El 23 d'abril de 2018, fa dos anys, vaig arribar a Barcelona en l'Euromed de les 6.20 del matí. Havia de gravar un curs a Poblenou, així que quan vaig arribar a Sants, vaig agafar la línia 4 i vaig baixar en Llacuna. A l'eixida, m'esperava Anna, acabada d'incorporar a l'equip del client pel qual aquell dia viatjava a Barcelona. Anna i jo havíem parlat moltes vegades per telèfon, intercanviat mails i WhatsApps, però no ens coneixíem en persona. Vaig pujar a l'ascensor amb la meua maleta i en eixir al carrer, allí estava ella, amb una rosa a la mà. “Hola, Susana. Feliç Sant Jordi”. Era la meua primera vegada i era la primera vegada que veia a Anna. Fins i tot m'emocione en recordar-ho. I, per descomptat, conserve la rosa. El cas és que de camí a Barcelona, al tren, havia planejat com seria la vesprada després de la gravació. Eixiria a passejar per les Rambles i em compraria una rosa i un llibre. Estava emocionada per viure, per fi, un Sant Jordi de debò, i sens dubte cap, Anna ho va fer inoblidable.
A València no se celebra Sant Jordi. Alguns grans magatzems en el centre de la ciutat treien els seus llibres a les voreres aprofitant el ressò de la celebració catalana i amb alguna rosa deixada caure a manera de reclam, intentaven espentar una mica les vendes de llibres, en caiguda lliure des de fa anys. Una celebració comercial i anecdòtica.
Jo havia sentit parlar de Sant Jordi per la meua amiga Anna, una altra Anna. Des que ens vam conéixer estudiant periodisme en els noranta, ens hem regalat llibres pels nostres aniversaris. He descobert grans autores que no hagueren arribat a la meua vida de no ser per ella, com Susan Sontag, Alice Munro o Joan Didion. I John Steinbeck, novel·lista que per a mi, sempre va unit a Anna.
Compartim l'amor per Gabriel García Márquez. De Gabo ens ho hem llegit i regalat tot. El seu “Vivir para contarla” és una d'aquelles delícies en les quals bussege de tant en tant per a tornar a visitar els seus inoblidables llocs i recrear-me en els personatges de les seues novel·les. I sempre, sempre, em recorde d'ella.
La mare d'Anna és de Tarragona i el seu pare, d'Alcoi. Així que per a Anna, Sant Jordi forma part de la seua història i de la seua vida, per partida doble.
I encara que nosaltres no hem celebrat mai juntes aquesta data, aquests dies l'he vista en les seues històries d'Instagram fent roses de cartó per a celebrar Sant Jordi. Per a qui no ha viscut un dia tan especial a Barcelona, per a qui no ha sentit l'emoció dels carrers abarrotats de gent de totes les edats, les voreres tenyides de roig, però també de blau -i especialment de groc en la meua primera vegada-, per als qui no han viscut un Sant Jordi a Barcelona, és difícil entendre la nostàlgia de no celebrar-lo un any més.
Aquella vesprada de 2018, després de gravar durant cinc hores, vaig deixar les meues coses a l'hotel i vaig eixir a comprar el meu llibre. La rosa ja la tenia. Va ser una vesprada meravellosa.