt grans”, afirma.
Enguany ha creat la Gregal Swim, una col·lecció de cinc peces de vestits de bany i biquinis. Però no uns qualsevols: el seu tèxtil està fet a partir de xarxes de pesca i de plàstics que es recuperen del fons del mar Mediterrani. Elements que preocupen molt i que ara tenen una segona vida. Com es fabrica el material? Naiara Càliz diu que no es conformaven en què l’explicaren que és sostenible, sinó que volia veure amb els seus ulls el procés d’elaboració: “Es fon la xarxa de pesca i es fa com una bola de plàstic, com una massa. Es fan una mena de pellets, trossos xicotets. Aleshores es posen en una màquina que fa bobines de fil. El procés és com si fóra cotó fluix de sucre, que poses el sucre i va eixint el fil. Un cop que tinc el fil, ja l’utilitze al teler”. L’elaboració del material es fa a una fàbrica de València i a una de Barcelona.
Tots els productes els fa Càliz a mà -cada vestit de bany li costa un matí-, per la qual cosa, el preu final s’encareix: les peces costen entre 120 i 150 euros. A més, destaca que els vestits de bany i els biquinis “són reversibles”: “Com els embolcalls són tan summament contaminants, hem decidit posar-los teles. Per tant, te n’emportes dues. La inversió és diferent i el client ja no ho veu tan car”.
Per altra banda, l’empresària recorda que la durabilitat és total: “Estan fets amb xarxa de pesca, és irrompible. Abans que es trenque, et cansaràs de veure’l”. Cal afegir que les peces no tenen cap element plàstic fet ex profeso: els tirants estan cosits i els enganxaments són nusos. “No n’hi ha cap element extern que trenque la traçabilitat del producte, és totalment sostenible”, subratlla Càliz.
Gregal EcoDesign treballa sota demanda i fa els productes a mida, de manera que si un client no troba la seua talla al web, la costurera el pot fer igualment. Diu que no vol tenir estoc perquè li pareix “molt poc sostenible”; ara bé, admet que haurà de tindre un poc perquè té “la idea d’anar a fires i esdeveniments”.
Preveu facturar 50.000 euros en 2020
El perfil del comprador és el de persones “amb sensibilitat” per la sostenibilitat i l’artesania. Diu que acostuma a tenir un poder adquisitiu “mitjà-alt”, però “no necessàriament”. A l’estat espanyol, els clients es concentren a Barcelona –“on pregunten més pels teixits”- i a Madrid –“on s’interessen més per la comoditat de les peces”-. De forma sorprenent, perquè encara no han fet cap campanya de comunicació i només s’han donat a conèixer per xarxes socials i boca a boca, al voltant d’un 20% de les vendes es fan a Alemanya, sobretot, i també al Regne Unit i França. Observa que el client europeu “li dóna més valor al producte fet a mà” i “controlen molt els processos de producció”.
De moment han participat en el Festival VESOS, de moda sostenible, a Les Naus de València, i a dos mercats anuals que organitza al Matadero de Madrid el col·lectiu La Textilería, al qual pertany Naiara Càliz. “Considere que som artesanes contemporànies. Totes tenim un component d’innovació en alguna cosa que s’ha fet tota la vida”, defensa. Ara l’emprenedora està centrada en el mercat espanyol, fins a finals d’estiu, i en setembre assegura que vol llançar-se al mercat llatinoamericà. Per a 2020 preveu vendre entre 500 i 600 peces i assolir una facturació de 50.000 euros, “per cobrir la inversió inicial i guanyar un poc”.
Pros i contres d’establir-se a un poble
Part d’eixe procés sencer al qual Naiara Càliz vol impregnar de sostenibilitat a l’empresa, és la creació del taller a Artana, com dèiem, un poble de l’interior de Castelló de dos mil habitants, en un moment en què la despoblació de les zones rurals és un greu problema territorial. L’empresària i periodista diu que allà tenia una casa de la seua àvia que va decidir arreglar-la per optar a les ajudes de la Generalitat Valenciana. “Vam veure que era una oportunitat establir allà el taller”, sosté, encara que continua vivint a Vila-real, a 20 kilòmetres.
Hi troba pocs inconvenients a treballar en un poble, com el fet d’estar lluny dels nuclis urbans, que és on tenen lloc les fires i esdeveniments; altrament, hi veu molts avantatges: “Tot el món et coneix, tens més suport i teixeixes una xarxa al teu voltant gegant. La gent s’ha involucrat molt, m’han fet sentir a casa; feia 30 anys que no anava al poble i ha sigut com si ningú s’haguera oblidat de mi. M’afalaga, m’anima a continuar fent coses i em sembla molt bonic. A més, des del primer dia l’ajuntament m’ha donat facilitats a l’hora de demanar permisos d’obra, l’arquitecte municipal m’ha acompanyat molt en el procés. Ha sigut molt agradable el camí fins a engegar Gregal EcoDesign”.